El dolor de les aules turístiques

PalmaJoana Maria Adrover és mestra d’Infantil al CEIP Mitjà de Mar de Portocristo (Manacor), un centre amb molts de fills d’immigrants que treballen al sector dels serveis. “Nosaltres –assegura– atenem la cara precària del turisme. Ens veim obligats a exercir tasques que haurien d’assumir les famílies. Estam desbordats. L’altre dia una companya em deia: ‘Sovint tenc la sensació que estic en un manicomi en lloc d’una escola. Hem de gestionar tantes coses i tantes situacions!”. Adrover lamenta el desemparament d’alguns nins: “No tenen xarxa familiar. Com que els pares estan tot el dia fent feina, els més petits queden amb els seus germans grans a casa o surten tots sols al carrer. Molts, però, estan tot l’horabaixa enganxats als mòbils”.

Per a aquesta docent, convocar les famílies a una reunió de tutoria és pràcticament impossible, sobretot entre març i octubre, durant la temporada turística. “Desapareixen del mapa –apunta. Et trobes amb pares molt despreocupats per a qui l’escola és un simple lloc on deixar aparcats els nins de nou a dues. També n’hi ha amb molt poques habilitats parentals incapaços de gestionar coses bàsiques relacionades amb la higiene i l’alimentació. No saben posar límits i a vegades els has d’explicar com han d’estimar els seus fills. Aquí ens hem de centrar molt en l’educació emocional”.

Aversió al català

Al CEIP Mitjà de Mar costa molt aplicar el Decret de mínims que el 1997 aprovà el Govern de Jaume Matas. La norma estableix que almenys un 50 per cent de l’ensenyament, tant públic com concertat, s’ha de fer en la llengua pròpia de les Illes Balears. “A la nostra escola –diu Adrover– l’‘apartheid lingüístic’ que diu la ultradreta que pateix la població castellanoparlant és a l’inrevés. De 20 alumnes, només un és de llinatges mallorquins. Tenim mestres que giren la llengua perquè veuen que gran part de la classe no els entén. També hi ha nins que van aprenent el català, però es neguen a parlar-lo. Saben que no el necessiten quan surten al carrer, on impera el castellà. Jo, però, som l’única de les 45 mestres del centre que ho fa tot en català. No em cans d’animar el claustre a no defallir en l’ús de la nostra llengua”.

Adrover s’ha trobat amb situacions d’autèntica violència lingüística: “Un dia un pare va dir a una companya: ‘Si no em parles en espanyol, jo me’n vaig de la reunió. Tu a mi m’has de parlar com jo t’entengui”. Malgrat conviure amb un ambient tan hostil, aquesta manacorina no pensa canviar de destinació: “Aquí tenim un equip directiu que ens dona molt de suport i entre nosaltres feim molta de pinya. Tot i que sovint pots pensar que fas retxes dins l’aigua, al final veus com la feina feta amb els alumnes acaba donant els seus fruits”.

Un altre docent compromès és Toni Vich, psicòleg orientador de l’IES Ses Estacions, a Palma. Durant molts d’anys també treballà a l’IES S’Arenal. “El perfil dels alumnes –assegura– és molt similar. Més del 80 per cent és castellanoparlant. Mentre, però, a l’Arenal abunden els senegalesos i els nins de l’Europa de l’est, a Ses Estacions el gruix són llatinoamericans i xinesos, de famílies que treballen en restaurants i hotels. Quan a les reunions parl català, moltes vegades em diuen que no m’entenen”. Vich alerta del que pot passar amb la lliure elecció de centre que ara estudia implantar el Govern: “Hi haurà famílies que en un principi volien el castellà, però que, en veure que els seus fills van amb nouvinguts amb un perfil social concret, triaran finalment el català. Això crearà diferències abismals entre un centre i un altre”.

Fracàs social

Vich insisteix que avui un del grans problemes a l’educació no és la llengua, sinó la falta d’implicació de les famílies: “Els nins passen moltes hores tots sols perquè els seus progenitors treballen fins a les tantes. Els pares, com que no volen que estiguin al carrer, els deixen a casa amb una pantalleta sense cap mena de control parental. No tenen ningú que els supervisi els deures escolars”. Es donen casos extrems: “N’hi ha que arriben al matí sense gairebé haver dormit perquè s’han passat tota la nit jugant a videojocs o pendents de les xarxes socials. Quan feim una activitat al centre per conscienciar els pares sobre aquestes addiccions, només n’hi ha dos o tres que hi venen. Per a aquestes famílies, la conciliació familiar i laboral és impossible”.

A les aules hi ha nins que arrosseguen motxilles emocionals molt complicades. “Ells –ressalta l’orientador– són un reflex del que passa a la societat. Quan coneixes la seva realitat familiar, entens moltes coses. Hi ha, però, autèntics casos de resiliència, de nins que suren malgrat les adversitats. Són nins que, a casa, no disposen d’un espai per estudiar i que dormen en un sofà perquè els pares han decidit llogar l’habitació per poder tenir un extra”.

L’altra realitat cada cop més present a les aules són els casos d’autolesió. “Preocupa –ressenya Vich– la quantitat d’alumnes que s’autolesionen només perquè no saben gestionar les seves emocions. Em diuen que és l’única manera que tenen de no pensar i d’evadir-se del seu drama familiar. També n’hi ha d’altres que recorren a les drogues”. Queda clar, doncs, que més que de fracàs escolar s’hauria de parlar de fracàs social. Aquest educador no només en dona la culpa a les famílies, sinó també a l’Administració: “Tenim casos de violacions, en els quals l’oficina de Protecció del Menor no actua amb la diligència adequada. I això és maltractament administratiu”.

El poder del docent

Per a Vich, l’Administració també és responsable d’un altre problema: “Abans s’obligava els alumnes a estar escolaritzats fins als 14 anys, i ara, fins als 16. Això fa que els que estan desmotivats hagin d’encalentir una cadira dos anys més en contra de la seva voluntat, la qual cosa perjudica l’ambient a classe per als qui volen aprendre de veres. D’altres directament són absentistes. No tothom serveix per estudiar i no tothom té l’entorn adequat per fer-ho”. Per accedir a una Formació Professional Bàsica s’ha d’haver cursat 3r d’ESO o, excepcionalment, 2n: “El problema és que hi ha poques places. És a això que s’haurien de destinar els recursos, i no a la lliure elecció de centre”.

Malgrat aquesta radiografia tan depriment, Vich no pensa tirar la tovallola: “Som un optimista patològic. Els docents podem propiciar el canvi en alumnes amb dificultats. Hem tingut casos d’èxits de nins que finalment han trobat el seu camí. També és molt gratificant veure que pots ajudar mares víctimes de violència masclista. Són dones que, gràcies al nostre suport, s’han atrevit a denunciar els seus agressors i ara se senten alliberades”.

Un altre centre implicat en la diversitat problemàtica dels seus alumnes és l’IES Calvià. Eduard Moyà n’és professor d’anglès. “El 90 per cent de les nostres famílies –diu– fan feina en el turisme. Sis de cada 30 alumnes són fills de Kellys [abreviació de l’expressió las que limpian]. N’hi ha molts que són de pares separats i d’entorns desestructurats. Això s’agreujà sobretot durant la pandèmia del covid. També tenim un percentatge de pares que, a l’hivern, se’n van a Andalusia a collir oliva i deixen els fills amb els padrins”.

Els efectes del capitalisme

Moyà assegura que l’aspiració dels alumnes més rebotats és acabar a les “trinxeres del turisme”: “Ho veuen com una sortida ràpida per fer doblers. No saben, però, què els espera”. Tot i aquest panorama, l’institut calvianer ha aconseguit que molts dels seus estudiants acabin fent Batxillerat: té set grups d’aquest cicle, a 1r i a 2n, molt més que altres instituts de Palma. Des de fa cinc anys, el centre rep alumnes del poble de Calvià, el CEIP Ses Quarterades, que abans anaven a l’IES Bendinat. “Això ha fet –diu el professor– que el nombre de nins bilingües en català i castellà sigui un 30 per cent. Abans només era un 7 per cent. Ara se sent parlar més català al pati i als passadissos”.

Aquests últims cursos Moyà ha vist com ha canviat el seu rol a les aules: “Ara l’escola, més que ensenyar, ha d’educar. Hi ha valors que ja s’haurien de dur apresos de casa”. La salut mental també és una nova competència que han d’assumir els docents: “Diàriament tenim casos d’intents de suïcidi, d’anorèxia o de depressions. Són malalties que fa 15 anys no vèiem. Són els efectes del ferotge sistema capitalista, que s’acarnissa amb els més dèbils”.

A l’IES Calvià també hi acaben recalant alguns exalumnes d’Ágora, un elitista centre privat del municipi: “Són famílies que no han pogut mantenir l’estatus del ‘somni calvianer’, que recorda el ‘somni americà’. Han passat del cel a l’infern”. Una de les coses que més preocupen Moyà és la manca de consciència de classe de les famílies treballadores: “Tot i estar explotades, en lloc de fer pinya, es dediquen a aparentar ser riques. El cineasta britànic Ken Loach bé podria venir a Calvià a filmar una de les seves pel·lícules de denúncia social”.