Dos petons, una abraçada o una reverència?

Un austríac entra en una sauna d’un hotel dels Alps i s’asseu entre homes i dones. Van tots despullats i ningú s’immuta. Mentrestant, als vestidors femenins d’un gimnàs de Colòmbia, quatre dones es tapen amb una tovallola llarga i es tanquen amb clau al seu vestidor espaiós i individual sense gosar mirar-se gaire. Un continent més enllà, al Japó, una japonesa rep la seva clienta catalana a l’aeroport, on es coneixen per primera vegada, i vint minuts més tard, despullades, parlen de negocis en uns banys naturals envoltades d’una cinquantena de dones més. La catalana està un pèl incòmoda, sobretot quan la japonesa se li acosta per comentar-li que s’està empastifant amb suavitzant els cabells, però a la japonesa sembla que la proximitat i la nuesa no la incomoden gens. A Barcelona, una parella del sud dels Estats Units travessen un pas de vianants i, acostumats a una distància personal generosa, se sorprenen del frec a frec amb la resta de persones que travessen el carrer amb ells. Què està passant, aquí? Es tracta de diferents maneres d’entendre la proxèmica.

Edward T. Hall (1914-2009) va ser un antropòleg nord-americà que va desenvolupar aquest concepte, una disciplina que fa referència a l’ús i la percepció que l’ésser humà fa del seu espai físic i de la seva intimitat personal. La proxèmica forma part de la semiòtica i estudia l’organització de l’espai en la comunicació lingüística entre persones i objectes: la interacció, les postures i l’existència o absència de contacte físic. Aquest antropòleg va concloure que hi ha una relació directa entre la classificació social i les distàncies físiques entre persones. Això vol dir que quan consideres que algú està en “zona amiga”, el prefereixes a una certa distància, lluny del teu espai més íntim, però prou a prop per ser amic.

Íntims o desconeguts?

Hall va dividir la distància personal que mantenim amb els altres en quatre espais principals. Aquestes zones serveixen de “bombolles de reacció”: quan algú entra en una zona específica automàticament activem certes reaccions físiques i psicològiques cap a aquesta persona. Aquestes zones són pautes generals, ja que varien i es veuen afectades per molts factors, sobretot pel context de la cultura.

La zona de distància pública és de 3,6 metres. Aquesta zona es reserva per parlar en públic o per quan algú es dirigeix a un grup gran. És la manera més còmoda tant per a l’interlocutor com per a l’audiència, ja que tothom es veu i es pot escoltar bé. La següent zona és la social, que té una distància d’entre 1,5 i 3 metres. És la zona més neutral i còmoda per iniciar una conversa entre persones que no es coneixen i la distància que mantenim amb desconeguts: amb el missatger que ens porta les rebaixes a casa o amb la primera cita del match de Tinder. Després trobem la distància personal, que va des 60 cm als 1,5metres. Aquest és l’espai dels amics i la família, la bombolla per a les persones que coneixem bé i amb qui confiem. És un espai relaxat per parlar, donar-nos la mà i desfer-nos de les regles socials. Però dins d’aquesta zona hi ha una divisió extra: com més ens agrada la persona, més ens hi aproparem. Així comença el cercle màgic de la relació: ens acostem a una persona i aquesta ràpidament s’adona que ens agrada.

Què passa amb les multituds? ¿Amb els desconeguts amb qui ens amunteguem als concerts, al metro o a les cues de Port Aventura? És evident que, per a la gran majoria, poder endevinar quants dies fa que l’home del davant no es renta els cabells no és gaire agradable, però moltes vegades no tenim més remei. En aquestes circumstàncies, el nostre cervell troba una solució ràpida: deshumanitzar, evitar tractar la resta de gent com a persones. És a dir, evitem el contacte visual, mantenim una expressió neutra i fem els mínims moviments i gesticulacions per evitar el contacte. Un sistema d’ignorància que ens fa sentir més segurs.

Segons la teoria de Hall, les normes culturals són les que més afecten a l’hora d’establir la distància social adequada perquè ens sentim còmodes. Per això el que és espai íntim en una cultura pot considerar-se social en una altra. Així doncs, Hall va agrupar les diverses cultures del món en dues classes: les de contacte i les de no contacte. La regla general per a la definició d’aquests grups va ser la ubicació geogràfica: les cultures de contacte serien les del sud d’Europa, Llatinoamèrica i els països àrabs, mentre que les de no contacte serien Amèrica del Nord, Europa del Nord i els països asiàtics. Malgrat que la teoria de Hall se sustentava en proves anecdòtiques ( Baldassare & Feller, 1975), la seva visió va constituir una base per a la investigació clàssica sobre el comportament espacial humà segons la cultura.

Això és exactament el que han fet un grup d’investigadors internacionals de la universitat polonesa de Breslau amb l’estudi Preferred interpersonal distances: a global comparison, publicat el març d’aquest any a la prestigiosa revista de sociologia i psicologia Journal of Cross-Cultural Psychology. L’estudi analitza les preferències de distància interpersonal de 8.943 persones de 42 països exposats a diferents contextos socials. Basant-se en l’estudi clàssic de Hall, han mesurat tres categories de distància interpersonal: distància amb un desconegut (distància pública), amb un conegut (distància social) i amb una persona propera (distància íntima).

Distància segons els països

Els resultats mostren diverses variacions pel que fa als comportaments proxèmics segons les cultures. Les diferències es basen en normes culturals i s’associen a certes variables psicològiques i ecològiques. Tot i la identificació de les variables, l’estudi reconeix que no poden explicar els mecanismes d’influència exacta que defineixen la distància interpersonal.

Per dur a terme l’estudi, als participants se’ls va donar un gràfic en què assenyalaven el punt espacial on se sentirien còmodes davant d’un desconegut, un conegut i un amic o familiar. Les nacionalitats que necessitaven més distància davant d’un desconegut eren Romania, amb una distància de comoditat aproximada de 140 cm, seguida d’Hongria, amb una distància de 131cm, i després hi havia l’Aràbia Saudita, amb 127 cm aproximadament. Els països que es trobaven més còmodes amb estranys, i per tant requerien menys distància entre desconeguts van ser l’Argentina, amb 77 cm, el Perú, amb 80 cm, i Bulgària, amb 81 cm. Quan es van estudiar les distàncies entre coneguts -la zona social de Hall-, Hongria, l’Aràbia Saudita i Uganda van ser els països que mantenien més distància. A l’altra banda de la gràfica, els que mantenien menys distància eren les mateixes nacionalitats que preferien distàncies curtes també amb desconeguts: argentins, peruans i búlgars. Finalment, quan es van estudiar les distàncies entre persones íntimes, l’Aràbia Saudita, Hongria i el Canadà eren els que preferien més distància, mentre que els ucraïnesos, els argentins i els alemanys se sentien més còmodes amb distàncies més curtes.

Curiosament, els resultats també van demostrar que els participants provinents de països més càlids tendien a estar més còmodes amb distàncies curtes entre desconeguts. Ara bé, quan es tractava de relacions entre coneguts, amics i família, els habitants de països més freds necessitaven menys espai. De fet, els que mantenen la relació, literalment, més estreta entre amics i familiars són els noruecs (75 cm). Tot i que l’estudi deixa moltes preguntes sense resposta, ens pot servir quan viatgem per no espifiar-la i intentar mantenir la distància cultural adequada.