Les dones africanes que van crear un esport ballant i ara volen que sigui olímpic

BarcelonaLes practicants més veteranes d’aquest esport recorden com molts homes es reien d’elles. Ara, aspiren a ser olímpiques. No queda gaire clar quan va néixer l'nzango. Sembla que les seves arrels les trobem en diferents escoles per a nenes de diverses regions del nord de la República Democràtica del Congo, quan aquesta terra encara era controlada pels belgues. El govern de Bèlgica, mentre intentava amagar el genocidi que va cometre durant dècades en un país del qual saquejava les riqueses naturals mentre sembrava dolor, permetia a moltes congregacions religioses gestionar centres educatius. En moltes d'aquestes escoles hi havia conflictes, ja que les tradicions locals no sempre encaixaven amb les idees dels capellans. Durant els anys 50 i 60, per exemple, un dels debats entre els professors era què calia fer amb la música i els balls nadius. Els congolesos viuen cantant i ballant. A molts capellans, en canvi, no els agradaven aquests costums i prohibien molts balls entre els nens. Les nenes, en canvi, jugaven ballant a l’hora del pati.

I així va néixer l'nzango, com un joc que s’ha acabat transformant en un esport, amb una federació internacional que organitza competicions, ja que s’ha anat estenent a altres estats veïns, com el Congo-Brazzaville, el Camerun o Gabon. “És una barreja de gimnàstica, ball, salts, coreografies....”, explica Noella Debanda, que porta tota la vida practicant-lo. En llengua lingala, nzango vol dir “joc de peus”. I de fet, aquesta és l’ànima del joc, veure qui mou els peus més de pressa en uns balls frenètics que les noies, fa dècades, practicaven “per estar entretingudes mentre els nens jugaven a futbol". "Primer es burlaven dels nostres crits i rialles, però ara cada cop més dones el practiquen. A les escoles és molt popular, però moltes dones el segueixen practicant en edat adulta per estar en forma, tenir un espai de trobada i competir”, diu Debanda.

El terreny de joc fa 16 metres per 8, amb dos equips d’11 jugadores cara a cara llestos per enfrontar-se en duels individuals. Una ballarina de cada equip fa un pas endavant i qui queda eliminada, marxa. Qui guanya suma un punt per al seu equip (guanya la partida qui suma més punts en 25 minuts) i es queda per desafiar una nova rival. Seria com el joc de “pedra, paper, tisora”, però ballant i amb un àrbitre per decidir qui guanya cada punt, ja que es balla a un ritme molt alt. Abans de sortir a ballar, cada equip escull quina és la seva cama bona, la dreta o l’esquerra. I durant el ball s’eliminarà el rival si en el mateix moment les dues ballarines fan un pas endavant amb la cama que s'ha escollit com a atac. Els equips preparen coreografies complicades, ja que no pots quedar eliminada si tens els dos peus a l’aire. Però quan toca posar el peu a terra, cal vigilar molt quan et queda avançada la cama amb la qual defenses. Si el rival s’ho ensuma, farà un pas endavant i t’eliminarà. El resultat són 25 minuts molt dinàmics, on les jugadores dels dos equips sempre ballen seguint un mateix ritme i cantant, on també hi ha debats amb els àrbitres si algú considera que ha retirat a temps la cama.

El que era un joc d’escola no fa gaire, va convertir-se en un esport federat a mitjans dels anys 90, quan es va crear la primera federació a la República Democràtica del Congo, després que es posessin d’acord els equips de noies creats a diferents regions del país, ja que fins llavors hi havia divergència en la quantitat de jugadores o el temps que durava cada partit. Ja amb les normes fixades, s’han fet els primers torneigs dins dels Jocs Panafricans, i ara les responsables tenen l'esperança que aprofitant les comunitats congoleses a Europa, segueixi travessant fronteres fins a acabar sent un esport olímpic. Seria dels més divertits.