La incorporació massiva de la dona no va ser l’única fita de les fàbriques sureres empordaneses, que a principis del segle XX eren la indústria més exportadora de tot l’Estat. A Palafrugell va anar en paral·lel a iniciatives sovint sorgides per millorar les condicions de les dones, com ara escoles nocturnes a instàncies de l'església per incrementar l’alfabetització i una del tot innovadora: una escola bressol finançada el 1920 pels industrials surers i l’Ajuntament que incorporava els nous corrents d’higiene, el mètode Montessori i un servei de biberó adaptat a cada infant per garantir una bona nutrició. L’escola no va tenir èxit i al cap d’un any va tancar, probablement perquè no era viable econòmicament. Les obreres van considerar que les allunyava dels fills, i encara més quan van llegir dels metges que calia alletar-los amb llet materna. “Ja podem deixar-nos explotar a la fàbrica tranquil·les, que quan donarem a llum algun fruit dels nostres amors la burgesia ja s’encarrega d’alletar-lo”, es lamentaven en un escrit a ’Acción Social Obrera’. Una altra reivindicació va ser aconseguir la jornada laboral de vuit hores.
Dones taperes, una tradició en clau femenina
Durant més d'un segle les dones han assumit la tria dels taps de suro, un ofici manual poc conegut
PalafrugellQuan algú li pregunta de què treballa, just després de respondre la reacció és recurrent. “Treballes en una fàbrica, ah...”, confessa Eugènia Espinosa. Té 53 anys i des que era ben jove ha estat empleada en la indústria tapera de Palafrugell (Baix Empordà), un dels principals centres de transformació del suro en taps per a les ampolles de vi i escumosos. Espinosa és una de les cinc triadores de la fàbrica TESA, on produeixen taps només per a cava, xampany i altres vins escumosos. L’ofici implica estar ben atentes per discriminar, només amb l’ajuda dels ulls i les mans, les qualitats dels taps i els que tenen defectes. De màquines n’hi ha, però Espinosa recalca que mai han arribat a superar les capacitats de les dones triadores. “Per sort per a nosaltres no van gaire bé, perquè si no se’ns acabaria la feina”.
És un ofici d’alta concentració i responsabilitat per garantir la qualitat dels taps (un únic error pot comprometre la relació amb un celler), però ja no es manté en totes les fàbriques taperes. Espinosa diu a la seva filla que no faci com ella i que estudiï. “No estem valorades. És una feina com una altra sense importància”, lamenta, si bé en aquesta poca consideració social hi té molt a veure la desconeixença de l’ofici. Segons Espinosa, “molta gent no sap ni què és el ‘trio’”, que és com es coneix popularment. És així malgrat que les treballadores que preserven el 'trio', un dels oficis vinculats a la indústria surera, són el relleu de més d’un segle de generacions de dones que hi han tingut un rol capital, però continua sense estar plenament reconegut.
Qui s’ha esmerçat de valent per recopilar i difondre la història de les dones taperes és Sandra Bisbe, de 46 anys, que és una guia turística de família surera. “Els meus avantpassats s’han dedicat al suro des de sempre”, explica, així que un bon dia va decidir recopilar el passat del sector. “La majoria de llibres tracten el tema de la dona com un capítol a part molt petitó”, subratlla, i això malgrat que han tingut un paper que “no es mereix un capítol a part, sinó que és part de la història”. El 2014 va comissariar la mostra ‘Dones del suro: treball i societat' al Museu del Suro de Palafrugell, i des d’enguany està disponible en un catàleg en línia amb què es pot resseguir l’evolució de la indústria fins a mitjans del segle XX.
Una feina que perd prestigi
Per entendre la multiplicació de les dones taperes cal remuntar-se fins al segle XIX. L’elaboració de taps era un ofici bàsicament manual que es feia en tallers o botigues a casa, sovint amb la participació de tota la família, però les fàbriques en van agafar el relleu. Allà la feina l’assumien sobretot homes que es guanyaven bé la vida com a artesans, fins que l’ofici va viure tota una revolució. Cap al 1880 es van començar a introduir les primeres màquines que van substituir algunes tasques. Amb una d’aquestes s’arribava a doblar la capacitat diària d’un taper. “Això va devaluar la feina del taper, que no volia treballar amb màquines, i aquí és quan va entrar la dona en massa a la fàbrica”, relata Bisbe.
També hi va ajudar el fet que els salaris van baixar perquè no era la mateixa cosa treballar a mà que a màquina, així com que les dones tenien més disciplina que els homes, que en els anys de bonança (l’anomenada edat d’or dels tapers) havien tingut màniga ampla per organitzar-se la feina i compaginar-la amb trobades festives a les barraques de davant del mar. Els homes van mantenir les ocupacions més perilloses mentre que les dones feien les més delicades, van entrar a la indústria del ‘trio’ ja fa més d’un segle. I no només de taps. Un altre dels derivats del suro que va generar molta ocupació femenina va ser el ‘trio’ del paper per a cigarretes. S’hi va dedicar l’àvia de Bisbe a la fàbrica Vincke, on ara hi ha el Museu del Suro.
Cap al 1920 a les fàbriques es va igualar el nombre d’homes i de dones, i a partir de llavors elles van arribar a ser més i tot, fins que amb l’arribada del franquisme van quedar relegades a casa i a tenir cura de les criatures. Això no va impedir que continuessin treballant en la indústria del suro, però sobretot des de casa i com a economia submergida. Bisbe ha arribat a marcar en un mapa de Palafrugell una norantena de cases que hi van contribuir entre el 1940 i el 1980, un recull gens fàcil de fer. “Miraven de passar inadvertides”, recalca. No és que mai hi hagués hagut treball taper a casa (havia sigut així des del segle XVIII fins ben entrat el XIX), però “durant el franquisme és quan es va fer la diferència”, precisa. Es feia d’amagat i sense estabilitat salarial.
Bisbe ha investigat múltiples facetes de la vida de les dones taperes. Entre el 1914 i més enllà del 1925 el sou no va ser mai superior a dos terços del que cobraven els homes per fer la mateixa feina. Durant la República es va intentar equiparar, però elles van continuar percebent menys diners amb la justificació que els homes feien feines més perilloses. Tot aquest passat és a l’abast de tothom al catàleg en línia de l'exposició, i s’han tirat endavant noves iniciatives per revaloritzar-lo, com un homenatge a les dones taperes a l'última Fira del Tap i del Suro del juny a Cassà de la Selva.
Un homenatge per a tot l’ofici
Amb tot, la història de les dones taperes és ben viva. A la fàbrica TESA hi treballen 22 persones, 12 de les quals són dones, com la triadora Eugènia i la directora Margarida Matas, economista de 56 anys que continua la tradició familiar. L’origen de TESA es remunta al 1927, quan la va fundar la família Bisbe amb el nom de Pedro Bisbe, però el 1958 va adoptar el definitiu de TESA (Tapones y Especialidades del Corcho S.A.). Abans de tancar-se el segle XX la família Matas en va assumir el relleu. “Molts anys enrere, si un surer tenia filles, potser continuava al capdavant el gendre o fitxava algun director de fàbrica”, reflexiona Margarida Matas, però “afortunadament” ja no és així, com en el seu cas. Sí que en aquesta indústria probablement reben més currículums d’homes que de dones, i que així com el ‘trio’ el fan exclusivament elles, d’altres feines més físiques les assumeixen només ells. Hi ha dones que pensen que conduir el toro no és cosa seva. “Ens pensem que hem evolucionat molt però encara tenim això al cap”, assumeix Matas, que reconeix que li agradaria que les seves filles agafin algun dia el relleu d'un ofici al qual veu “molt de futur”.
Si no fos possible caldria buscar algú. “Per què no una dona? Va per competències, això”, assegura. Creu que els homenatges no s’han de limitar a les dones taperes: hi ha altres especialistes d’aquesta indústria que també se'n mereixerien, com els camàlics que arribaven a carregar més de cent quilos de suro. “Per desgràcia, abans a les fàbriques ni a les dones ni als homes se’ls donava importància”, rememora. Amb la feina de recuperar la memòria que va engegar Bisbe la dona tapera ja no és un capítol petit més, però la seva aspiració no s'acaba aquí. “La història s’ha d’acabar explicant com una de sola”, remarca, així que defensa que cal aconseguir “un discurs conjunt que reflecteixi la indústria surera de tot el poble, d’homes i de dones”.