El moviment feminista va sorgir a la segona meitat del segle XIX a l’Anglaterra de la Revolució Industrial. El 1878, enmig d’aquell context d’emancipació de la dona, va néixer en un poblet de Gal·les Dorothea Bate, una científica que trencaria motllos. De petita, de la mà del seu pare, el camp es convertí en la seva millor escola. Anava amunt i avall examinant tota mena de plantes i insectes. No sabia que aquella afició es convertiria en la seva professió.
A denou anys, Bate s’omplí de coratge i anà a demanar feina al Museu d’Història Natural de Londres. Malgrat no haver rebut una educació formal, els seus enciclopèdics coneixements del món natural deixaren bocabadats els responsables dels museu, els quals no dubtaren a oferir-li un lloc a la sala dels ocells. Es convertia així en la primera dona a ser acceptada a l’entitat. Aviat els seus companys l’animaren a explorar el Mediterrani. Va ser dit i fet. El 1901, a vint-i-dos anys, Bate s’embarcà cap a Xipre i a Creta, on descobrí uns fòssils d’espècies extintes d’hipopòtams i elefants pigmeus. A Creta, també va treure a la llum un elefant de mida normal. La seva gran troballa, però, la faria a casa nostra.
Al març de 1909 la jove investigadora va rebre una carta d’un col·leccionista de fòssils, que acabava de tornar de Balears. Era el reverend Robert Ashington Bullen, un visitant habitual del museu. La informava que, a la costa oest de Mallorca, havia trobat el que semblava un jaciment d’ossos. Allò era el millor estímul per a una científica d’esperit inquiet. En poques setmanes Bate aconseguí recaptar els doblers necessaris per tirar endavant la seva curolla. Les seves tresques per casa nostra han estat estudiades per Josep Terrassa Flaquer, autor del llibre Dorothea Bate i Capdepera (Documenta Balear, 2019). “Era una dona -assegura- totalment autodidacta, que s’atreví a anar sola pel món. A les Illes va ser pionera en les excavacions paleontològiques”.
Una agulla en un paller
A principis del segle XX els paisatges del nostre arxipèlag ja eren prou coneguts a Europa gràcies a Die Balearen ( Les Balears ), l’obra magna de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria (1847-1915) guardonada el 1899 amb una medalla d’or a l’Exposició Universal de París. L’arxiduc, que vivia a Mallorca des de 1872, sempre convidava científics de primer nivell. La seva casa de Miramar de Valldemossa acollí convidats, com el francès Édouard-Alfred Martel, considerat el pare de l’espeleologia moderna.
El 1908 l’arxiduc també estigué al darrere de la creació del Laboratori de Biologia Marina de Portopí, a la badia de Palma. L’abril de 1909, en el seu primer diari de feina, Bate descrivia l’aristòcrata austríac de la següent manera: “Ell és l’home més amable i de gran cor que hom pot imaginar, i la gent aquí sembla tractar-lo com si fos un rei. Parla amb fluïdesa aparentment en totes les llengües del món civilitzat, ha viatjat arreu del món i coneix informació pràcticament de tots els temes”.
A Mallorca, Bate va contractar com a guia un geòleg i naturalista aficionat, anomenat Padre Caldentey. També gaudí dels serveis d’un grup d’homes, que l’ajudarien en les excavacions i en tota la logística. Seguint les indicacions d’Ashington Bullen, la científica britànica es dirigí fins al litoral del Llevant de l’illa combinant tren i carro. Demanant a uns i a altres, finalment a Capdepera, dins la cova de na Barxa, de difícil accés, descobrí els ossos d’un animal ben estrany.
Al cap de quatre setmanes, Bate es veié obligada a retornar a Anglaterra perquè el seu pare s’havia posat malalt. Es quedà amb les ganes de continuar investigant. “Hi ha tant per examinar a Mallorca que sembla cercar una agulla en un paller, com diu la dita”, es lamentà. A Londres la paleontòloga pogué estudiar amb més deteniment les mostres que havia trobat a l’illa. Estava davant d’un animal únic al món. Era un herbívor de dimensions petites -d’uns 50 centímetres d’altura. El seu crani amb banyes recordava el d’una cabra. Tenia, però, uns incisius com d’una rata, molt eficients per desenterrar arrels de plantes. Aquella barreja tan singular inspiraria a Bate el nom de Myotragus balearicus, que, en grec, significa “ratolí-cabra”.
Víctima de l’home?
En algunes coves, la intrèpida naturalista també havia trobat marques negres en terra que podien ser atribuïdes a l’acció humana. “Menjaven Myotragus els primers mallorquins?”, es preguntà. Acte seguit, però, es contestava: “No”. Bate suposava que aquella estranya criatura havia viscut fa més de cinc milions d’anys, en temps en què les Illes estaven unides al continent. Durant el Pleistocè, una vegada el nostre arxipèlag se separà del continent, l’animal quedà aïllat i es trobà sense l’amenaça de depredadors importants. “Això -apunta Terrassa- feu que el Myotragus desenvolupàs unes cames curtes, que li restaren mobilitat, i uns ulls més centrats, que sempre miraven al front, ja que, a falta d’altres competidors, no necessitava tenir precaucions davant de possibles perills”.
Segons Bate, el Myotragus hauria desaparegut abans de l’arribada de l’home a les Illes fa uns 4.000 anys. “Tanmateix -assegura l’investigador-, l’extinció d’aquest endemisme és un misteri. Estudis recents duts a terme per Josep Antoni Alcover, de l’Imedea (Institut Mediterrani d’Estudis Avançats), asseguren que l’animal va conviure durant un període curt de temps amb els humans”.
La troballa de Bate va causar una gran sensació a l’Exposició Universal de Londres que se celebrà el 1910 durant tot l’any. “A partir d’aquella cita -recorda Terrassa-, els museus de ciències naturals de París i Nova York demanaren poder exhibir restes del Myotragus o bé còpies seves”. Vista la gran acollida que tingué, al cap d’un any de la seva primera incursió, al juliol de 1910, Bate tornà a visitar Mallorca per reprendre les seves investigacions. Començà amb mal peu ja que contragué l’escarlatina, que la tingué postrada al llit durant tres dies. Un cop recuperada, a Capdepera, continuà trobant restes de la seva misteriosa criatura, sobretot cranis. Els seus ajudants no es podien avenir de l’esperit aventurer d’aquella estrangera, que també contractà pescadors perquè l’acostassin a coves que hi havia arran de mar.
Bate tampoc no s’està de seguir el rastre del Myotragus als peus de la serra de Tramuntana, a les mines de Lloseta. Aquella recerca, però, fou del tot infructuosa. Finalment, el 18 d’agost, després de cinc setmanes intenses, la investigadora britànica abandonava Palma en vapor cap a Barcelona. Aleshores ja tenia en ment un tercer viatge, aquest cop a les altres illes. Seria al cap d’un any, en tenir fermada una subvenció de la Royal Society.
També a Menorca
A finals de setembre de 1911, Bate arribava a Eivissa. Hi passà deu dies, inspeccionant amb un entusiasme inesgotable cada penya-segat i cada cova. Se n’anà, però, amb les mans buides. Llavors centrà els esforços en Menorca, on quedà del tot impressionada amb el patrimoni talaiòtic de l’illa. Aquesta vegada sí que trobà restes de Myotragus. Eren, però, més grans que les de Mallorca.
El 10 de novembre, després de gairebé un mes i mig, Bate posà punt final a la seva expedició menorquina. Abans, però, de tornar a casa, volgué passar un dies a Capdepera per completar les seves investigacions. El 24 de novembre va empaquetar la darrera capsa de fòssils, entre els quals també es trobaven espècimens únics de lirons gegants de la mida d’esquirols i una musaranya. Un cop a Londres, encara que només tenia trenta-tres anys, Bate no s’embarcà a cap altra expedició semblant mai més. Viatjaria, excavaria i trobaria espècies noves, però res s’acostaria a la gesta que protagonitzà a casa nostra.
La mare del Myotragus moriria a Anglaterra el 1951, a setanta-tres anys. Li agafà el relleu l’arqueòleg nord-americà William Waldren, que s’instal·là a Deià el 1956. Waldren trobà noves restes de l’endemisme a Pollença. Altres investigadors en desenterraren a Sóller o a Gènova. La palma, però, se l’endugué la Societat d’Història Natural de les Balears, nascuda el 1948. El 1956, a Capdepera, va treure a la llum el primer esquelet complet del Myotragus. Avui, aquest exemplar de mamífer únic al món es pot observar en museus com l’Arqueològic de Deià, el de Ciències de Sóller i el d’Història de Manacor. A fora, Madrid, Sabadell, París, Londres i Nova York també n’exhibeixen algunes mostres. Mallorca trigaria a fer justícia a Dorothea Bate, la descobridora del nostre particular Parc Juràssic. Va ser el 2018 amb la col·locació a la plaça d’Orient de Capdepera d’un bust amb la seva figura.
L’expedició del metre
Al segle XIX, un segle abans de l’arribada de Dorothea Bate, Mallorca rebria la visita d’un altre científic il·lustre, el francès François Arago (1786-1853). Formà part de la coneguda expedició del metre que tenia per objectiu mesurar el món amb un patró universal, el metre.
Per acabar amb el desordre de multitud de mesures tradicionals de valors diferents, el 1791 l’Assemblea Nacional Francesa havia decretat que el metre seria la deumilionèsima part del quadrant del meridià terrestre. Llavors s’inicià la tasca de mesurar l’arc de meridià. La primera expedició s’encarregà de mesurar-lo des de Dunkerque, al nord de França, fins a Barcelona. Després, tocà estendre l’arc més al sud i arribar fins a les Balears. L’astrònom Pierre Méchain, responsable d’aquell tram, morí a Castelló víctima de la febre groga i fou substituït pel jove Arago, de denou anys.
Arago arribà a Mallorca el 1807 i s’instal·là al cim de la mola de l’Esclop, de 926 metres d’altura, a prop del puig de Galatzó. Convertí una caseta de pedra, avui en estat ruïnós, en el seu petit observatori astronòmic. Des d’allà mesurava els angles formats entre aquella muntanya, Formentera i el cim de Camp Vell a Eivissa. Els amidaments es duien a terme encenent fogueres als diferents cims i mesurant les distàncies amb unes lents molt potents.
El maig de 1808, en esclatar la Guerra del Francès, Arago fou considerat “un espia perillós” a causa dels senyals de fum que feia des de mola de l’Esclop. Així, un grup de veïns pujà fins a dalt de la muntanya per capturar-lo. El científic, però, en fou avisat i salvà la vida gràcies a una curiosa anècdota que relata a les seves memòries. Vestit amb roba de pagès i parlant un “perfecte mallorquí”, derivat del català de la seva Catalunya del Nord natal, aconseguí despistar l’escamot. Tanmateix, Arago fou descobert quan preparava la seva partida al port de Palma. El tancaren al castell de Bellver. Al cap de dos mesos, però, ajudat per un amic, en pogué escapar i partí de l’illa.
Arago despertaria l’admiració de personatges rellevants de l’època. A Jules Verne, per exemple, inspirà alguns episodis de les seves novel·les amb vincles amb les Illes Balears: ‘Hector Servadac’ (1877), ambientada en part a Formentera, i ‘Clovis Dardentor’ (1896), on el protagonista fa escala a Mallorca.