Gerard Martí, psicòleg: "Hem de normalitzar el malestar psicològic per donar un missatge d'esperança"

BarcelonaA l’última publicació que Gerard Martí (@eficaciapiscologica) ha penjat al seu compte professional d’Instagram exposa sense complexos un atac d’ansietat que va patir mentre practicava submarinisme. En episodis previs ha explicat sense pèls a la llengua la seva infantesa i joventut “de noi difícil”, que ara, als 37 anys i psicòleg de professió, li serveix –assegura– per parlar de tu a tu amb adolescents i les seves famílies. Allò de ser vicari abans que rector, un hermano mayor, salvant distàncies i pantalles televisives. Però “sabent de què parlo”, apunta.

Com ha afectat la llarga pandèmia en una consulta psicològica?

— Un efecte molt evident va ser que vaig deixar de passar consulta a domicili de la família per veure in situ les seves dinàmiques a haver de fer-ho per telèfon o online. Pel que fa als casos, està clar que el confinament i les restriccions han fet apujar molt la temperatura en moltes cases perquè l’evasió, sortir de casa, va ser impossible.

¿Ha hagut d’atendre moltes crisis durant aquests mesos?

— En les famílies que jo porto ha anat molt bé, perquè els ensenyo a entendre i modificar les dinàmiques que generen problemes i en poc temps són capaces d’intervenir per fer els canvis.

¿Però el problema són els pares o els fills?

— La família és l’estabilitat per al nen o adolescent, però també pot ser el focus d'un entorn difícil —per violència, crisi de la parella, etc.— i, davant d'això, si intervens sobre els pares primer, els ensenyes eines perquè puguin reconduir la situació, però com que a la majoria no els han ensenyat gestió emocional la maledicció es va repetint de pares a fills.

¿No és com culpabilitzar els pares?

— No, de cap manera. Es tracta de responsabilitzar-los perquè tenen molt a dir, per ser model de referència per ajudar el seu fill a reconduir la seva dinàmica. Quan estem parlant de nois amb depressió, els pares han de saber com acompanyar-lo. Lògicament, el psicòleg ha de mostrar aquestes eines als pares per ajudar-los a millorar la relació amb els fills. Jo treballo molt amb els pares per potenciar les seves habilitats i donar-los recursos perquè siguin ells els que acompanyin els fills i siguin els que promoguin els canvis .

¿I quan entra en escena el jove, adolescent?

—  El perfil d’adolescent que m'arriba a mi és el d'un noi problemàtic, reticent a la teràpia, perquè arriben rebotats de dues o tres teràpies diferents. Hi ha psicòlegs que cremen aquests nanos perquè no els entenen i parlen de teràpies i mètodes. I si et centres només en aquests nois no pots fer canvis, perquè no és possible només amb una hora setmanal a la consulta, sinó que cal una feina a casa amb una intervenció diària. Per això, sempre espero que siguin els nanos els que demanin participar en les sessions. Mai podem precipitar-nos amb la intervenció. Fills i pares han d'aprendre a entendre's i que cadascú es responsabilitzi del que és li és propi. Jo els parlo des del meu nen problemàtic: mai parlo de pare a pare, sinó de nen problemàtic a pares, perquè entenc la frustració de pares i fills perquè jo ho vaig patir.

Per què té la necessitat de fer públic que la seva adolescència i joventut van ser complicades?

—   Estic convençut que tothom necessita tenir referents, veure que d'una família disfuncional es pot sortir endavant. Si un no parla de la seva pròpia experiència és difícil poder compartir. Els psicòlegs parlen massa des de la teoria i poc de la seva experiència personal. Quan jo era adolescent mai em van ajudar, tots els psicòlegs i teràpies que vaig seguir, i jo vull poder normalitzar aquesta situació de malestar perquè entenc que si jo no m'obro el jove que tinc al davant tampoc ho farà i no hi haurà manera que t'expliqui què li passa. Si a les xarxes explico que he tingut un atac de pànic i com es pot gestionar, això dona confiança a molta gent, perquè de vegades patir un trastorn et fa sentir culpable, per no ser perfecte o ser feble. Hem de poder normalitzar les dificultats emocionals, normalitzar el patiment psicològic per donar unes referències i un missatge que hi ha esperança.

Dossier Salut mental, la pandèmia silenciosa dels joves

Següent

"Les normes no tenen en compte que quan et cal l’aire has de poder sortir"

Vés a l’ÍNDEX