Divendres negre, o de colors

PalmaÉs curiosa la moda, o la mania, de dir cosetes en anglès en un país en què encara són pocs els que el parlen. L’anglès fa temps que és la lingua franca del món, l’idioma que serveix per a la intercomprensió global, encara que els parlants no nadius en tinguin un coneixement escàs, o relativament escàs. Alguns països amb llengües parlades per una demografia semblant o inferior a la del català (pensem per exemple en el danès o el finès, amb sis milions de parlants cadascun; el català, segons dades oficials, en té deu milions) tenen l’anglès com a segona llengua per comerciar i moure’s pel món, i curiosament incorporen menys anglicismes que els països com el nostre, on això no s’ha fet, i el bilingüisme en curs és el que pretén imposar l’hegemonia del castellà en detriment de la supervivència del català.

Més curiositats: Halloween no és una paraula anglesa, sinó l’adaptació fonètica i gràfica a l’anglès (concretament a l’anglès dels EUA, d’on ve la cosa) d’una paraula del gaèlic, samhain (segur que ho escric malament; disculpes) que significa ‘fi de l’estiu’: pel que sembla, les cultures celta i anglosaxona antigues celebraven la Nit de Cap d’Any el 31 d’octubre, quan començava el fred, i d’aquí ve la festivitat que després evolucionaria cap a les desfresses de bruixes i zombis. Per contra, Black Friday sí que és una expressió en anglès que fins i tot nosaltres podem traduir i que vol dir, literalment, ‘divendres negre’. Ara bé: pot sorprendre que s’adjudiqui tanta negror a un dia de descomptes i rebaixes en el comerç, ja que tradicionalment es titllen de ‘negres’ els dies significativament dolents: una caiguda de la Borsa, un cataclisme natural, un atemptat terrorista, etc. L’origen d’aquest equívoc l’hem d’anar a cercar, novament, als EUA, i concretament a la Filadèlfia dels anys seixanta. Allà va ser on les autoritats primer, i els mitjans de comunicació a continuació, van començar a denominar ‘divendres negre’ el primer divendres després del Dia d’Acció de Gràcies, en què els comerços efectivament feien rebaixes i es formava un caos de trànsit important. El ‘divendres negre’, per tant, ho era perquè te’l podies passar fàcilment dins un embós. El Dia d’Acció de Gràcies és aquell que hem vist mil vegades a les pel·lícules, en què les famílies ianquis es reuneixen, es fan mala cara (sempre hi ha drames el Dia d’Acció de Gràcies) i es mengen un indiot farcit de la mida d’un porc gras. En anglès, Dia d’Acció de Gràcies es diu Thanksgiving Day, una expressió que per devers Puerto Rico han adaptat al castellà com a Día de San Givin.

En definitiva, el Divendres Negre al final és un assumpte de descomptes i d’embossos. És, també, una campanya promocional que cerca fomentar allò que caracteritza la societat de consum, i que no és altra cosa, sempre ho veuràs, que el consum, com més compulsiu i desaforat, millor. La idea és començar a posar a prova el poder adquisitiu del personal (buidar-nos la bossa, afaitar-nos la butxaca, digueu-ne com vulgueu) just abans de la mare de totes les campanyes, que és la de Nadal. Per si tot això fos poc, els afortunats súbdits del Regne d’Espanya tenim encara intercalada una altra campanya presentada en forma de minivacances: el rematadament absurd pont de la Puríssima, o de la Constitució, o de la Puríssima Constitució, que fa que el mes de desembre es converteixi pràcticament en inhàbil (com el d’agost, de manera que al calendari gregorià de dotze mesos n’hi hem de descomptar, d’entrada, dos: i després ens queixam de tenir fama de vividors i ganduls). A més de ser uns festius posats al calendari amb la delicadesa d’un talp quan excava la lloriguera, el pont de desembre és, també, una invitació (una empenta forta) a gastar: en una escapada a un hotelet rural, una incursió a Ikea o a Leroy Merlin per acabar d’arreglar el quarto de l’adolescent, un tiberi en un restaurant car perquè un dia és un dia, o el que sigui. Però a gastar. El Regne d’Espanya és un país en què els treballadors han perdut enguany un 4,5% de poder adquisitiu, però tant se val: la crisi de 2008 va deixar clar que és encara pitjor tancar l’aixeta que deixar-la rajar, encara que sigui amb trampes.

Preus amb trampes

Unes de les més conegudes són les que tenen a veure amb els preus: apujar-los durant uns dies i després aplicar-los el descompte del Black Friday per acabar-los deixant una mica més amunt del que estaven (i que, tanmateix, el resultat sembli una ganga). La casuística és tan diversa com negocis hi ha: si anam pels carrers de Jaume III i de la Unió, a Palma, trobarem des del grans magatzems de roba que anuncien rebaixes del 50% amb cartells ben grossos i cridaners fins a les botigues més senyores (més altives) que ni tan sols fan menció del Black Friday als seus mostradors. Hi ha qui proposa un Green Friday, per fer-ho més sostenible, i qui fa evolucionar la cosa fins a un Gifting Friday, que ja demana un nivell d’anglès més avançat, I després, naturalment, les grans superfícies i centres comercials, que vesteixen els empleats amb dessuadores negres amb les paraules Black Friday estampades a l’esquena, o que prometen amb molta cartelleria el que anomenen “la traca final”, després de molts dies (el Divendres Negre és un dia que en pot durar fins a vuit o deu) de crescendo promocional.

En una d’aquestes grans superfícies fan retolació en català de Mallorca, amb molta abundància d’article salat i amb una frase xocant a l’entrada de la zona d’hipermercat: “Compromesos amb ‘lo’ bo, lo sa i lo local”. Lo, lo, lo, compromesos amb la gramàtica es veu que no. Podem escriure Black Friday o Mallorquinische Küche sense que hi falti res, però escriure correctament en la llengua pròpia, això sí que va de rebaixes.