Dormint al carrer després de patir tres infarts i un ictus

BarcelonaEl Carlos dorm a l'entrada d'una cotilleria de Sabadell, a tocar d'un aparador amb maniquins vestits amb sostenidors, faixes i camises de dormir de dona. Col·loca un cartró com si fos una paret i s'estira a terra. És argentí i té 60 anys, la mirada perduda i un braç que amb prou feines pot moure. L'any passat va patir tres infarts i un ictus que el van deixar així, amb només el 50% de visió i impedit, i que també es van endur el poc que tenia: un pis de lloguer que no va poder continuar pagant. Treballava com a cuiner en un restaurant, assegura, però no tenia contracte i, per tant, cap cobertura. “Ara no tinc cap ingrés. Estic esperant cobrar una pensió d’invalidesa”, afirma. Però el tràmit és lent, tarda mesos.

Per desgràcia no és la primera vegada que el Carlos es veu en aquestes circumstàncies. Anys enrere una altra malaltia, en aquell cas mental, ja el va portar al carrer. “La meva dona em va deixar per un altre i vaig caure en una depressió. I quan tens una depressió, t'importa tot un rave". Va passar de tenir feina, pis, fill i dona a no tenir res. De ser una persona normal i corrent a convertir-se en un vulgar sensellar. Set anys va estar així. “Quan cobri la pensió d'invalidesa, el primer que faré és deixar el carrer –assegura–. La gent em mira amb fàstic, amb menyspreu. No els culpo. Jo també feia el mateix amb la gent que dormia al carrer quan vivia en un pis”.

Marc d'acció de la Generalitat

La Generalitat va aprovar el març de l’any passat un marc d’acció d’abordatge del sensellarisme a Catalunya. Per primera vegada el Govern es comprometia a prendre mesures per resoldre aquest problema. No era un brindis al sol. El marc d'acció està dotat amb partides pressupostàries durant quatre anys, del 2022 al 2025, i es basa en un estudi exhaustiu que posa en evidència dos problemes fonamentals: a Catalunya falten dades, és a dir, no se sap quantes persones dormen al carrer ni els dispositius que hi ha per atendre-les, i falten també “recursos residencials estables”. Sense habitatge i sense xifres, és impossible treure aquesta gent del carrer i saber els recursos que es necessiten per fer-ho. El 2017 es calculava que hi havia unes 5.800 persones sense sostre a Catalunya.

El marc d'acció tenia com a objectiu principal “generar recursos residencials”, segons paraules textuals del document aprovat per la Generalitat. I el seu èxit es basava en “reduir el nombre de persones que dormen al carrer”. Per exemple, el 2022 estava previst invertir 8 milions d'euros per ampliar amb 300 unitats el parc d'habitatge destinat als sensellar.

Quan ja ha passat més d'un any dels quatre que dura el marc d'acció, però, la directora general de Serveis Socials de la Generalitat, Mariona Homs, no sap precisar quantes persones dormen al carrer a Catalunya ni, en conseqüència, el seu perfil i circumstàncies. Tampoc no hi ha indicadors de quantes han sortit d'aquesta situació el darrer any. A més, els 8 milions d'euros previstos el 2022 per al lloguer i compra d'habitatges per a persones sense llar es van destinar a “altres programes per atendre l'exclusió social residencial” però no pas a aquest col·lectiu, segons l'Agència de l’Habitatge de Catalunya, malgrat que era la primera vegada que hi havia una partida pressupostària per a aquest objectiu.

“Cada ajuntament té un programa informàtic i així és impossible saber quantes persones estem atenent. El meu objectiu és que tots els ens locals facin servir una mateixa eina. Això ens permetrà tenir dades fiables”, declara Homs per justificar la confusió de xifres. També argumenta que és massa aviat per tenir resultats. El marc d'acció s'està desplegant a tots els municipis de més de 50.000 habitants, assegura. Pel que fa al fet que no s'hagi invertit ni un euro per als sensellar, dels vuit milions pressupostats per al lloguer i la compra d'habitatge, contesta: “L'any passat jo no hi era. L'Agència de l'Habitatge és la que ha de donar una resposta. De totes maneres, si aquests diners es van destinar perquè altres persones no perdessin l'habitatge, van estar ben gastats”.

L'Agència de l’Habitatge de Catalunya és la que ha d'implementar la part del pressupost del marc d'acció destinat al lloguer i compra de pisos. La seva directora, Sílvia Grau, recorda que ella també és nova al càrrec i tampoc té una explicació de per què aquests diners es van invertir en un altre objectiu el 2022. El departament de Territori (del qual depèn l'Agència de l’Habitatge) i el de Drets Socials són dos dels set que van passar de Junts a ERC quan es va reestructurar el Govern l'octubre passat.

Grau destaca que aquest any hi ha 8,8 milions més per llogar i comprar habitatges per als sensellar, i enumera una per una les vies de finançament que hi ha en aquest sentit. Amb tot, reconeix que de moment han rebut molt poques peticions: “Un ajuntament o una entitat social ha de prendre la iniciativa i dir-nos quants habitatges volen que comprem o lloguem i a on. No podem actuar pel nostre compte”, argumenta amb lògica. Una persona sense llar necessita un acompanyament de serveis socials. No es tracta de donar-li un pis i ja està.

Aquest any, per exemple, l'Agència només ha rebut tretze peticions per finançar el cost de pisos llogats per ajuntaments o entitats per a persones sense sostre, i ni una perquè l'Agència llogui directament habitatges per a aquest col·lectiu. “No crec que estiguem fallant en res, sinó que encara s'està impulsant la xarxa de sensellarisme. Si no hi ha demanda, potser és que no es coneix [l'existència d'ajuts]. D'aquí un mes els anunciarem al nostre web”, afirma.

“Ho considero una provocació. Més enllà d'un programa amb condicions complicades i burocràtiques, [la Generalitat] no ha obert vies de finançament addicionals”, es queixa Laia Ortiz, directora d'Acció Social del Prat de Llobregat, un municipi que ha fet un esforç especial per augmentar el seu parc d’habitatge públic. “M'estranya que hi hagi aquests ajuts i no en sapiguem res”, declara per la seva banda Carme Trilla, presidenta de la Fundació Hàbitat3. Tampoc en té constància Maira Costa, directora de la Fundació Mambré, que ofereix habitatge a associacions que assisteixen els sensellar. Del que no hi ha dubte és que hi ha diners per a habitatge per a persones sense sostre i de moment amb prou feines s'estan gastant per a aquest objectiu.

“M'agradaria que dormissin dos dies al carrer perquè sabessin el que és”, remuga la Maite, de 61 anys. El seu nom real és un altre, però prefereix mantenir l'anonimat. Segons diu, el concepte que es té de les persones que dormen al carrer “és obsolet”. Ella trenca tots els esquemes. Fins al novembre tenia una casa en propietat i una feina com a administrativa. Però ho va invertir tot en un nou projecte laboral i el seu soci la va estafar. Ara viu al cotxe, que és l'únic que li queda. El té aparcat a prop del Tanatori de Sabadell perquè és un lloc tranquil i hi pot anar al lavabo i carregar el mòbil, argumenta. A primera vista sembla una persona més que espera asseguda davant del volant a entrar al tanatori per donar l'últim comiat a un difunt.

“Durant els dos primers mesos no em vaig dutxar i gairebé no menjava. Em feia vergonya demanar ajuda”, reconeix. Fins que uns veïns van avisar la Policia Local que una dona dormia en un cotxe i els agents la van conduir a l'oficina municipal d'emergències socials, on la van informar dels recursos que hi ha. La Maite diu que a Sabadell és possible dutxar-se, esmorzar i dinar en menjadors socials de dilluns a divendres. Algunes entitats també reparteixen sopar algunes nits. Però els caps de setmana i els festius, no hi ha ni dutxa, ni esmorzar, ni sopar. Tampoc hi ha alberg ni cap altre lloc on allotjar-se. Hi ha un centre de dia de la Creu Roja, però les places són limitades i hi ha llista d'espera per accedir-hi. “Ens tracten com si fóssim merda i la gent que som al carrer som com qualsevol altre però hem tingut mala sort. Et sents impotent. Si no veus la llum, encara t'enfonses més”, lamenta.

Poc pressupost

Part del pressupost del marc d'acció d'abordatge del sensellarisme és per finançar albergs o suport social per a persones sense sostre, però els municipis són els que han de demanar aquests fons a la Generalitat i aportar almenys un terç del cost del projecte. Això explica que, per exemple, Terrassa fos el segon municipi que va rebre més diners l’any passat (un milió d’euros) perquè és un dels que destinen més recursos a sensellarisme. El primer és Barcelona, encara que els fons que va obtenir de la Generalitat van ser peccata minuta en comparació amb el que gasta: 5,5 milions davant dels 43 invertits.

"El marc d'acció va néixer amb un pressupost molt feble", admet Salvador Maneu, director de Sant Joan de Déu Serveis Socials. Poc més de 110 milions per a quatre anys. Amb tot, destaca que més val això que res. També creu que la reestructuració del Govern i les eleccions municipals n'han endarrerit la implementació. Mentrestant, passen els dies, les setmanes, els mesos.

El Roman i el Martin (el nom també és fictici) viuen a l'antic aparcament de la terminal 2 de l'aeroport del Prat, una mola de ciment de sis plantes amb capacitat per a 2.600 cotxes que va estar en funcionament fins al 2009 i ara és la llar d'una desena de persones. Encara queden els rètols que indiquen l'accés a la terminal, però tota la resta ha estat arrasat. S'han endut canonades, coure, càmeres de vigilància i fins i tot les aixetes dels lavabos. No hi ha aigua ni electricitat, però el Roman i el Martin han convertit en casa seva un dels vestíbuls de l'aparcament que portava als ascensors. Han col·locat cortines, taules, cadires, prestatges, una mena de llit i pòsters a les parets. L'espai és força digne. Des dels finestrals es veu perfectament la cua de taxis que esperen l'arribada de passatgers davant de la terminal i el mític mural de Miró.

“Recollim tot el que llencen els turistes”, diu el Martin, mentre obre una bossa de plàstic que és plena de pots de xampú, cremes, desodorants… A vegades també hi troben ampolles d'alcohol o fins i tot marihuana, asseguren. Carreguen el mòbil i van al lavabo a la terminal, recullen aigua en garrafes d'una font i cuinen posant líquid hidroalcohòlic dins una llauna i calant-hi foc. “No serveix per fer un estofat, però sí per fregir un ou”, asseguren. De tant en tant fan alguna feina temporal. “Això estava buit. Quin mal fem?”, es pregunten, referint-se a l'aparcament.

L’ARA ha contactat amb cadascun dels municipis de més de 50.000 habitants que s’han adherit al marc d’acció d’abordatge del sensellarisme. La majoria asseguren que disposen de tota mena de serveis per als sensesostre, però, quan comences a gratar, comproves que hi ha mancances importants, com és el cas de Sabadell. També crida l’atenció que alguns municipis no tenen cap recurs residencial o disposen de poques places, tot i que és el quid de la qüestió per acabar amb el sensellarisme. Això també fa que alguns ajuntaments hagin de carregar el pes d'atendre sensellar que pertanyen a altres localitats.

Precisament per això el catedràtic de dret administratiu de la UAB Antoni Milian, juntament amb cinc entitats socials, ha impulsat una proposició de llei que s'està discutint al Parlament i que preveu que tots els municipis en funció de la seva població tinguin determinats serveis per als sensellar, com ara dutxes, servei d’àpats o bugaderia i, per descomptat, algun lloc per dormir. “Si no tinc res per donar de menjar als meus fills, els donaré dònuts encara que sigui”, declara el director de la Fundació Arrels, Ferran Busquets, donant a entendre que cal buscar solucions residencials ja, sense més dilacions, malgrat que no siguin les òptimes.

“Del 20 de gener al 20 de febrer l'Ajuntament em va portar a una pensió per l’operació fred. El pitjor és que aquest any el mes més fred va ser el març”, lamenta Juan Pedro Saavedra, de 61 anys, que dorm en un caixer automàtic a Santa Coloma de Gramenet. Al municipi no hi ha cap recurs residencial per als sensesostre. El Juan Pedro vivia abans amb la seva mare, però quan es va morir els seus germans van vendre el pis i es va quedar al carrer. “La meva germana em diu que visqui amb ella, però jo no em vull ficar a casa de ningú. Al carrer estic bé”, assegura. Va amb una motxilla a tot arreu.

Pura supervivència

Giorgio Ossola, també de la Fundació Arrels, declara que la majoria dels sensellar normalitzen dormir al carrer per pura supervivència. “Molts acaben d'aquesta manera per algun trauma i el carrer es converteix en un refugi perquè és tan fort el que hi vius que no et permet sentir el dolor emocional”, afirma. Ho sap bé perquè ell va ser un sensesostre durant quatre anys i mig. “O trobes un treballador social que es comprometi a treure't del carrer o no en surts. El principal problema és aquest: tenir accés als serveis socials”, assegura.

Sense anar més lluny, a Santa Coloma de Gramenet els treballadors municipals dels equips bàsics d'atenció social es manifesten cada divendres al matí davant de l'Ajuntament des de l'abril per protestar per la manca de recursos. Diuen que els falten coses tan bàsiques per treballar com ordinadors o despatxos. Un d'ells, Joan Ramos, denuncia que tarden fins a un mes i mig a atendre els ciutadans. Però ja no es tracta de persones sense llar, sinó de persones que tenen un sostre per dormir. Perquè un sensellar es pugui empadronar, ha de contactar amb els serveis socials, i sense estar empadronat no té accés a cap servei assistencial. És un peix que es mossega la cua.

A la parròquia de Sant Isidre Llaurador, a l'Hospitalet de Llobregat, hi ha una dutxa per a persones sense llar. El rector, Francesc Prieto, explica que sobretot hi van estrangers que estan fora dels circuits d'ajuda perquè no estan empadronats. La Fundació la Vinya té previst obrir un centre de dia per a sensesostre en aquest municipi davant la manca de serveis de l'Ajuntament, segons denuncia un dels seus tècnics, Juan Moreno. I a Sabadell l'associació Ningú Sense Sostre disposa de dues cases d'acollida i sis pisos, malgrat que és una entitat formada bàsicament per voluntaris. Les associacions o els mateixos veïns intenten suplir els serveis que no ofereixen les administracions.