'Do you get it, Mr. Joan Oró?'

Quan Joan Oró va marxar als Estats Units a fer-hi estudis de doctorat parlava un anglès molt limitat. Segons sembla, un dels seus primers professors solia puntuar les seves explicacions amb la pregunta “You get it?”, per confirmar si els estudiants l’estaven seguint, però Oró l’entenia tan poc que ni tan sols comprenia què volia dir allò de “You get it”.

De jove, Oró havia estudiat intensament l'alemany, que en aquella època era la llengua dominant de la comunicació científica, però quan li havia arribat el moment d’anar a estudiar a l’estranger, el pol d’atracció intel·lectual s’havia desplaçat a l’altra banda de l’Atlàntic. Així que va haver d’aprendre l’anglès a correcuita, de manera força autodidacta, mirant de compensar les mancances lingüístiques amb el coneixement profund que llavors ja tenia de l'argot i la notació química.

Anys més tard, a les entrevistes que concedia durant les freqüents visites a Catalunya, parlava amb un curiós accent que combinava el català occidental amb girs i construccions propis de l’anglès americà de Houston. De fet, la ment d’Oró saltava contínuament d’una llengua a l’altra, com deixen ben clar les seves llibretes personals, on anotava amb gran detall i pulcritud els mil i un pensaments que li bullien al cap a tota hora.

Jo penso que aquesta amalgama de llengües representa bé dues característiques fonamentals d’Oró: d’una banda, una capacitat d’adaptar-se a contextos diversos i sovint complicats (es movia amb la mateixa naturalitat a l’obrador d’una fleca de Lleida que entre un comitè d’experts a la NASA); de l’altra, una ferma determinació que les fronteres humanes no obstaculitzessin el viatge apassionat que havia emprès a través dels vastos territoris de la recerca científica. La seva biografia professional subratlla una vegada i una altra l’habilitat per establir sinergies entre aquestes dues facetes.

Amistats a l'altra banda

Oró va arribar als Estats Units en plena Guerra Freda, una època en què la ciència i la tecnologia es concebien pràcticament en termes bèl·lics de lluita per l’hegemonia mundial. Projectes com les missions tripulades a la Lluna estaven molt més impulsats per la voluntat de ser el primer a plantar-hi la bandera que no pas per cap interès genuí en el progrés del coneixement humà. Malgrat això, Oró es va saber adaptar a aquest panorama sinistre amb prou habilitat per canalitzar part dels ingents recursos disponibles a respondre preguntes –D’on venim? Com va començar la vida?– que no eren a l’epicentre de la competència científica entre els blocs enfrontats.

D’altra banda, tot i haver escalat amb èxit a l’elit de la ciència nord-americana, Oró va mantenir molt bones relacions amb científics de l’altre costat del Teló d’Acer. Entre elles destaca especialment la profunda amistat que l’unia amb Alexander Oparin, fundador dels estudis sobre l’origen de la vida i figura científica de primer ordre dins el món soviètic. Avui sabem –i probablement Oró ja sospitava– que la freqüent correspondència que mantenia amb Oparin era monitorada paraula per paraula pels serveis d’intel·ligència nord-americans. No era habitual que científics del seu nivell mantinguessin aquesta mena de relacions.

Tot plegat sembla demostrar que les prioritats d’Oró no sempre coincidien plenament amb les de l’engranatge sociopolític en què estava immers. Per a ell, estudiar l’origen de la vida responia a una necessitat gairebé existencial, no pas a una determinada estratègia de dominació sobre el tauler maquiavèl·lic del poder internacional.

Una ciència humanista

Oró mai va criticar l’aparell científic estatunidenc ni l’estructura sociopolítica que el sostenia (ben al contrari, en lloava sovint la capacitat d'estimular la innovació i la recerca). Però la seva concepció de la ciència reflectia una visió molt més humanista que la que sustentava l’embogida cursa tecnològica de la Guerra Freda. Creia fermament que estudiar l’origen de la vida podia conduir a canvis ètics profunds. Segons la visió que tenia, demostrar que la vida no és més que l’afortunada combinació de molècules molt simples que es troben per tot l’Univers ens faria a tots més humils, cosa que només podia tenir conseqüències positives. "Això de les races és un cuento, en el fons som tots germans", deia sovint a les entrevistes, mentre advocava, com solia fer, per més solidaritat internacional.

Tant si parlava en el seu català de Houston o en el seu anglès de Lleida, a les conferències Joan Oró sempre recordava que la Terra, vista des de l’espai, no és més que un planeta diminut, fràgilment suspès enmig de la immensitat. Per a ell, les lliçons que transmetia aquesta imatge eren clares: la humanitat havia de prendre consciència que els recursos de què disposava eren limitats i que calia administrar-los de manera racional i cooperativa. En cas de no fer-ho així, el nostre futur seria ben magre. No li vaig sentir dir mai, però no em costa imaginar que, després de fer aquestes afirmacions, aixequés la vista cap a l’audiència i amb el seu somriure sorneguer, els preguntés: “You get it?”