Dones filòsofes (II)

PalmaL’ombra de Descartes és allargada i enfosqueix la figura d’una pensadora singular, la princesa Isabel de Bohèmia, que sol ser presentada de manera subordinada al pensador francès, com un episodi més a la seva vida. Aquest enfocament masclista descuida les importants objeccions que realitza la filòsofa al dualisme cartesià. La princesa Isabel manté una relació intel·lectual amb Descartes a través d’un intercanvi epistolar, editat modernament amb el títol de Correspondència amb Isabel de Bohèmia, un bon exemple de discriminació perquè atorga l’autoria i tot el protagonisme a Descartes, seguint la tendència masclista històrica de la filosofia. En les cartes, Isabel intercanvia reflexions amb Descartes sobre la seva filosofia i, més concretament, sobre el dualisme ment-ànima, el domini de les passions i la teoria política de Maquiavel. Ella observa en la filosofia cartesiana una sèrie de dificultats i problemes. D’entrada, qüestiona la separació entre substància pensant i substància corpòria, i convida al filòsof a què expliqui com actua l’ànima, una substància incorpòria, sobre els moviments i les passions del cos. La definició de substància tampoc no li sembla prou convincent, per això li demana que defineixi l’ànima o substància pensant, de manera separada de la seva acció, el pensament. Un altre problema que observa Isabel en Descartes és la dificultat de conciliar el determinisme físic amb el reconeixement de la llibertat humana. Malgrat aquestes crítiques, la pensadora alemanya valora la filosofia de Descartes, fins al punt de fundar una escola dedicada a estudiar el pensament cartesià a l’abadia de Herford.

En aquest context filosòfic modern preil·lustrat dominat pel cartesianisme, el filòsof cartesià Poullain de la Barre introdueix el primer discurs de la igualtat de gènere en la filosofia a través de les obres De la igualtat dels dos sexes (1673) i L’educació de les dames (1674). Poullain defensa una educació igualitària, partint de l’evidència que les dones tenen les mateixes capacitats racionals que els homes. Es tracta d’una proposta pedagògica innovadora, però molt desconeguda i ignorada, en favor del programa educatiu sexista de Rousseau, que representa una continuïtat històrica amb els prejudicis filosòfics contra les dones.

Formació autodidacta

La majoria de les protagonistes d’aquesta contrahistòria de la filosofia aconsegueixen superar els impediments socials per accedir a l’educació i la cultura a través d’una formació autodidacta i la lectura d’obres de les biblioteques familiars. Les primeres aportacions pròpiament feministes i els textos fundacionals del moviment se situen en la Il·lustració, en els cercles i salons de debat filosòfic, autèntics laboratoris d’idees promoguts per dones i homes de l’alta societat i la burgesia emergent. En aquest context cultural, apareixen les figures de la Marquesa de Châtelet, Mary Wollstonecraft i Mary Astell, entre d’altres pioneres del feminisme il·lustrat. També hi ha altres pensadores que tenen un origen molt més humil, com Olympe de Gouges.

Gabrielle Émilie de Breteuil, més coneguda com a Marquesa de Châtelet, s’interessa per les matemàtiques i la física. Participa assíduament en els salons organitzats per la Cort de França, i organitza el seu propi saló des del qual contribueix a la divulgació de les teories físiques de Newton. L’interès per la física conflueix amb l’estudi de la metafísica i dona lloc al projecte de fonamentar la física a través de categories metafísiques inspirades en Leibniz. Abandona el seu matrimoni per conviure amb Voltaire, amb qui manté una relació intel·lectual i amorosa de catorze anys, fins a la seva mort. S’enfronta a les idees educatives de Rousseau i s’oposa a la distinció rousseauniana entre una naturalesa masculina i una femenina, defensant la seva independència i singularitat, i responsabilitat pel que diu i fa. També s’ocupa de temes de filosofia pràctica, publicant un Tractat sobre la felicitat, en què sosté que la felicitat consisteix a il·lusionar-se i tenir passions, essent l’estudi la passió més plaent. Protagonitza una anècdota significativa consistent en disfressar-se d’home per participar en reunions científiques a París, com a estratègia per burlar l’exclusió sexista del debat científic.

L’escriptora i pensadora Mary Wollstonecraft discuteix la proposta educativa de Rousseau per a Sofia, figura femenina simbòlica representativa de totes les dones, en contraposició a Émilie, el model educatiu masculí. Wollstonecraft critica la segregació i l’educació sentimental de les joves defensada per Rousseau, i proposa un model alternatiu en el qual les dones seran educades també en l’ús de la raó, com els homes, aplicant en la pràctica el discurs il·lustrat favorable a la universalitat de la raó. A més de posar en evidència la dificultat que tenen les dones instruïdes per ser autònomes a través d’un treball, es mostra molt crítica amb el matrimoni, arribant a considerar-lo com a una forma legal de prostitució. La seva obra més destacada és Vindicació dels drets de la dona (1792), un dels referents fundacionals del moviment feminista contemporani, en el qual defensa la tesi que una societat racional s’ha de fundar en la incorporació de la dona a l’àmbit públic.

Progrés i llibertat

La filòsofa i escriptora britànica Mary Astell escriu Una proposta seriosa per a les dames (1700), una obra en la qual reivindica l’accés de les dones a l’educació, amb la finalitat de garantir el progrés i la llibertat, i posa en pràctica a la seva vida la independència que reclama per a les dones, amb la seva solteria. Astell proposa la creació d’una comunitat fraternal i utòpica de dones que voluntàriament vulguin alliberar-se del domini masculí, i que serien formades seguint el mètode cartesià per arribar a ser independents i assolir la desitjada autonomia intel·lectual i emocional.

D’origen humil, Olympe de Gouges és una pensadora revolucionària, coneguda per ser l’autora de la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana (1791), en què declara la igualtat per a homes i dones, tant en l’àmbit públic, com en el privat, tot considerant que les dones han de tenir els mateixos drets i deures que els homes. En els seus textos de combat, manifests, pamflets i discursos, desenvolupa les seves reivindicacions més feministes, argumentant a favor de la supressió del matrimoni, l’accés de la dona a la propietat, el vot i l’educació. També es mostra partidària de l’abolició de l’esclavitud. Els seus discursos crítics amb el terror jacobí de Marat i Robespierre, li costen la vida, en ser executada a la guillotina, acusada d’haver deixat de banda les virtuts característiques del seu sexe i d’haver interferit en els assumptes de la República.

L’experiència d’aquestes pensadores proporciona una lliçó universal d’inconformisme i rebel·lia contra els prejudicis heretats que establien com a destí natural de les dones ser esposes i mares i assumir un rol privat de submissió cap a l’home i el marit, que les impedia educar-se i realitzar-se plenament a través de l’autonomia personal i la presència en la vida pública, amb independència del seu origen aristocràtic o humil.