Els disjòqueis que ‘mataren’ els músics

PalmaE l 1979 el grup britànic The Buggles llançà el seu gran hit Video killed the radio star. Era una oda plena de nostàlgia a les estrelles de la ràdio que havien estat desbancades per les noves tecnologies, pel vídeo (la televisió). La mateixa ‘mort’ és la que, durant el boom turístic, patiren a casa nostra els músics d’orquestra a mans dels discjòqueis. La paraula, abreujada com a DJ, havia nascut als Estats Units amb el significat de “genets de discos”. L’encunyà el 1935 un periodista per referir-se a un locutor d’una ràdio de Nova York que trencava esquemes: es dedicava a mesclar discos mentre feia creure a l’audiència que tenia a l’estudi artistes tocant en directe, tal com s’estilava a l’època.

A Mallorca, els discjòqueis, coneguts popularment com a punxadiscos, aixafaren la festa als nombrosos grups que posaren la banda sonora a la indústria de sol i platja. Entre ells destacaren Los Javaloyas, Los 5 del Este o Los Beta. No només actuaven a hotels, sinó també a sales de festa. A final del seixanta, a tota l’illa, ja hi havia prop de 117 sales de festa, la majoria a Palma. Era un nombre molt superior a les que tenien Madrid i Barcelona juntes. Mallorca s’erigia així en la discoteca d’Europa.

Els sacerdots de la nit

L’historiador Tomeu Canyelles ha estudiat aquells feliços anys a la tesi doctoral Nous estils musicals i canvis socials a Mallorca: 1960-1975 (2013). “El 1968 –assegura– algunes discoteques europees ja començaren a substituir els grups musicals per discjòqueis. Per animar la vetlada, els sortia molt més barat contractar una sola persona encarregada de la música que no pas un o dos conjunts, que solien tenir quatre o cinc membres. Aquell any ja hi hagué músics mallorquins que, des de l’Agrupación Sindical de Músicos Españoles, pressionaren el sector empresarial perquè els protegissin”.

“Per ser discjòquei –continua l’historiador– no calia tenir grans coneixements musicals. Es tractava de reproduir música en vinil, en qualsevol dels seus formats, a un tocadiscs connectat a l’equip de so del local des d’un espai reduït, que posteriorment, dins l’argot nocturn, va rebre el nom de ‘cabina’”. La situació es capgirà a partir de l’any 1970. Aleshores la legislació de l’oci nocturn fou més flexible en permetre la coexistència de conjunts i discjòqueis en una mateixa sala. A Palma, els primers locals a contractar-ne varen ser la discoteca Sgt. Peppers i el night-club Ringo.

Canyelles destaca un aspecte positiu d’aquell traspàs de poders: “Els discjòqueis foren una figura clau per entendre la introducció a l’illa de nous estils musicals, especialment els anglosaxons”. Asseguts davant del seu taulell màgic, els DJ s’erigien en sacerdots de les nits més pecaminoses. Els primers foren estrangers, sobretot d’Anglaterra, França i Alemanya, que arribaven a Mallorca a fer la temporada turística. Alguns d’ells es convertiren en autèntiques celebritats, com el britànic Jeff Slade o l’argentí Juan Carlos.

DJ illencs

A partir de 1973, arran de la crisi internacional del petroli, fou quan els propietaris de les sales de festa ja apostaren definitivament pels DJ. Llavors fou quan s’hi incorporaren els primers mallorquins, com Juan Campos, Miquel Vilo, Germán Pérez el Dinosaurio, Luis el Búho, Armando Armenteros, Jaume Judas o Javier San Miguel. El carismàtic Juan Campos, encara en actiu a 65 anys, té molt presents els seus inicis: “A 14 anys vaig començar en un hotel fent feines diverses. Una d’elles va ser netejar ‘cabines’. Aviat em vaig animar a posar discos. Jo som un autodidacta”.

El palmesà lamenta que els discjòqueis ‘matassin” els músics d’orquestra. “Va ser una pena. Ens complementàvem molt bé. En un primer moment, nosaltres ens dedicàvem a fer les transicions, punxàvem mentre a l’escenari es produïa el canvi de grup. Després, però, per raons econòmiques, els empresaris decidiren que havíem d’ocupar el seu lloc. Se’ls va fer una mala jugada. Jo els tenc una gran admiració. Hi havia conjunts molt bons”.

Des del 1984 fins al 1999 Campos s’encarregà d’animar les Galas de Tarde de la discoteca Riu Palace. “Aquells anys –apunta–, a Mallorca, hi havia molts de DJ i ens guanyàvem molt bé la vida. En un mes podíem arribar a cobrar 300.000 pessetes. N’hi hagué molts, però, que no saberen gestionar bé tants de doblers”. El palmesà també treballà a l’estranger, a França, Holanda o Nova York, on punxà al llegendari Studio 54. El 1989 va ser el primer discjòquei d’una revetla d’estiu, el que en castellà es coneix com a ‘verbena’. “Aquestes festes –diu– ja han mort d’èxit. La culpa, però, no és nostra, sinó de l’organització, que no ha sabut posar límits per evitar-ne la massificació”.

En l’era d’unes tecnologies del tot sofisticades, Campos reivindica l’ofici: “Ara és més fàcil fer de discjòquei. Hi ha molts espontanis. Qualsevol pot posar una llista de Spotify. Però la música s’ha de saber posar, no pots deixar que una cançó soni tota sola. El DJ ha de tenir un mínim de cultura musical i saber fer la seva feina, saber posar la música adequada en funció del públic que té al davant”.

Malgrat l’actual intrusisme, Campos insisteix a destacar la professionalitat de companys seus com Kiko Navarro, Xema González, Txema Sánchez, Oscar Romero o Gaspar Sampol. “I en podria anomenar cent més –recalca–, perquè n’hi ha de molt bons”. I pel que fa a les males llengües sobre l’ofici, es mostra així de contundent: “Em molesta que em demanin drogues. Jo ni fum ni bec. Des de la ‘cabina’ he vist de tot. Però les nits són per veure, escoltar i callar”.

Ara aquest incombustible discjòquei tindrà més temps per punxar discos. D’aquí a dues setmanes tancarà la botiga Discos Oh!, que va obrir fa 36 anys al carrer d’Aragó de Palma i que fou aturada obligatòria per a molts DJ, estrangers inclosos, que cercaven les darreres novetats de la indústria. “Malgrat el nou impuls que ha agafat el vinil entre els més nostàlgics –es dol–, ja no m’arriba res de les grans marques. A més, qualsevol peça és caríssima”.

‘Good vibrations’ eivissenques

Els discjòqueis mallorquins no trigarien a ser eclipsats pels d’Eivissa. El 1973 la inauguració de la discoteca Pachá havia posat les bases del que es convertiria en el gran paradís mundial de l’oci nocturn. La seguirien d’altres com Amnesia, Ku (avui Privilege), Ange’ls, Xaloc, Latino 2, Es Paradís, Éxtasis o Space. Tots aquests locals vivien del mite de l’illa de la llibertat que havien alimentat els hippies als anys seixanta. El 1968 ja havia estat una de les destinacions estrella que oferia el flamant touroperador britànic Club 18-30 a joves compatriotes seus amb ganes de festa.

Les good vibrations musicals de l’‘illa blanca’, amenitzades amb drogues, començarien a traspassar fronteres a partir dels vuitanta. Així es desprèn del llibre Balearic. Historia oral de la cultura de club en Ibiza (Contra, 2020). Els seus autors, els DJ i periodistes catalans Luis Costa i Christian Len, han entrevistat un centenar de protagonistes d’aquella època daurada: músics, periodistes, ballarins, promotors, hotelers i propietaris de discoteques. Costa assenyala un punt d’inflexió important: “A Amnèsia, un DJ de referència era l’argentí Alfredo Fiorito. A partir de les cinc de la matinada, mentre la resta de cambrers anaven tancant, Alfredo els alegrava l’ambient amb la música que li donava la gana. Era una música del tot alternativa, gens comercial. La gent que aleshores sortia de la discoteca Ku, que estava molt a prop, en passar per davant d’Amnesia, va al·lucinar amb aquella música. Al cap d’un mes ja hi havia centenars de persones concentrades en aquella espècie d’after”.

Fiorito obriria el camí a altres punxadiscos establerts a l’illa com els italians Pippi i Leo Mas i els catalans César de Melero i Nelo. L’estiu del 1987 un grup de discjòqueis britànics quedaren abduïts pels seus estils tan eclèctics i no dubtaren a introduir-los a la seva Anglaterra natal. A l’hivern ja sortiria el disc recopilatori Balearic beats. El 1988 fou quan els anglesos arribaren en massa a Eivissa arran d’una mesura dràstica del govern de Margaret Thatcher. “La primera ministra –recorda Costa– prohibí les raves, les festes multitudinàries al camp. Llavors molts promotors britànics decidiren cercar-se la vida a un altre lloc. I elegiren Eivissa, que oferia una gran varietat de clubs”.

La dècada dels noranta la pitiüsa major ja abraçava la música house i techno. “Llavors –apunta el periodista–, la veu cantant la portà el grup Matutes, que, a cop de talonari, començà a fitxar DJ de gran projecció internacional”. El francès David Gueta, el neerlandès Martin Garrix, el nord-americà Steve Aoki o l’anglès Carl Cox encara ara són les estrelles més cobejades. Intentant imitar-los, hi ha famosos com Paris Hilton o Kiko Rivera que s’atreveixen a fer de punxadiscos per tal de figurar en una illa sacrificada ja al turisme més hedonista.