Dones que no volen ser mares: “No em ve de gust sentir que tinc una vida dins”

PalmaLes dones que no volen tenir fills són un col·lectiu creixent enfrontat a la pressió d’una societat que les jutja per sortir d’allò establert. “I els nins per a quan?”; “No em donaràs un net?”; “Pensa-ho, et quedaràs sola”; “Qui et cuidarà quan siguis gran?” o “se’t passarà l’arròs” són preguntes i sentències que Marian (52 anys), Laura (45) i Bea (45) han sentit tota la seva vida fèrtil. “S’assumeix que estam obligades a tenir fills i si no, no som una dona completa”, arrenca Laura abans que Marian prengui la paraula per certificar que ha sentit aquestes frases i moltes altres, també insults, per no tenir descendència. “Jo venc d’un poble de Mallorca i allà m’han dit fins i tot xorca, la forma més ofensiva de referir-se a l’esterilitat. Ningú no qüestiona això en un home, al qual no penalitzen. El que més m’ha molestat és que donen per fet que no puc tenir fills perquè no es plantegen una altra possibilitat. A les meves parelles sempre he hagut d’explicar-los que podia engendrar, però que no ho volia. Compartir-ho amb ells entra dins d’allò raonable, però per descomptat no ho és haver de fer-ho amb un familiar o qualsevol del carrer. Forma part de la meva intimitat”, exposa Marian.

Natalitat en mínims

L’auge de dones que no desitgen engendrar s’emmarca en unes dades de natalitat en mínims històrics. Durant 2023 van néixer a Espanya 322.075 nins, un 2% menys que l’any anterior; i fins a un 24,1% menys que fa una dècada, segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). A més, es retarda l’edat de la maternitat i el nombre de naixements de mares de 40 o més anys ha crescut un 19,3% en els darrers deu anys.

A les Balears els naixements han baixat un 16% des de 2013, en passar de 10.530 a 8.839 en 2023. D’altra banda, l’edat mitjana de les dones en tenir el seu primer fill va ser de 32 anys, mentre que l’índex de fecunditat (nombre de fills per dona) es va situar en 1,11 a les Illes, per sota de l’1,16 estatal. Segons recull el Centre d’Estudis Demogràfics (CED) de la Universitat Autònoma de Barcelona, el 30% de les dones nascudes a Espanya de 45 anys o més no ha tingut fills, la xifra més alta de la història. Per dilucidar quantes d’elles ho ha decidit lliurement, caldrà esperar que ho reculli la pròxima enquesta de l’INE. En la de 2017, quan no existia un debat públic tan clar sobre la càrrega real de la maternitat, les participants que no havien estat mares al·legaven “ser massa joves”, “no tenir parella”, problemes de fecunditat o econòmics. No obstant això, un 7,8% va respondre que no tenia instint maternal; un 5,2% que no volia més responsabilitats i un 10,5% es va limitar a assenyalar altres motius com “no tenir-hi interès”.

Marian, Laura i Bea podrien haver respost afirmativament a qualsevol dels tres darrers supòsits. Les dues primeres sempre van tenir clar que no volien ser mares. Ho verbalitzaven en uns anys on l’asseveració xocava amb la presumpció que sí que volien descendència. “El meu entorn m’aconsellava que per tenir fills no calia pensar-ho, només llançar-s’hi; però mai no va estar en els meus plans”, confessa Laura, llicenciada en Psicologia i comptable a una empresa. “Jo no sé què és el rellotge biològic ni he tingut cap mena d’instint maternal. No em ve de gust sentir que tinc una vida dins. Em sembla estranyíssim. A vegades dubt de si som normal, però no enveig altres mares ni he sentit un buit en la meva relació de parella”, prossegueix en referència al seu marit, que sí que havia estat pare en un matrimoni previ, i que li ha suggerit iniciar un procés d’acolliment o adopció, una cosa a la qual ella s’ha negat. I riu en recordar com des de la seva família van arribar a pressionar-la perquè tingués fills amb l’argument que “l’extirpi genètica es perdria”. “Ni que fóssim descendents de Jesucrist!”, afegeix en to jocós. “No vull ser responsable de portar un fill a una vall de llàgrimes, per no parlar que la meva decisió és respectuosa amb el medi ambient”, assegura en referència a la seva manera de lluitar contra la superpoblació.

On els altres veien una oportunitat de realització i un sentit vital, Laura percebia una nosa per disposar del seu “temps, llibertat i independència”. Marian li dona la raó i considera un fet “innegable” que la criança requereix “molt esforç, dedicació i doblers”. Llicenciada en Dret i Relacions Laborals, treballa com a oficial de notaria i es va formar sabent que volia desenvolupar la seva vida laboral sense condicionants. “Vaig sortir de l’ambient del poble. Jo era l’ovella negra d’una família molt conservadora, i estudiar a fora em va permetre desenvolupar-me. Tenia i tenc independència econòmica per ser mare, però no volia que afectàs la meva vida professional”, confessa. Aquest desenvolupament professional no hauria estat possible com a mare? “Segurament sí, però amb més sacrifici”, assevera.

Tots els pares es queixen

Bea sí que és “infantera” i, durant el seu matrimoni, no va posar mitjans per evitar quedar-se embarassada. Els bebès no van arribar, però tampoc va suposar un problema per a ella. Veu l’ampolla mig plena. “De més jove havia pensat que la meva vida seria com la de tothom, però les meves circumstàncies han estat diferents i les he gestionat com m’han vingut. Estam massa educats per viure d’una determinada manera, en parella i amb fills”, assegura aquesta auxiliar de notaria, qui ara celebra no haver estat mare. “Crec que és una tasca complicada perquè t’has de multiplicar i fer renúncies, a la teva feina, oci o tenir qui s’encarregui dels teus fills. Jo puc decidir com vull viure i el que veig en el meu entorn és que tots els que són pares es queixen”, afegeix.

La sociòloga Maria Carbonero certifica que s’està produint un “procés d’individualització” pel qual “la identitat de la dona no implica la maternitat”. I aquí conflueixen tant les que decideixen no ser mares voluntàriament com les que es veuen condicionades per tots els factors que retarden l’arribada dels fills: “La carrera professional, les condicions de l’habitatge, el canvi de rol dels padrins amb altres interessos que cuidar nets i xarxes familiars més febles” per ajudar en la criança. “A les dones se’ls exigeix una maternitat intensiva i ajusten les seves expectatives a una realitat en la qual és difícil tenir fills. En aquest punt arriben a la conclusió que és millor centrar-se en una mateixa que pensar en un futur d’estabilitat difícil d’aconseguir en les circumstàncies actuals”, afegeix l’experta.

Per a Carbonero, les dones que decideixen no ser mares i ho diuen obertament suposen una “transgressió” perquè surten d’un model social biologicista. “Les estigmatitza, encara que no hem d’oblidar que la reacció natural a aquest estigma és sobrestimagtitzar qui ho fa amb tu”, adverteix.

La transgressió, explica Marian, és percebuda per la resta més intensament com més gran sigui la dona que ha renunciat a la maternitat. Mira les seves companyes i apunta “la bretxa generacional” entre les seves companyes i ella, malgrat que les separa menys d’una dècada. “Jo no tenc una sola amiga en el meu entorn que no tingui fills”, diu.

Els estereotips que emparenten la no -maternitat amb l’egoisme o la immaduresa emocional provenen, segons Carboner, d’“una masculinitat dominant”. Davant això, Marian pren la paraula. “Compliré 53 anys i sempre m’han fet sentir com una pària social. Estic cansada de callar i de posar un mig somriure cada vegada que em jutgen. Som dones sense veu, fartes de justificar-nos”, proclama, alliberada.