Barcelona“La veies enfonsant-se i no sabies què fer perquè tampoc sabies què passava”. La frase és d’Irene Romero, amb una filla adolescent amb trastorn bipolar diagnosticat des de fa tres anys i que il·lustra fins a quin punt les famílies de persones amb una malaltia mental han hagut de fer front a una doble crisi durant aquesta dura pandèmia. “Tot és tan dur que no pots ni deprimir-te perquè et fa por que això encara la faci empitjorar”, diu i, afegeix que és conscient com mai que la família també necessita ajuda per tirar endavant.
Acompanyar en solitari és una tasca titànica i esgotadora i la xarxa social, el contacte amb persones que estan en situacions semblants, fa que el dolor, els dubtes i l’angoixa s’encaixin millor. Al telèfon d’Afammca (Associació de Familiars de Malalts Mentals de Catalunya) hi han trucat aquests mesos famílies sòcies buscant consell sobre què cal fer en una recaiguda, però també persones com Romero que, a la desesperada, intentaven trobar una explicació sobre “què passa als fills, els pares o els germans malalts”, afirma Albert Algarrada, psicòleg de l’entitat: “Si ja tenen una preocupació de base, aquestes famílies han hagut de sumar al seu patiment personal el que la pandèmia ha causat a les persones malaltes”. La dedicació gairebé en exclusiva del sistema sanitari al covid i la virtualització de les consultes han sigut un gran obstacle per a aquestes famílies, sobretot per a les que topaven per primer cop amb un trastorn mental, perquè no sabien desxifrar els símptomes o a on acudir per orientar-se, explica el psicòleg.
L'infern a casa
A casa de Romero el brot de la filla va ser un “infern” perquè “no hi havia manera d’aturar-la ni que entrés en raó”. Finalment, va acabar a urgències i amb una medicació que va aconseguir calmar-la. Els domicilis han sigut com “presons” per a malalts i familiars. La convivència ha sigut difícil i s’ha enrarit en moltes cases perquè “no tots els malalts són dòcils”, ni tampoc entenen que s’han d’esperar per ser atesos pels metges, relata Montserrat Boix, presidenta de l’Afatrac (Associació de Familiars d’Afectats per Trastorns de Conducta), que ella mateixa va crear fa cinc anys per donar resposta a casos com el del seu fill, des dels 13 anys amb addiccions que van desencadenar el trastorn. El noi va morir al carrer a finals del 2019 i en el temps que fa que funciona l’entitat altres famílies han perdut tres fills.
En els casos de trastorns de conducta, la convivència intrafamiliar és gairebé impossible perquè els malalts es tornen agressius o roben per aconseguir diners per comprar-se droga, una operació que en pandèmia també s’ha complicat. Molts dels malalts se’n van de casa i passen a viure al carrer o en infrahabitatges, i per a les famílies va ser “desesperant” saber que eren a la intempèrie mentre s’ordenaven els confinaments i es tancaven els serveis socials. “Alguns han tornat a casa i la por [del contagi] els ha fet estar tranquils”, matisa Boix, que explica que les famílies els obren la porta malgrat que els nois tinguin una ordre d’allunyament en compliment d’una denúncia prèvia. “Són els teus fills, què pots fer-hi?”, es pregunta.
L’entitat, amb 270 socis i 300 famílies més contactes, treballa per impulsar un canvi de la normativa que eviti que els malalts majors d’edat acabin sols i tirats al carrer. "Els confonen amb delinqüents i drogoaddictes però són malalts mentals", subratlla Boix, que reclama una fórmula legal perquè als progenitors se'ls escolti quan el noi major d'edat rebutja el tractament o l'ingrés en un centre perquè "no té consciència del trastorn". La incapacitació o la recuperació d'un adult tampoc comporta tenir l'última paraula i, en canvi, pot fer que la família acabi endeutada i amb crèdits per pagar les multes contra els fills pels delictes que hagi pogut cometre.
![Entrevista d'Antoni Bassas a Montserrat Boix i Maria Rosa Lunas](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
