PalmaSi teniu la mala sort de trobar-vos-el al puig del Galatzó, el podreu veure cavalcant un cavall verd, envoltat de flames, com sortit de l’infern. És el ‘dolent’ per excel·lència de les nostres tradicions: el Comte Mal. Realment ho era, tan dolent? Rastrejam la seva veritable història quan es compleixen 75 anys de la publicació, el 1950, del poema que li va dedicar Guillem Colom, recentment reeditat. D’ell, ens en parlen els estudis de Caterina Valriu i Tomàs Vibot, Aina Le-Senne i Pedro de Montaner, Carlos Garrido, Maria de la Pau Janer, Antoni Planas i Joan B. Ensenyat.
Ramon Burgues Safortesa Pax-Fuster de Villalonga i Nét –aquest reguitzell de llinatges ja sabeu que és ben propi dels nobles– fou un poderós aristòcrata de la Mallorca del segle XVII, comte de Santa Maria de Formiguera, senyor d’Hero, Santa Margalida, Alcudiola, Maria, Puigblanc, Castellet i Tanca. Va ser conegut, sobretot, pels enfrontaments amb la vila de Santa Margalida, una cosa així com el Chicago dels anys vint. Es veu que llavors a l’illa de la calma no hi havia tanta, de calma. Era l’època terrible dels enfrontaments entre Canamunts i Canavalls, cadascun amb la seva colla de malfactors, amb episodis de violència que ara ens escarrufarien a una pel·lícula de Tarantino. Però no devia ser pitjor que la resta de ‘capos’ del moment.
Per què justament Ramon Burgues s’ha convertit en aquest mite infernal? Perquè a l’aristòcrata mallorquí se li va traspassar la personalitat d’un altre: el Comte Arnau, el qual era català i medieval. Janer calcula que la seva cançó i tradició ja devien ser conegudes a Mallorca a mitjan segle XVII, és a dir, quan Burgues era en plena esplendor de les seves malifetes. Això no és tan insòlit com podríem pensar: a les rondalles mallorquines, sense anar més enfora, es va endossar a Jaume I un episodi propi del Cid castellà, segons el qual va guanyar una batalla després de mort, fermat damunt del cavall. La cançó popular que circulava sobre ell a Mallorca no és que s’assemblàs a la catalana, és que era exactament la mateixa, segons en diu Ensenyat.
Així, el Comte Mal es va convertir en aquesta ànima en pena que ara coneixem, que s’apareix a la seva dona, fins que aquesta invoca el nom de Déu i el comte s’esvaeix, empassat pels inferns. Que els vostres nins no volen menjar? Idò cridau el Comte Mal, que seria com un home del sac nostrat. Si voleu un altre referent històric, pensau en el Duc d’Alba, el nom del qual servia per atemorir els infants dels Països Baixos.
La guerra de Santa Margalida
Ramon Burgues, el personatge històric, va néixer el 15 d’agost del 1627. Son pare, Pere Ramon, havia rebut només quatre anys abans el títol de comte de Santa Maria de Formiguera, a l’actual França, que antigament formava part de la banda continental del Regne de Mallorca. El pare ja era partidari dels Canamunts, si bé s’ha de dir en el seu favor que va fer tot el possible per aconseguir una treva entre tots dos bàndols, que, per descomptat, acabà trencant-se.
El 1639 va morir son pare i, amb només onze anys, el futur Comte Mal va heretar títol i fortuna. La mare es va tornar a casar, amb un cosí –tots ho eren–, Albert Fuster i Pax. Aquest personatge, segons Garrido, va exercir sobre ell una nefasta influència. El que també va heretar Ramon Burgues fou l’interminable litigi amb Santa Margalida. La seva família es considerava amb drets feudals sobre la vila: cobrament d’imposts i jurisdicció penal. Els margalidans, per descomptat, no hi estaven d’acord. Allò va desembocar en una onada d’assassinats per dues bandes.
Un dels episodis d’aquella guerra sembla tret talment d’una pel·lícula de gàngsters. Uns margalidans apallissaren dos esclaus ‘moros’ del comte, que portaven a beure el seu cavall, i al pobre animal el mutilaren salvatgement. Una nina de deu anys es va presentar l’endemà a cal comte, amb un plat cobert amb un tovalló blanc, amb instruccions de lliurar-lo al senyor en persona. I quan aquest el va destapar, va trobar una part del seu cavall; no el cap, com passa a la pel·lícula El padrí, sinó una altra.
La gota que va fer vessar el tassó fou l’assassinat, el 1647, suposadament per ordre del comte, del síndic Baltasar Calafat. De manera immediata, els margalidans hi respongueren amb l’assassinat de Miquel Font, representant dels interessos del noble a la vila. Ara bé, Calafat era, a més, membre de la Inquisició. El Comte Mal havia topat amb l’Església, així que va anar a parar a presó i se li va imposar una multa de 500 ducats. Però no es va donar per vençut: ell era cavaller de l’orde de Calatrava, així que va reclamar que l’havia de jutjar el Consell d’Ordes, i no el Sant Ofici. Increïblement i com a cas únic en l’època, es va sortir amb la seva, i així va aconseguir una condemna molt més benigna.
Segons la llegenda, el Comte Mal es feia acompanyar per dotze malefactors, que llevaven d’enmig a qualsevol que els fes nosa. Encara es conserven, a les cases del Galatzó, les argolles on suposadament fermaven els cavalls, o almanco algunes d’elles, així com les potades del cavall del comte. Aquest nombre, tretze en total, és un altre tret simbòlic: com Judes al ‘darrer sopar’. En realitat, eren més d’un centenar.
Els dos enterraments del comte
Entre les malifetes del comte i la seva colla destaca, per la seva crueltat, l’assassinat al convent de Lloret d’un nin de set anys, Rafael Alomar, fill d’un escrivà reial, membre del Sant Ofici i de la facció enemiga, els Canavalls. Els seus familiars reberen una orella tallada del nin. El comte no va rebre cap càstig per aquest crim, tot i que s’havia comès en un lloc sagrat, és a dir, s’afegia el sacrilegi al crim.
En la mateixa línia d’impietat, el Comte Mal hauria intentat seduir una jove monja. O bé, una al·lota a la qual hauria abandonat hauria entrat en un convent. L’antic amant, penedit, hauria fet construir una torre a ca seva, Can Formiguera, a Palma, amb vistes al convent veí, on ella havia professat. I li haurien edificat, en només una nit, els ‘dimonis boiets’, uns obsessos de la feina. Aquest episodi sona més bé a llegendari: se sembla sospitosament a la història de la Torre de l’Amor, també a la Palma antiga, sobre un jueu enamorat de la dona d’un jueu veí. D’altra banda, com tothom a la seva època, Ramon Burgues era un home molt religiós, que va dedicar part de la seva fortuna a donacions a l’Església, sobretot al santuari de Lluc.
Com es va fer perdonar el Comte Mal, tants de crims? Molt senzill: pagant. Com que el rei Felip IV les estava passant de tots colors amb la revolta a Catalunya, la guerra dels Segadors –els de l’himne–, Ramon Burgues li va aportar, de la seva butxaca, tres companyies de soldats. El monarca li va quedar tan agraït que ho va expressar en una carta. I, és clar, el va indultar.
D’on treia el comte tants de doblers? Per descomptat, de l’herència familiar, però també dels negocis. Consta que, al costat de Can Formiguera, el comte posseïa una saboneria, per a la qual es feia servir com a matèria primera l’oli estret dels seus olivars. Amb això era tot un ‘emprenedor’, que en diríem ara, perquè aleshores, a la monarquia hispànica, es veia molt malament que els nobles fessin ‘feina’, llevat de a l’exèrcit o a la política.
Ramon Burgues es va dedicar també a totes dues coses. Amb el grau de mestre de camp va participar en la defensa de Girona contra els francesos. De tornada a Mallorca, fou anomenat procurador reial i arribà a virrei interí. Com a procurador, segons Valriu i Vibot, va destacar per la persecució del joc d’atzar: els objectes que es feien servir per a aquesta pràctica foren cremats públicament. Així mateix, va dissenyar un pla per a la defensa de l’illa.
Però els sotracs del Comte Mal no acabarien amb la seva mort, el 25 d’octubre del 1694, a Can Formiguera. Segons David Guerrero, el convent de Sant Domingo de Palma, on volia ser enterrat, era sota una prohibició temporal de fer-ho. Així que es va haver de dipositar el seu cos provisionalment a l’oratori de Sant Feliu, fins que l’any següent va poder ser inhumat a Sant Domingo. Com que aquest convent fou enderrocat, no sabem on és el Comte Mal, si bé se li atribueix un crani que es conservava a les cases de Galatzó. Bé, sí que ho sabem: voltant, per aquí i per allà, a cavall i envoltat de flames.
La forca impossible i els fills inexistents
Fins a tal punt resulta complicat discernir què és llegenda i què és història entorn del Comte Mal que alguns dels seus suposats trets són senzillament inventats. Aquest és el cas de la forca que hauria instal·lat a la carretera vella de Muro, i de la qual –diuen– penjava la gent. Però, com observen Valriu i Vibot, és impossible que fos del comte, perquè aquesta zona depenia de la Universitat de Santa Margalida, l’equivalent a l’actual Ajuntament, i no d’ell.
En una de les versions de la llegenda en què l’espectre del comte s’apareix a la seva dona, el nostre personatge, talment com un pare amantíssim, li demana per la descendència comuna. Primer pregunta per les filles, a la qual cosa ella respon que “a la cambra són, que broden”, i després pels fills, que –diu la comtessa– “a la cambra són, que juguen”. És a dir, les al·lotes fan feina i els al·lots s’ho passen bé: tot un clàssic. Però la veritat és que el Comte Mal no en va tenir, de fills ni filles.
Les primeres noces foren amb Francina Thomàs i Sureda, hereva d’un dels llinatges més rics de l’illa. Ara bé, com és ben sabut, a Mallorca regeix la separació de béns. Així que ella va continuar administrant les seves possessions –moltes– al llarg dels vint-i-set anys de matrimoni. Les relacions entre tots dos anaren empitjorant. Quan la comtessa va morir, el 1675, la seva família va exigir tota l’herència, així que el comte els va reclamar, per la seva banda, que li abonassin les despeses de manutenció d’un cunyat, discapacitat, que havia viscut amb ells. El rigorós inventari dels béns de la parella arribà, segons Vibot i Valriu, a destriar a qui pertanyia fins i tot un simple colador de cuina.
La segona esposa, Joana Aina Maria Antònia Tomasa Onufria Núñez de Sant Johan Quint de Verí i Vivot –s’ha d’agafar alè abans d’amollar aquests noms quilomètrics dels nobles– era, també, una de les hereves més riques de Mallorca. No tenia ni vint anys quan es va casar amb el comte, aleshores de 55. Tot i la diferència d’edat, sembla que aquest matrimoni fou bastant més tranquil que el primer. Ramon Burgues la va deixar ben coberta al seu testament: ella li va sobreviure 35 anys i mai no es va tornar a casar.
