Dones pageses, les falses icones del ‘boom’ turístic

PalmaEl boom turístic fou una màquina de vendre postals plenes d’estereotips de la ruralia illenca. La majoria dugueren el segell del gran retratista de la nostra ‘gallina dels ous d’or’, el català Josep Planas Montanyà (1924-2016). Gràcies a una residència d’investigació, la periodista Empar Bosch Sans s’acaba de capbussar en l’immens arxiu de Casa Planas a Palma, que conté més de tres milions de fotografies. Del centenar que ha estudiat, se n’ha enduit una bona sorpresa: moltes de les seves protagonistes són dones pageses vestides a l’ampla i amb rebosillo. Sovint duen a les mans un paner de collidores, una gerra o un altre símbol de rol domèstic, com un brodat. “És una imatge –recalca Bosch– que no es correspon amb la realitat. Als anys seixanta les dones del camp ja no anaven vestides així. Aquesta indumentària és més pròpia del segle XVIII i de principi del XIX. Així ja ho varen testimoniar els primers viatgers romàntics de les Illes”.

L’explotació de la dona pagesa com a icona turística estava en sintonia amb les campanyes de promoció turística del moment. Les Balears eren vistes com una Arcàdia perduda amb autòctons que vivien feliços ancorats en el temps. La pagesa, símbol de la bellesa i l’harmonia, era presentada com una amfitriona que rebia els hostes des de llocs aliens al camp com el castell de Bellver, el Moll o la Seu de Palma. Algunes campanyes podien arribar a ser del tot caricaturesques. És el cas de la postal que Planas feu amb motiu del Dia del turista (25 de setembre de 1968). Hi apareixien tres pageses, dretes damunt unes roques arran de mar. Tenien els braços ben estirats en senyal de benvinguda al turista. Altres postals que es comercialitzaren foren les de jovenetes pageses castes posant sota tarongers o enmig de figueres amb aire de seductores.

Aquestes pageses artificials invisibilitzaven les autèntiques, de vides sacrificades. Bosch ho ha pogut constatar entrevistant-ne una dotzena, ja fregant la norantena, que treballaren a la serra de Tramuntana. El seu testimoni ha quedat recollit en el llibre Dones fent paisatge, editat pel Consorci Serra de Tramuntana i Casa Planas. Ara la investigació s’ha transformat en una mostra fotogràfica titulada Dones fent paisatge. Territori, turisme, ruralitat i gènere. Fins al 16 d’abril es pot visitar a la finca Raixa de Bunyola. “He aconseguit entrevistar –assegura Bosch– l’última generació d’unes dones que, lluny de ser unes simples figurants d’un paisatge bucòlic, tingueren un paper actiu en la conservació del nostre territori. Per desgràcia, però, aquest paper sempre ha estat atribuït als homes”.

Indispensables

“Les dones rurals –recalca Bosch– foren indispensables per a l’economia familiar”. Tenien oficis diversos: llatreres, senalleteres, rentadores, carboneres, peixateres, matanceres, emblanquinadores... La majoria, però, eren collidores d’ametles (de mitjan agost a setembre), de garroves (octubre) i d’oliva (de novembre fins a febrer o una mica més). Hi començaven de ben joves, a partir dels set anys. “Era –afirma l’estudiosa– una feina molt dura. Havien d’estar acotades i a l’hivern passaven molt de fred. Tot i així, s’ho passaven molt bé. Mentre anaven ‘a muntanya’ en grup xerraven, reien i cantaven”.

Una collidora d’oliva entrevistada és Maria Sastre Cabot de Ca’n Mavi, una esporlerina nascuda el 1935. “Si plovia –recorda– entràvem dins les cases i la madona ens encenia un foc [...]. Cada una s’enduia una olleta amb el dinar i l’encalentíem en un fogó”. Aquella era una economia de subsistència: “Rebíem un litre d’oli per collir tot el dia però, si ens llogaven per a una setmana o més, cobràvem un sou [no es recorda de l’import] a més d’una mesura d’oli”. El drama de ser collidora en ple hivern és descrit per un altre testimoni, Margalida Alzamora Muntaner, una artanenca de 1933. “Els dematins hi havia molta gelada i havíem de collir les olives amb didals. Havíem d’encanlentir-nos les mans amb pedres que el majoral posava al foc, però no bastava. M’agradava més collir les ametles i les garroves”.

“A les casetes dels amos –apunta Bosch– les collidores tenien un llit a la seva disposició. En alguns casos, però, cada una havia de dur el seu propi matalàs i fer-se el dinar i el pa per a tota la setmana. Sovint les deixaven anar a la tafona a mullar pa a l’oli, que feien degotar dins un plat per poder tenir-ne per cuinar”. Els diumenges era el dia del descans. Només les que vivien a prop solien tornar a casa seva. En aquells temps les dones podien cobrar una tercera part del que guanyaven els homes. Entre les feines més ben remunerades hi havia la de caçadora amb filats. “En la toponímia –recorda la investigadora–, trobam llocs com el coll de la Madona, que era on caçava tords la madona. Ho feia a primera hora del matí i a última de la tarda, quan els ocells tornaven”.

Sobreexplotades

La feina més desagraïda era la de carbonera. Implicava el traslladat de famílies senceres al bosc durant els mesos d’estiu. Mentre els pares i els fills tallaven els arbres, serraven els troncs i en feien tions, les mares i les filles tenien cura de la barraca, feien el menjar i s’ocupaven de feines complementàries. Només baixaven a la vila els diumenges per anar a missa i proveir-se de productes de primera necessitat. A Dones fent paisatge, Francisca Suau Mateu de Ca na Butza, una bunyolina de 1930, recorda molt bé aquell període de la seva vida: “No us podeu imaginar què és jeure dins una barraca de carboner. És terrible. Ens aixecàvem amb les anques que ens feien mal, plenes de picades”. A la nit hi podia haver visites incòmodes: “No hi ha res que em faci tanta de por com les rates! Però què hi havíem de fer? No quedava més remei [...]. Era una vida molt dura, no m’agradava gens. No ens rentàvem”.

Bosch recalca la sobreexplotació d’aquelles dones: “Mai aturaven. En acabar de treballar al camp, ells tenien l’opció d’anar a prendre un cafè o fer una rotllada. Elles, en canvi, s’havien d’ocupar dels fills i de les tasques domèstiques: fer el dinar i el sopar, escurar, agranar, rentar la roba, teixir jerseis o calcetins per a l’hivern. A més, moltes tenien altres feines de caràcter artesanal que feien a casa seva en acabar la jornada per tal d’obtenir un sobresou. N’hi havia que feien de brodadores, cosidores, filadores o randeres”. El 1942, encetada la dictadura franquista, s’establí per llei que les dones, en casar-se, havien d’abandonar qualsevol activitat fora de la llar. “Això, però –recorda la investigadora– passava amb professions com la de mestra. Les dones del camp continuaven fent feina, acompanyades pels seus fills, que cobraven encara menys que elles. Llavors, fer feina al camp estava més ben vist que fer-ho en una fàbrica”.

El paper de la dona sempre estava condicionat pel del seu marit. “Si ell era pescador –afirma Bosch–, ella feia de xarxaire. Si ell era l’amo de la possessió, ella feia de madona i s’ocupava de l’administració de la casa. En aquest cas, ella també s’encarregava de triar els treballadors de la finca: missatges, majorals, pastors...”. Les dones entrevistades en el llibre manifesten no ser gens conscients de la desigualtat que patien respecte de l’home. “Em deien: ‘Era el que hi havia. Les collidores fins i tot consideraven un detallàs que, quan feia fred, l’amo les deixàs entrar a dinar dins la tafona”.

Etnocidi

També hi hagué moltes dones de la Part Forana que, fugint de la fam, es desplaçaren a Palma per fer de criades o de dides, una figura fonamental per reduir la mortalitat infantil de l’època. Hi anaven pressionades pels pares, sovint ja a partir dels 10 anys. En alguns casos no tornaven a veure la família pus mai més. Arran d’aquest fenomen, habitual a tot Europa, Palma es convertiria en el nucli més feminitzat de la Mallorca de l’època. El 1940 tenia prop de 2.386 empleades en el servei domèstic.

L’arribada del boom turístic suposà un canvi de paradigma. A poc a poc les dones deixaren el sector primari pel terciari, que, a part d’oferir una feina a cobro amb un horari i sou fix, els permetia fugir del control familiar i de l’ambient ofegador del poble. “Moltes illenques –apunta Bosch– s’adonaren que les estrangeres, vestides a la moda i amb comportaments més desinhibits, simbolitzaven un altre perfil femení”. Mentre, però, les dones iniciaven el camí cap a l’emancipació, les campanyes de promoció turística les continuaven presentant com a pageses servils figurants d’un betlem. Com a complement tingueren grups de balladors i xeremiers que, a peu d’escala de l’avió, es dedicaven a rebre els turistes. Qualsevol reclam servia per engreixar la ‘gallina dels ous d’or’, que el NO-DO venia com a font de la ‘pau social’ del franquisme. Poc importava que aquesta folklorització de la cultura pròpia fos, en realitat, segons alguns experts, un etnocidi.