Victòria Morell: "Un documental sempre s'ha de veure com un ésser viu que evoluciona"

PalmaL'Atlàntida Film Fest projectarà el 26 de juliol el documental Petricor, de la directora Victòria Morell. Al llarg d'aquesta peça, la documentalista repassa la seva pròpia experiència amb els trastorns de conducta alimentària, a través dels testimonis de Maria Luisa Lara, Cuca Gomila i Neus Serra, tres dones de generacions diferents que viuen la mateixa història però amb distintes tonalitats. La producció del projecte ha durat tres anys, durant els quals la directora ha creat vincles estrets amb les protagonistes.

A Petricor hi veim tres dones de generacions diferents que conviuen amb un trastorn de conducta alimentària. Què creis que canvia d'una generació a una altra?

— El que més canvia és la resiliència cap al trastorn; al final, acabes integrant més el trastorn com més anys tens, perquè aprens a conviure-hi. T'adones que quan ets més jove encara tens aquesta lluita constant i, a mesura que vas avançant, veus com la resiliència al trastorn augmenta, el tens més integrat.

Com creis que pot impactar en els espectadors el missatge de Petricor?

— És un documental que va més enllà, el que fa és aprofundir en un trastorn que al final explora emocions i sentiments amb els quals tothom conviu, no només una malalta d'anorèxia o bulímia. S'hi xerra de solitud, enyorança, frustracions, incertesa...

La producció del documental ha durat tres anys. Costa molt tirar endavant un projecte com aquest?

— És molt complicat, sobretot econòmicament, perquè les convocatòries de les ajudes públiques surten de manera irregular, intermitent i, és clar, un projecte d'aquest estil s'allarga en el temps i necessites fer un seguiment que respecti el seu temps. En aquest cas ha tirat endavant i ha de quedar clar que sempre hi ha les pròrrogues de les ajudes.

Estau contenta amb les institucions i les ajudes?

— Ha estat un projecte que ha tingut una bona rebuda per les institucions públiques. De fet, la primera ajuda va ser la d'IB3, i això que m'hi vaig presentar tota sola, a títol personal, sabent que ho arriscava tot. Era una aposta difícil, però era un documental que volia fer perquè jo havia tingut un ingrés hospitalari de dos anys i just se'n complien 10. Pensava que era el moment per fer-ho.

En tres anys poden passar moltes coses. Heu tingut clara la forma del documental durant tot el temps o hi ha hagut moments en què us heu plantejat fer un canvi de rumb?

— Inicialment, el documental era autobiogràfic, no hi havia altres persones, però un documental sempre s'ha de veure com un ésser viu que evoluciona. Quan fas una pel·lícula, has de pensar en el que necessita la pel·lícula, no tu, i vaig veure que la pel·lícula no em necessitava a mi; vaig veure que la meva història s'explicava a través de les tres protagonistes i, a poc a poc, jo vaig desaparèixer. En tres anys, les protagonistes han tingut recaigudes, canvis físics molt evidents, hi ha hagut una pandèmia i molts de canvis d'estructura. Aquí faria un reconeixement a l'editor, Saul Benejama.

Com veis el panorama documental de les Balears?

— Trob que hi ha una bona onada de documentalistes, sempre he pensat que és perquè no tenim prou doblers per fer ficció. Hi ha un bon planter, un grup de joves que s'estan interessant pel món del documental, que es demostra amb la preestrena de Margalida, entre d'altres. Trob que ens podem donar per satisfets en aquest aspecte; si s'ofereixen productes de qualitat, la gent els consumeix.

A quins autors i autores audiovisuals de les Balears creis que se'ls ha de seguir la pista?

— No perdria la pista a Antonina Obrador, que acaba el muntatge de Quest; també miraria la sèrie de Maria Antònia Munar, que és una producció pròpia d'IB3 produïda per Marta Hierro i Núria Abad, i també estaria pendent d'An Perelló, que ara està despuntant molt.

Quins projectes teniu al cap ara?

— Estam en fase de producció d'un curtmetratge que xerra sobre una dona que decideix avortar voluntàriament i s'hi mostren les set setmanes que succeeixen entre que ella decideix fer-ho i ho fa, d'ençà que s'adona que està embarassada fins que avorta. També em fa il·lusió traslladar l'experiència de Petricor a un llibre, per fer alguna cosa més autobiogràfica, des de tota la meva experiència i tot el procés de preproducció que va implicar el documental, perquè hi ha molta feina de vincle amb les dones que no s'explica i que va ser costós.

Costós en quin sentit?

— Amb la dona gran, María Luisa, vaig passar molt de temps anant a l'hospital, li costava molt xerrar. Hi anava els dimecres, feia polseres amb ella... Primer xerràvem de temes banals, després contacte físic i ja m'abraçava. Al principi, la seva filla era molt reticent, però la mare m'anava agafant estima, fins i tot em convidava a dinar a casa seva. Però des de l'empatia i la cura, la filla es va poder relaxar, va poder conèixer més la seva mare també i va acabar agafant un paper protagonista en la història.