Les dones gitanes que es rebel·len contra els prejudicis

A na Santiago Aguilera té 67 anys i viu al barri de Pere Garau. “Vaig néixer –diu– al centre històric de Palma. Som una gitana mallorquina adaptada als nous temps. Els que han vingut de la Península tenen uns altres principis. Els d’aquí ens hem mesclat més amb els paios [no gitanos]. Els meus pares parlaven català. Fins i tot hi havia paraules en castellà que no sabien dir. Jo, però, no el vaig arribar a aprendre perquè vaig viure la meva joventut en temps de franquisme, en què imperava més el castellà”.

Santiago és una dona d’empenta que d’adulta es rebel·là contra algunes convencions de la seva ètnia. “De joveneta no vaig continuar estudiant perquè vaig haver de quedar a casa cuidant els meus germans petits mentre els pares treballaven. A 15 anys em vaig casar i al cap d’un any ja era mare. Vaig tenir quatre fills. A la trentena em vaig separar i em vaig haver de cercar la vida. Això no estigué molt ben vist entre la comunitat. Vaig començar fent de venedora ambulant. Després vaig fer feina en una carnisseria, un hotel i una residència d’ancians”.

Aquesta veïna de Pere Garau encara recorda un cas molt humiliant de discriminació: “Un dia amb la família vàrem anar a comprar a un conegut centre comercial. Els meus fills encara eren petits i només volien anar als prestatges de la roba de marca. Hi havia un vigilant que no aturava de perseguir-nos. Jo em vaig girar i amb ironia li vaig dir: ‘Jas, agafa la cistella i ajuda’ns a comprar’. Ell es va ofendre amb la meva actitud. Si, però, haguéssim estat paios, no ens hauria tractat així. Jo no em deix intimidar per ningú”.

“És un error generalitzar”

No va ser fins a principi del segle XX que, en català, s’eliminà del diccionari l’accepció pejorativa de ‘gitano’ com a sinònim de lladre, persona bruta o mentidera. En la ment de molts, però, encara no s’ha extirpat. Avui, ja jubilada, Santiago lluita per aconseguir-ho. Acaba de participar en una campanya per combatre els prejudicis del col·lectiu. Es titula ‘Soy romi’ i ha estat impulsada per l’àrea de Serveis Socials de l’Ajuntament de Palma. Consisteix en una exposició de 17 cartells dissenyats per alumnes de l’IES Josep Maria Llompart. S’hi poden llegir frases com ‘El qui no coneix el poble gitano té por’ i ‘Ser capaces de ser, sense deixar de ser’, entre d’altres. Està previst que aviat la mostra circuli per diferents escoles i centres de salut de Ciutat. “Som dones gitanes i no homes les que hem organitzat aquesta exposició perquè som les que patim més discriminació. Se’ns responsabilitza de qualsevol cosa de la nostra comunitat. Per exemple, se’ns diu que enviam els fills bruts a escola, quan això no és vera”.

Santiago parla clar: “Em molesta molt que ens jutgin tant sense conèixer-nos. Sempre se’ns vincula amb els robatoris, però Jaume Matas, l’expresident balear, no era gitano i va anar a la presó per un cas de corrupció”. Els fills d’aquesta activista han seguit un camí diferent del seu. “Jo no volia que la meva filla petita deixàs els estudis per ajudar-me amb les feines de casa. Ella treballa, s’ha casat ja de gran i només té un fill”. La indignació apareix quan el periodista li demana desmentir certs rumors: “Se sol dir que les nines d’ètnia gitana abandonen l’institut en tenir la regla. Això són casos puntuals. És un error generalitzar”.

El malestar també és manifest en ser interrogada per determinats realities de televisió, que presenten alguns grups del col·lectiu abocats a vides ostentoses: “Jo mai no m’atreviria a dir que tots els paios són com els que surten a la comèdia Aquí no hay quien viva”. I sobre l’estigma del narcotràfic, Santiago és així de taxativa: “Aquesta activitat no és exclusiva de la cultura gitana, sinó de qualsevol col·lectiu. Pablo Escobar [el gran ‘capo’ de la droga] era colombià. Perquè ho facin uns pocs no vol dir que ho facem tots. També se’ns acusa de ser masclistes, però el masclisme no té a veure amb l’ètnia, sinó amb la persona. El que passa és que, en el nostre cas, se sol confondre la protecció de l’home gitano cap a la dona amb el masclisme”.

Qüestió d’interès

Santiago sent aversió per la paraula ‘integració’. “Els paios ens han de voler conèixer. A la meva finca jo som l’única gitana. Els veïns em deixen les claus dels seus pisos quan se’n van de viatge. Es fien totalment de mi”. La filla, Encarna Sánchez, de 42 anys, li dona tota la raó. “Nosaltres som iguals que els paios. L’únic que ens diferencia és la nostra cultura ancestral, que encara conservam. Antigament, però, tots els espanyols catòlics arribaven verges al matrimoni i nosaltres hem continuat amb aquest costum. El mateix passa amb el tema de dur dol o de no menjar carn per Setmana Santa”.

A Sánchez la sorprèn la reacció de la gent quan diu que és d’ètnia gitana. “M’aclareixen: ‘Però és que tu ets distinta’. I jo els dic: ‘No, jo no som distinta, som gitana, igual que la resta’. A l’escola ja patí en carn pròpia la discriminació. “Jo era de les poques gitanes del centre. Em feia molta de ràbia que els professors sempre ens mirassin el cap per si hi teníem polls. I ho feien davant tothom. Amb els altres, en canvi, no s’hi posaven”. Qui també passà pel mateix tràngol és Sara, de 16 anys. Sent menor, és el pseudònim que ha elegit una altra de les impulsores de la campanya ‘Soy romi’ per combatre els prejudicis de la comunitat. “De petita em vaig sentir doblement discriminada: pels nins paios i pels professors. És incomprensible que un professional de l’educació no conegui el gresol de cultures que integren l’Estat per poder atendre millor la diversitat a l’aula”.

El dolor de les aules turístiques

Sara, resident del barri Nou Llevant, ara estudia un mòdul d’Administració i té previst començar-ne un altre de Comerç i Màrqueting. D’ascendència barcelonina, parla català amb molta vehemència. “Tenc parents que han anat a la universitat. A casa sempre m’han inculcat tenir ganes de fer alguna cosa a la vida i m’han fet valorar molt la meva cultura. Una persona racista és una persona ignorant que no vol escoltar”. En la formació d’aquesta adolescent un llibre cabdal ha estat La senda gitana. A principi del segle XX el seu autor, el nord-americà Irving Brown, viatjà fins a Andalusia per conèixer els costums del món caló.

Poble perseguit

El govern estatal ha declarat, precisament, aquest 2025 l’Any del poble gitano per tal de commemorar-ne l’arribada a Espanya fa 600 anys. Va ser gràcies a un salconduit atorgat el 1425 pel rei Alfons V d’Aragó. Aleshores es pensà equivocadament que eren persones procedents d’Egipte. Això va fer que es creàs el gentilici a partir del llatí aegyptanus i que en anglès donaria gypsy. El cert, però, és que la seva terra originària és l’Índia, d’on sortiren fa uns mil anys en sentir-se assetjats per altres cultures. Ho feren amb una llengua pròpia, el romaní. La bandera del col·lectiu és, de fet, una adaptació de la del país asiàtic. Està dividida en dues franges horitzontals, blava a dalt i verda a baix. La blava simbolitza el cel, que és el sostre de la llar de la comunitat, mentre que la verda representa el món que transiten. Al mig hi ha una roda vermella en al·lusió a la seva condició de nòmades. Des del 1990 el 8 d’abril se celebra el Dia internacional del poble gitano.

Qui n’ha estudiat a fons les arrels és Antoni Manel, el padrí de Sara, de 61 anys. “Poca gent sap que l’actor Charles Chaplin i el cantant Elvis Presley, entre d’altres, eren d’ascendència gitana. També hem tingut alguns premis Nobel. Un altre gitano important va ser el president del Brasil Juscelino Kubitschek, que el 1960 en va promorure la nova capital, Brasília”. Tots aquests casos són motiu d’orgull per a un poble que ha estat molt perseguit. “Des de temps dels Reis Catòlics se’ns prohibí tenir un ofici, la qual cosa ens obligà a cercar-nos la vida. De fet, en la nostra llengua, la paraula ‘paio’ significa ‘jornaler’, ja que ells sí que podien fer feina”. El greuge històric és notable: “Als gitanos que parlaven romaní se’ls tallava llengua. Durant la Segona Guerra Mundial, Hitler va fer matar un milió i mig de gitanos”.

Parlen professors de menors no acompanyats: “Un nin d'11 anys travessà mig Àfrica caminant per arribar a Mallorca”

El romaní dels gitanos instal·lats a Espanya es conegué com a caló. Després de tants segles de prohibició, s’acabà perdent. Encara, però, en queden restes en el nostre vocabulari com les paraules ‘calés’, sinònim de doblers, o ‘xaval’. Es mereix una menció a part el pastís del braç de gitano. Segons una teoria, prové del segle XIX quan a Barcelona el col·lectiu s’ocupava del manteniment de les calderes de les pastisseries. Com a recompensa, els pastissers els donaven les sobres del dia amb un bescuit de forma cilíndrica i ple de nata. Els beneficiaris acostumaven a endur-se’l sota el braç.