El dolor hi entén de gènere i afecta més les dones
L'atenció primària i hospitalària intenta adaptar-se a un nou model per minimitzar la intensitat de les molèsties persistents sense tants medicaments
Barcelona"M'he acostumat a conviure amb el dolor". A la Míriam Solé l'esquena la matxaca des de fa més de 20 anys, la meitat de la seva vida. Desesperada, ha fet "la ruta de metges i curanderos" buscant un diagnòstic i esperant el "miracle". No té res físic i de tant en tant almenys el dolor s'atenua. "Ja m'han dit que em moriré amb dolor, així que paciència", diu resignada.
El dolor crònic, el que dura més de tres mesos o és recurrent, és una de les dolències més comunes i representa la meitat de les consultes a primària. Es calcula que una de cada quatre persones pateix dolor, un percentatge que es dobla a partir dels 75 anys. I són dones com Solé, les que en tenen més probabilitats. Concretament, elles tenen una prevalença del 30,5% i ells, del 21,3%.
Des del 2020 l'OMS ha deixat de considerar el dolor un símptoma per incloure'l a la categoria de malalties i el defineix com a una "experiència sensitiva i emocional desagradable, associada a una lesió física real o potencial". Els especialistes asseguren que com que hi ha una percepció individual, requereix un tractament individualitzat que vagi més enllà dels fàrmacs i posi el focus en qüestions com la salut mental o l'entorn social i familiar del pacient.
Biaix de gènere
En aquest camp la medicina també ha basat fins fa ben poc els seus estudis en el cos masculí, i això fa que es tracti d'igual manera tant els dolors dels homes com els de les dones, malgrat que uns i altres tenen uns factors i una resposta diferents davant del mateix estímul, explica Elena Català, vocal de la Plataforma Mujer y Dolor i expresidenta de la Societat Catalana del Dolor de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya. "Fins als canvis hormonals de l'adolescència, nens i nenes gairebé no presenten diferències", assenyala la doctora, que exposa que la testosterona sembla que té un efecte protector, mentre que els estrògens n'augmenten la vulnerabilitat i la sensibilització, continua Català. A banda, influeixen els rols de gènere, que atribueixen a les dones més aguant i habituació al dolor, sigui per la càrrega familiar, les feines precàries o les dificultats per autorealitzar-se com a persona. Així, tot i que hi acudeixen més a les consultes, les dones ho fan més tard i més malament, en una mitjana de 40 mesos d'evolució del dolor, pels 30 dels homes, que demanen més fàrmacs esperant una curació més ràpida.
Aina Perelló, metgessa de família del CAP Larrard de Barcelona és la coordinadora grup TraDoP (dolor persistent) de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (Camfic) i admet que, amb el dolor, els professionals ho estan fent "malament" perquè massa sovint la solució és sobremedicar, obviant que opioides i benzodiazepines sovint tenen "més riscos que beneficis" i fabriquen "malalts passius". Això s'ha donat més entre les dones, a qui els professionals han "estigmatitzat", explica.
Impacte econòmic
Amb tot, hi ha aires nous i s'estan creant equips multidisciplinaris tant a la primària com a les unitats hospitalàries per fer un canvi en el tractament. Salut planteja fisioterapeutes i dietistes als CAP per treballar de manera comunitària el dolor. Perelló insisteix que "cal un canvi de mentalitat per fer front al dolor" a les consultes per encomanar-lo als pacients i, en aquest sentit, assenyala l'experiència a Valladolid "a cost zero", en què s'ha substituït la medicació per exercici, socialització o dietes en cas d'obesitat, ja que en la percepció del dolor influeix també l'estat emocional. La Societat Espanyola del Dolor calcula en l'1,5% del PIB l'impacte del dolor.
A la unitat de l'Hospital Vall d'Hebron que dirigeix Javier Medel, també hi treballen psicòlegs, fisioterapeutes i dietistes per fer aquest abordatge multidisciplinari que comença amb una visita per conèixer les circumstàncies vitals del pacient, així com les seves "expectatives per curar-se". Contra el dolor persistent, admet Medel, hi ha "pocs miracles" així que s'actua per "alleugerir la intensitat del dolor", per això, assenyala, és important que el pacient entengui que difícilment es curarà del tot, però que si abandona el sedentarisme té molts números de millorar la seva funcionalitat, ja que –diu– la immobilitat genera atròfia. "El dolor no és un invent ni fruit de la imaginació, però es pot transformar", apunta l'especialista. Es tracta de "distreure el cervell" que és on es localitza el dolor i no al cos, il·lustra Perelló, que assenyala que centrar-se en excés o escoltar-se massa, provoca "hipervigilància".