"Soc una dona amb penis i soc feliç!": vides fora de la norma

“Vaig acceptar-me”, “Tot encaixava”, “Em vaig descobrir per primera vegada”: les persones LGTBIAQ+ tenen històries molt diverses, però la majoria coincideixen que la seva vida va canviar el dia que van conèixer algú amb qui es podien identificar. El recorden com un moment "alliberador", feliç; que alhora contrasta amb les mirades de desaprovació, els insults i les agressions que molts d’ells també denuncien haver patit per no encaixar amb la norma. En aquest reportatge visibilitzem algunes de les seves vides en ple moment d’expansió del col·lectiu.

Groupie: “Descobrir que soc una persona no binària m’ha fet més lliure”

Per primer cop en molts anys, es contemplava nua davant del mirall sense un dels símbols de la seva feminitat: els seus pits. Groupie acabava de passar per quiròfan i li havien extret les pròtesis mamàries que duia perquè se li havia produït una fissura en un pit. “Per problemes econòmics no podia pagar-me uns implants nous”, recorda. Com a dona trans, veure’s sense pits li va suposar un xoc psicològic molt dur. Aquell moment, però, també va ser l’espurna d’una segona descoberta sobre la seva identitat. “Em vaig tornar a veure al mirall per primera vegada, ara com a persona no binària”, explica fent servir el terme amb què s’identifiquen les persones que no són ni homes ni dones. Va ser un procés lent que va començar fa un any i mig i durant el qual Groupie s’ha adonat que no li cal encaixar en cap dels dos gèneres imposats ni tornar a posar-se les pròtesis. “Abans a les xarxes semblava que havia d’interpretar un personatge i avui em sento més lliure. Ha canviat moltíssim la meva vida i la meva salut mental”, diu aquesta brasilera que viu a Barcelona.

Diu que hi ha dies que se sent més femenina i es posa una faldilla. D’altres, connecta més amb la seva masculinitat i s’enfunda un xandall vermell. “Hi ha qui entén que el no binarisme té a veure amb ser androgin, però per a mi no és això”, precisa. També té clar, però, que passar per aquest procés va molt més enllà de l’estètica: per exemple, l’ha ajudat a aclarir aspectes que no entenia de la seva sexualitat i a sentir-se més còmoda en les relacions de parella. Llegir sobre altres vides no binàries a les xarxes va ser clau per treure noves conclusions sobre la seva manera d’entendre la identitat de gènere. “És molt important que la informació sigui accessible. Ara bé, si no tens curiositat d’entrar-hi, no hi arribes mai”, avisa.  

Fa dos anys que Groupie va arribar a Barcelona des del Brasil, on l’esperança de vida de les dones trans és de 35 anys. Ara en té 37. Per això no només es considera una supervivent, sinó una “fugitiva política” que s'ha escapat d’un país on la violència cap al col·lectiu LGTBIAQ+ no cessa. “Tenia por d’agafar el metro o de sortir sola al carrer. Em sentia totalment desprotegida, no podia viure espantada per baixar a comprar el pa”, recorda. Des del seu pis assegura que a Barcelona hi ha trobat un “oasi” a través de l’Acathi, l’Associació Catalana per la Integració d’Homosexuals, Bisexuals i Transsexuals Immigrants. “M’he sentit molt ben acollida. M’ha permès conèixer persones no binàries, agènere i també migrants que estan en la mateixa situació que jo”, celebra. A Catalunya no ha patit cap agressió física, la discriminació que pateix per ser persona no binària i negra és més silenciosa: “Reps mirades i de portes cap endins els prejudicis encara són els mateixos”.

Jordi Suárez: "Em van operar als nou anys i ningú em va dir per què"

Avui no és un dia qualsevol. Jordi Suárez, de 52 anys, ha decidit sortir de l’armari com a intersexual. Un fet extraordinari tenint en compte que només fa un any que sap que ho és. Fins llavors va viure sentint-se un bitxo raro i “amb una certa foscor”, que gràcies al testimoni de Iolanda Melero al programa Tabús de TV3 va poder convertir en llum ajudant altres persones des de l’Associació Kaleidos. Li agradaria que llegint aquest diari algú pugui viure el mateix, que pugui dir: “A mi em passa això”. “Voldria que els pares dels nens intersexuals tinguin referents perquè sento que la meva mare s’hi va haver d’enfrontar sola i en silenci”, explica.

Té una condició anomenada anorquia congènita bilateral, que vol dir que va néixer sense testicles i un penis més petit que la mitjana. “Quan diuen als pares que no saben si el fill és un nen o una nena és molt dur perquè encara és el primer que preguntem”, comenta. La seva és només una de les quaranta variacions intersexuals que difereixen de les característiques sexuals binàries, però a les quals la societat assigna el sexe masculí o femení. Segons els experts, un 1,7% de la població es troba en aquesta situació. “Gairebé com els pèl-rojos”, exclama el Jordi, que reclama que es visibilitzi que hi ha diversitat de genitals amb múltiples variants per despatologitzar el col·lectiu i evitar cirurgies innecessàries i traumàtiques com la que ell mateix va patir.

Quan tenia 9 anys el van obrir sense explicar-li res per intentar trobar massa testicular i li van causar unes cicatrius acomplexants. Recorda perfectament “la fredor d’acer inoxidable” quan es va despertar de l’operació lligat amb corretges: "No entenia per què m'estaven operant. Aquest silenci és el que més em va marcar". Més endavant li van posar dues pròtesis testiculars, que semblen “pilotes de ping-pong”, explica divertit. Això va marcar les seves relacions fins al punt que havia arribat a sortir corrents: “Si m’agradava una noia pregava que em digués que no, perquè ¿què feia si em deia que sí?”

En el seu cas, una dificultat afegida va ser haver d’acceptar l’esterilitat com a home heterosexual. De fet, considera que als homes intersexuals els costa més dir-ho obertament perquè no tenir testicles desafia tots els patrons de la masculinitat hegemònica: “Els homes han de tenir-los ben col·locats i ben grossos”.

La falta d’informació l’acompanya fins avui, quan encara es pregunta com seria si no li haguessin donat testosterona des de petit, conscient que l’hormonació no afecta només la libido sinó també el creixement i l’estat d’ànim. 

Mestre de música en una escola i amb tres fills adoptats, el Jordi no només ha tirat endavant sinó que gaudeix de la seva sexualitat més enllà del coitocentrisme i parla obertament del seu cos amb un gran sentit de l’humor, que li ha servit de taula de salvació, igual que el piano, la seva musicoteràpia. Avui sona Nocturn somni d’amor, de Liszt.

Eiden Marín: "Volia dir-ho, però no tenia referents ni ningú a qui abraçar-me”

Setze anys és el temps que va trigar a respondre la pregunta que li brunzia dins des que anava a l’escola; més de la meitat de la seva vida. “Qui soc?”, es repetia i es tornava a repetir, però no acabava de saber-ho. El primer pensament “fort” d’aquest tipus el recorda de quan tenia tot just vuit anys i encara vivia com a nena: “Com en un pensament màgic, vaig dir-me que quan fes els 18 seria un noi”. Però encara faltaven molts anys, tots els que li quedaven per arribar als 24, perquè l’Eiden Marín aconseguís sentir l’alliberament de saber qui era. “Vaig callar aquests dubtes durant molts anys; els amagava per por al rebuig, me’ls quedava dins”, explica per telèfon amb l’alleujament de qui ja sap la resposta que buscava però alhora conscient que tot aquell silenci es podia haver evitat. “¿Com pots saber que ets un noi trans quan no has vist mai un noi trans?”

Després, a l’adolescència, va començar a experimentar amb la seva sexualitat i el seu cap es va començar a aclarir tímidament: “Primer li vaig dir a un amic gai més gran –el meu primer referent– que era bisexual perquè m’agradaven els nois i les noies, però més endavant vaig adonar-me que quan estava amb nois em sentia incòmode”. Llavors va definir-se com a lesbiana; i ho va dir a casa. I va ser “meravellós”. La resposta va ser tan bonica com inesperada: “Em van agrair la confiança”. Però la seva gran pregunta seguia remorejant dins seu, cada cop amb més força. Buscar a Google no l’ajudava gens: “Llegia trastorn mental, cos equivocat, patologia mental i m’allunyava més encara de mi”. També ho va intentar dir a un parell d’amistats, però no sabien què dir-li. “No tenia referents ni ningú a qui abraçar-me”, recorda. I fa un incís: “Tot i que encara no podem viure tranquils expressant-nos com som, sense patir per si ens rebutjaran, ens estimaran o rebrem violències; per sort avui hi ha molta més visibilitat a la xarxa i els adolescents tenen molts més recursos i entitats a les quals acudir”.

Sobre la taula hi ha ara l’anomenada llei trans, que Marín defensa perquè farà que deixi de ser necessària l’avaluació psicològica i la modificació corporal perquè se’ls reconegui la identitat. “Viure amb un DNI que no representa la teva imatge corporal et comporta moltes dificultats a l’hora de viatjar, matricular-te per estudiar, buscar pis, anar al ginecòleg...”, denuncia. Entrar a la universitat va ser per a Marín l’esprint final cap a la resposta que buscava: va triar filosofia, va conèixer el moviment feminista, la teoria queer... i als 23 anys un post de Facebook va sobrerevolucionar-lo de cap a peus. Un amic va publicar que era un noi trans i que faria la transició: “«Jo també!!! A mi també em passa el mateix!!!», vaig córrer a escriure-li”.

Uns mesos més tard, ell va fer el mateix pas. “Per fi vaig acceptar-me”, diu, i fa una pausa. Havia trobat la resposta setze anys després: l'Eiden Marín és un noi trans bisexual amb una identitat “bastant fluida”; es mou entre la masculinitat i la neutralitat, i li agraden aspectes tradicionalment considerats femenins, com pintar-se les ungles o portar talons. És activista transfeminista, té un màster en estudis de gènere, ciutadania i dones, treballa a l'entitat Trànsit i també és integrant de l’associació colomenca Entenem Santa Coloma. “La lluita LGTBIAQ+ no va només de persones LGTBIAQ+, va de permetre’ns experimentar perquè tothom visqui més lliure: la diversitat humana augmenta la riquesa de la humanitat”, clou el jove. L’any 2020 es van registrar 26 denúncies per agressió a persones trans a Catalunya, un 25% més que l’any anterior.

Mar Cambrollé: "Soc una dona amb penis i soc feliç"

L’empresària Mar Cambrollé recorda com als anys 70 ja visitava la Barcelona “oberta” d’Ocaña i desafiava el règim franquista en les primeres manifestacions feministes i en favor del dret al propi cos. “Imagina’t dones trans amb talons i maquillades plantant cara al règim”. Per això no entén com part del moviment feminista, sobretot les de la seva generació, ara s’oposen a la llei trans. “Aquestes ja no són feministes”, es queixa la veterana activista, la veu cantant de la Plataforma pels Drets dels Trans i que ja el 2014 va impulsar a la seva Andalusia natal la primera llei espanyola que reconeixia el dret de les persones a escollir la seva identitat de gènere. Com ella, que proclama en les seves memòries: “Soc una dona amb penis i soc feliç!”

Nascuda en un barri obrer de Sevilla el desembre del 1957, Cambrollé explica que va ser un nen que ja als 6 anys s’estimava més jugar amb les nenes i que en la preadolescència les amigues li deixaven algun vestit d’amagat per estalviar-se una “pallissa” del pare. La incomprensió i el rebuig li van fer abandonar el niu familiar de molt jove, en un moment en què les dones trans tenien molt poques sortides laborals que no fossin l’espectacle o la prostitució. “Ens deien de tot durant el dia i a la nit érem les grans desitjades”, subratlla en referència a la hipocresia de l’època. Per això ara l’emociona veure persones trans a les universitats, convençuda que seran les pròximes a trencar el sostre de vidre.

Clara Morató-Aragonès: “M’han arribat a dir que la meva asexualitat es cura amb bon sexe’”

Als 19 anys una amiga li va parlar del concepte asexual i a Clara Morató-Aragonès li va canviar la vida perquè, finalment, “les peces encaixaven” i descobria que la seva falta d’atracció sexual no responia a cap malaltia ni trastorn. Sempre s’identificava com a heterosexual, però a força que els nois no li cridessin l’atenció diu que va començar a observar les noies, i tampoc no va sentir allò que els adolescents del seu voltant notaven. “Si hagués conegut la paraula hauria dit que era bi perquè sentia el mateix amb els uns i les altres: res”. 

Als 23, la jove és membre de l’Associació Catalana d’Asexuals i una activista per visibilitzar una orientació sexual que es calcula que és un 1% de la població. “Ningú no s'enrecorda que som una opció perquè es parteix de la base que tothom vol tenir relacions sexuals”, afirma. I no. Identificar-se com a asexual, explica aquesta psicòloga, vol dir que no sents desig sexual per ningú però sí que pots sentir altres atraccions. Per exemple, algunes persones senten atracció romàntica –res a veure amb les relacions ensucrades de Hollywood, matisa– i volen estar amb algú que els faci sentir bé, sense que això suposi necessàriament acabar al llit. “Em mouen altres coses i el factor sexual no hi entra”, diu, però assenyala que les relacions sexuals es poden donar per raons tan diverses com per “amistat, per amor o per curiositat”. Fins i tot hi ha asexuals que ho fan per “tenir fills”. En aquesta equació, però, sí que hi entra la masturbació.

Relata que mil cops s’ha hagut de justificar per la seva orientació perquè l’asexual trenca els esquemes al “qüestionar la importància del sexe” en les relacions de parella. Ha hagut de sentir com li deien que la seva asexualitat “es curaria” quan tingués “bon sexe” o conegués “la persona adequada”. També li han dit que el seu problema és que és “tímida”, que el sexe li fa por o que és “massa jove” per renunciar a un desig com el sexe, en un intent, indica, d’“infantilitzar” les dones asexuals. “No ens falta res, sentim les coses diferents i podem ser igual de felices”, exclama.