PalmaL’absència femenina de la història de la filosofia ha estat causada per una situació de marginació i desigualtat social, a la qual ha contribuït la mateixa filosofia, reproduint la idea falsa que la dona és inferior intel·lectualment a l’home. En aquest context de marginalitat i discriminació sexual, desenvolupen el seu pensament feminista autores contemporànies, a cavall entre la filosofia i la pedagogia, com Concepción Arenal, Maria Montessori i Maria de Maeztu. Les tres pensadores coincideixen en la convicció que el camí per millorar la situació de la dona és aconseguir la participació igualitària en la societat a través de l’educació. Aquest convenciment les du a centrar les seves reflexions a pensar l’educació i aplicar projectes de renovació pedagògica integradors, per a dones i homes, sense cap exclusió.
La presència marginal de les dones en l’àmbit de la filosofia canvia progressivament a mesura que van accedint als estudis superiors. Està documentat que a final del segle XIX, sorgeixen a Suïssa les primeres universitats europees de l’era moderna que admeten estudiants femenines. Aquesta iniciativa acadèmica provoca un efecte crida i atreu dones provinents de tot el continent, com l’austríaca Helene von Druskowitz, la segona dona a aconseguir el doctorat en Filosofia per la Universitat de Zurich, després que l’obtingués el 1875 la polonesa Stefania Wolicka.
Enfocament pessimista
El nom de Druskowitz està associat al del filòsof Friedrich Nietzsche, amb qui manté una relació personal i epistolar que transita de l’admiració a l’odi. El pensament de Druskowitz ha passat totalment desapercebut, a causa del seu sexe i, especialment, per dues poderoses raons: el seu enfocament hembrista, ateu i pessimista, i les crítiques que dirigeix contra Nietzsche i la seva filosofia. Druskowitz elabora un feminisme pessimista que té com a punt central la defensa de la superioritat femenina, fonamentada en la segregació sexual, sota un govern de dones i la recuperació de l’instint femení de mort, eternament reprimit. La consciència de la seva superioritat ha de dur successivament a l’extinció de l’home i la humanitat. Això sí, sense patiment ni violència, perquè ha de ser el resultat de la renúncia voluntària de les dones a reproduir-se. En aquesta utopia pessimista, ningú sobreviu. D’altra banda, Druskowitz acusa Nietzsche de ser “un enemic mortal de la filosofia” per haver desenvolupat un pensament filosòfic superficial, sofista, poc seriós i que incorre en nombroses paradoxes i errors, tot i que li reconeix una gran superioritat en l’expressió i la forma. Els nietzschians no li perdonen la interpretació que fa de la voluntat de poder i el superhome, ni tampoc les crítiques a la manca d’originalitat del Zaratustra, en considerar-la una seqüela del darwinisme i un “nou Evangeli”. De Nietzsche també diu que practica un “idealisme extrem”, mancat de sentit de la realitat, que encadena pensaments sense mètode i escriu contra els sentiments morals i, especialment, contra la compassió i l’altruisme. Curiosament, Druskovitz acaba la seva vida internada a un centre de salut mental, amb un destí semblant al de Nietzsche.
A l’estat espanyol, cal recordar algunes de les pioneres dins l’àmbit acadèmic, com Amàlia Tineo i Núria Folch. Tineo és considerada una de les primeres dones que estudia i ensenya Filosofia a la Universitat de Catalunya (actual Universitat de Barcelona), després d’obtenir el premi extraordinari en la llicenciatura de Filosofia i el doctorat amb una tesi sobre Husserl (1934), dirigida per Joaquim Xirau. Tineo reprèn la seva activitat docent després de la postguerra a un institut de Badalona. Núria Folch és una altra de les primeres dones a estudiar i doctorar-se en Filosofia a Barcelona, amb una tesi sobre Ramon Llull (1938). Posteriorment, Folch desenvoluparà una important tasca editorial. Maria Zambrano, des de l’exili, confirma amb ironia les dificultats que han de superar les dones espanyoles dels anys 30 per formar-se com a pensadores, dient que ser dona i filòsofa és tan rar com ser dona i tenir barba.
No és gens habitual identificar com a filòsofa l’escriptora Maria Aurèlia Capmany, tot i que no només es llicencia en Filosofia (1942), sinó que també rep una important formació filosòfica, amb el mestratge de Xavier Zubiri i de Tineo. Cal recordar que la formació filosòfica de Capmany continua després de la carrera, amb l’assistència el 1952 a les classes de Merleau-Ponty i Marcel Bataillon a París, a través de les quals aprofundeix en temes que havien quedat pendents de la seva etapa estudiantil. En aquesta estada a París coneix el seu admirat Sartre. Sempre va estar atenta a les aportacions de la filosofia del seu temps, impartint classes de Filosofia a diversos centres educatius de Badalona i Barcelona. Posteriorment, Capmany abandona l’ensenyament i decideix dedicar-se a la literatura i la ficció per exercir plenament la llibertat a través de la creativitat, sobretot a través de novel·les, però també del teatre, la poesia i l’assaig, el gènere filosòfic per excel·lència. Com a resultat d’aquesta dedicació, publica els assaigs El feminisme ibèric (1968), en col·laboració amb Carmen Alcalde, Cartes impertinents de dona a dona (1970) i El feminisme a Catalunya (1973), per incitar a la reflexió dels lectors sobre temes polítics i feministes. Capmany ha estat comparada amb Simone de Beauvoir per la seva militància feminista, formació filosòfica, experiència vital i qualitat literària. De fet, és la responsable d’introduir l’obra El segon sexe de Beauvoir a Catalunya i, per extensió, a l’estat espanyol, redactant-ne el pròleg.
Tradició filosòfica femenina
La consolidació de la condició universitària i la tasca teòrica de les pensadores feministes permetran començar a parlar d’una tradició filosòfica pròpiament femenina. Des del món acadèmic, s’estan fent grans esforços per recuperar la vida i l’obra de les dones filòsofes antigues i modernes. Comencen a publicar-se manuals d’història de la filosofia amb perspectiva de gènere, entre els quals cal destacar En diálogo con... de Lola Cabrera i Mujeres, varones y filosofía d’Amalia González. Són iniciatives necessàries, però aïllades i insuficients, que per ser més efectives, han d’anar acompanyades de la implicació dels docents i de l’administració educativa. Però cal anar alerta i no cometre l’error d’oferir una visió unidimensional de les dones filòsofes que les lligui únicament a la seva dedicació i compromís en l’avanç de la filosofia feminista, descuidant l’existència d’altres interessos i aportacions a qüestions filosòfiques més convencionals. Aquest perill és evitable situant l’activitat intel·lectual femenina en un context més ampli, que doni visibilitat a les contribucions a l’avanç i l’evolució de la filosofia contemporània, a través de la creació de corrents de pensament pròpiament femenins, com el feminisme i les seves variants, l’ecofeminisme, el feminisme cíborg, l’ètica de la cura i l’economia feminista; la participació en els debats ètics i polítics actuals; i la integració en les escoles consolidades de pensament, com la teoria crítica i el pensament polític postfundacional.