Com era el dodo, l'ocell extingit més ridiculitzat?

El dodo era un ocell no volador de la mida d'un gall dindi mascle. Tenia un bec llarg i ganxut i l'encant boig d'un pingüí emperador. El seu avantpassat va aparèixer per primera vegada a la Terra fa més de 25 milions d'anys, i el 1662, per causes humanes, va desaparèixer de Maurici, una illa remota de l'oceà Índic i l'únic lloc on ha existit. Des de llavors, el dodo ha quedat gravat en la imaginació de la gent com l'emblema de la ineptitud, un pallasso evolutiu; una impressió reforçada per l'aparició de l'ocell a Alícia al país de les meravelles, el 1865. El 1941, l'humorista Will Cuppy va escriure que el dodo, amb una cara lletja, una cua fora de lloc, unes ales massa petites i un estómac prominent, semblava haver estat inventat amb l'únic propòsit d'extingir-se. "No pots tenir aquesta aparença i sobreviure", va dir. "O sí que pots?"

Neil Gostling, un paleobiòleg de la Universitat de Southampton, a Anglaterra, es riu d'aquestes calúmnies. "Vuitanta-tres anys més tard, persisteix la idea que els dodos eren boles de plomes lentes, grasses i inútils que van provocar la seva pròpia desaparició –exposa–. Però la realitat és que eren uns ocells ràpids i àgils que, abans de ser exterminats, havien fet les seves coses increïblement bé durant uns 12 milions d'anys", desmenteix.

Gostling és l'autor d'un article publicat recentment a Zoological Journal of the Linnean Society per intentar aclarir mentides sobre el dodo. Després de revisar 400 anys de literatura i analitzar evidències fòssils –inclòs l'únic teixit tou supervivent del món d'un dodo que es conserva al Museu d'Història Natural de la Universitat d'Oxford–, el seu equip de científics ha aconseguit la revisió més completa fins ara de la taxonomia i la història evolutiva d'aquest ocell extint.

La investigació constitueix la base d'un projecte més ampli per aclarir el paper del dodo en l'ecosistema de Maurici, que abans gairebé tota estava recoberta d'un bosc dens de banús i bambú. Julian Hume, paleontòleg aviari del Museu d'Història Natural de Londres que va col·laborar en l'estudi, diu sobre el dodo: "Potser no s'ha escrit mai tant de cap criatura d'una manera tan mal entesa [com del dodo]. Va ser la primera extinció registrada causada directament pels humans i presenciada en temps real.

Ximple com un dodo?

Els investigadors també van intentar clarificar la història del parent més proper del dodo, el solitari de Rodrigues. Aquest ocell semblant a l'oca tampoc volava i era endèmic de l'illa de Rodrigues, que està a 350 milles a l'est de Maurici. Després que fos poblada pels humans, l'animal també va desaparèixer definitivament cap al 1750.

El nou estudi torna a confirmar que el dodo i el solitari eren colúmbids, membres de la família dels coloms apreciats per una intel·ligència singular; un atribut que va en contra de la idea que el dodo estava destinat a extingir-se perquè era massa estúpid per sobreviure. Els investigadors també han conclòs que només hi havia una sola espècie de dodo (Raphus cucullatus) i de solitari (Pezophaps solitaria), i han creat un nou nom familiar, Raphina subtribus nova, per unir tots dos ocells.

Les proves genètiques suggereixen que fa uns 25 milions d'anys les dues espècies compartien un avantpassat comú del sud-est asiàtic, que va evolucionar fa uns 12 milions d'anys en el que es va convertir en el dodo i el solitari. Tots dos ocells estaven ben adaptats als seus hàbitats aïllats. El bec gran del dodo tenia una punta enganxada que sembla que era la seva única defensa real. Però tant el dodo com el solitari, que s'alimentaven de fruita, a poc a poc van començar a volar menys i caminar més. En aquests entorns subtropicals rics en recursos, la seva mida va augmentar tan dràsticament que van perdre la capacitat de volar.

La paraula dodo té diversos orígens possibles. Pot ser que fos encunyat pels mariners portuguesos que van visitar Maurici el 1507 i van anomenar l'ocell doudo, que significa boig. O que provingui dels mariners holandesos que van colonitzar l'illa l'any 1598 i van anomenar-lo dodaersen [greix posterior] per la seva gropa de proporcions generoses. Una tercera possibilitat: l'onomatopeia de la crida de l'ocell.

Declivi i caiguda

Ara només se sap que existeix un esquelet de dodo: un cap, amb teixit tou i plomes. També hi ha un conjunt d'ossos solitaris masculins i femenins allotjats al Museu d'Història Natural de Londres, però l'esquelet més intacte –format per tots els ossos originals de l'ocell excepte per uns quants segments de dits del peu– es mostra al Museu d'Història Natural de Port Louis, la capital de Maurici. "Aquests van proporcionar detalls importants sobre les proporcions corporals, que poden ajudar a interpretar la massa corporal, la mida i les diferències sexuals", va dir Hume.

Els ossos van indicar que el dodo tenia un tendó poderós anàleg als que es troben en els ocells que s'enfilen i corren vius avui dia, una troballa que dissipa la seva reputació d'animal lent. Malauradament, aquests tendons no eren prou potents per escapar de l'Homo sapiens que va arribar al paradís verge dels dodos i va destruir el seu hàbitat.

Segons Hume, el dodo podria haver sigut un ocell confiat que es va mantenir quiet quan s'hi van acostar els mariners mig morts de fam. Les entrades del diari dels holandesos de l'època confirmen que fins a 50 dodos van ser assassinats en un sol dia. Els visitants també van introduir animals domèstics i salvatges —gats, gossos, porcs, micos i rates— que els depredaven, competien amb ells per la fruita i es menjaven els seus ous, que ponien al sòl del bosc. Quan van començar a talar els arbres, la caiguda de la població de dodos es va aguditzar. "La majoria pensem que no ens extingirem mai –escriu Cuppy–. El dodo també ho va pensar en el seu moment".