“Com a docent empatitz amb els que aparentment no destaquen en res”

PalmaMarisa Cerdó (Palma, 1964) viu la docència i l’activisme amb passió i ho considera, en part, la seva forma de vida. El cor i l’entusiasme són necessaris, però és conscient que el seny i l’organització són fonamentals per lluitar per allò que estimes i vols defensar. Està convençuda que el català passa per una situació de desprestigi per part dels dirigents: “Si aquest Govern continua en aquesta direcció, acabarà sent jutjat per la història com els va passar als nazis pel que fa a la seva política de foment de l’odi”.

La Diada per la Llengua va ser, per a ella, “una reacció necessària de la societat”. Remarca la importància del teixit associatiu. “Hem de continuar lluitant per mantenir les marques d’identitat: el territori i la llengua”, considera: “L’activisme és una forma de vida tan vàlida com una altra”. Per això, ha participat en moltes reivindicacions i mobilitzacions.

La docència ha estat una activitat molt present en la seva vida abans d’estudiar i dedicar-s’hi professionalment. “Crec que no hauria pogut fer res més”, diu. De fet, va començar a fer de professora molt abans del que és habitual: “De nina ja jugava a mestres amb els meus cosins, que eren tots més petits. Els feia llegir, fer dictats, representacions teatrals...”. Recordar l’etapa com a alumna l’ha ajudada a definir-se com a professora. “Jo passava totalment desapercebuda, vaig madurar a un ritme més lent d’allò que marquen els currículums, però mai no vaig perdre l’interès per llegir i conèixer”, confessa. Gràcies a això, diu: “Com a docent, empatitz amb aquells que aparentment no destaquen en res”. I allò que més l’interessa és “transmetre l’entusiasme per saber coses noves”. Tot i que és conscient que la participació és clau per a l’aprenentatge, allò que més li agradava quan era alumna “eren les classes magistrals”.

L’amor pel català l’hi va transmetre un professor, Biel Majoral. Tenia clar que la docència seria la seva professió, però fou per ell que es decidí per la Filologia Catalana. “Gràcies a Majoral vaig entendre quin era el meu paper en el món, ell em va obrir una porta que encara no he tancat”. Ara, quan veu –“amb indignació”– el desprestigi que pateix la llengua per part dels governants, reconeix que aquesta “és una història que es repeteix”. “Ens ha tocat viure des de la perspectiva d’un territori colonitzat, que s’ha vist submergit en la globalització i en un model econòmic d’explotació turística. Amb tanta pressió externa és difícil poder fer polítiques de prestigi d’una llengua com la nostra, bàsicament perquè no té un estat al darrere que li faci costat”, lamenta.

La cultura és un altre dels àmbits clau del seu dia a dia. Opina que “el fracàs més gran de la societat és no haver sabut convertir la cultura en una opció d’oci comparable amb viatjar. Tenir interessos culturals encara és sinònim de ser un friqui o marginat social”. Els clubs de lectura són una altra de les seves aficions. “Són un espai on parlar de temes que en altres llocs quedarien estranys”, destaca. Un fet curiós, explica, és la poca presència d’homes que hi ha. “No és que els homes no llegeixin, és que amb la interpretació de la lectura que fan ja en tenen suficient”, creu