Toni Gomila i Georgina Latre: “El drama del fracàs està sobrevalorat, no passa res”

PalmaGeorgina Latre (Barcelona, 1988) és una veterana de l’escena teatral i televisiva catalana i Toni Gomila (Manacor, 1973) hi ha exportat el segell manacorí. Parlen del públic, la formació, els companys, els personatges malvats, els assajos i, també, del fracàs com a aprenentatge: en definitiva, del “fet teatral”.

Començam pels territoris. El teatre està connectat als Països Catalans?

— T.G. No hi estam gaire, connectats. Hi ha la mar enmig. A més, generalment les dinàmiques professionals són de ciutat i són epicèntriques: cada nació té un epicentre. El nostre és Barcelona, i és molt lògic que ho sigui. També és ver que ara estam en un moment de molta més connexió. Ningú no es planteja, per exemple, si Mal Pelo és una companyia de Celrà o de Barcelona. Les companyies joves de les Balears, formades a Barcelona, també hi toquen la porta amb molts menys complexos.

— G.L. Vaig participar en el torneig de dramatúrgia a les Balears, també he treballat amb Marta Barceló [en l’obra de la mallorquina Tocar mare... Vaig anar a fer un espectacle de la companyia de Catalina Florit... Hi ha gent de les Illes que està sonant molt.

Quan decidiu dedicar-vos al teatre?

— G.L. Feia teatre, m’agradava molt, i en un càsting em van agafar per a una sèrie, em va anar molt bé. La decisió de quedar-me a la professió l’estic passant ara, als meus 35 anys. La vintena és més fàcil: encara que estiguis precaritzat, més o menys vas tirant... Però en aquest moment vital és dur, és molt difícil, i realment hi ha d’haver molt d’amor. Tot i tenir una companyia i estar en un procés de creació de coses més personals, també està essent un moment de reflexió. Fins a quin punt això es pot allargar tota la vida? Em trobeu en aquest punt, de cansament d'arrencar projectes, de lluitar, de donar-te cops contra una paret. Estimo molt el teatre, i això és el que em fa no deixar-lo.

— T.G. És una cursa de fons. Cada època té un cribratge. A 20 anys, ho deixa tota aquella gent que fa teatre a l’institut i continuen els que s’hi volen dedicar. Després, a 35, és allò que et canses de compartir pis, etcètera. En el cas de les dones n’hi ha un altre, dissortadament, per l’envelliment físic. En el meu cas, se’m considera com el vi bo, perquè un home lleig, com més gran torna, més interessant és. En canvi, a una dona es diu que ja se li ha apagat aquella llum, i aquelles coses que ens inventam a les pel·lícules. També hi entra la maternitat. I després t’arribarà la crisi dels 45, i la dels 55... Quan estam en crisi, hem de pensar en aquell moment que ens va enamorar d’aquest ofici. Jo som un enamorat del fet teatral, no de sortir a escena. Haver anat a veure un espectacle un dia, i resulta que t’emociones, et cau una llàgrima, i dius “uau, què és això?”. És aquest moment de fascinació que en el meu cas va arribar a 16, 17 o 18 anys. Una mica tardà.

— G.L. Jo no m’ho passo enlloc tan bé com en una sala d'assaig. El moment d’investigació en els assajos és el que més m’apassiona del teatre, on soc més feliç.

Toni, vós reivindicau el fracàs.

— T.G. La frase, crec que era de Blai Bonet: “L’èxit és banal, el fracàs és ric i complex”. Quan te la diu el teu coach o el teu psicòleg, dius “ostres, que bé”, i t’encoratja. Però, com diu Ferran Utzet, tocar fons sempre és real. És d’una gran amargor, la sensació d’estar a punt d’abandonar. Però el drama de fracassar està sobrevalorat. No passa res. Tot està permès, i el fracàs és el millor que et pot passar, perquè et posa en una situació de vulnerabilitat, i et trobes amb tu mateix.

Quin personatge que hàgiu interpretat us ha influït especialment?

— T.G. Jo ara venc de fer Reis del món, a partir de la novel·la de Sebastià Alzamora, i he fet de Joan March, aquest gran financer, traficant d’armes, contrabandista, amb tots els elements perquè el considerem una mala persona. Idò he empatitzat amb ell. I no ho sé, em cau bé.

És més divertit interpretar dolents?

— G.L. Ens interessa infinit l’ésser humà i entendre per què fem moltes coses. No sé si perquè sigui dolent és interessant, però sobretot trobar la manera d’entendre els mecanismes d’aquella persona per arribar a fer allò i humanitzar-la. No ho sé; per exemple, seria interessant interpretar Hitler: suposo que era una persona que reia, plorava i també li feien mal coses, no?

— T.G. “Ens interessa infinit l’ésser humà”, [a la periodista] la posaràs tal qual? Bellíssim. No és només el personatge, sinó allò que li passa. Fer un Hitler enamorat o un Joan March que admira Joan Mascaró. Mostrar la dolenteria i els racons de bondat. El doctor Thomas Stockmann, d’Un Enemic del poble, és fabulós. S’adona de les traïcions dels altres, de la roïndat dels éssers humans. Acompanyar-los en aquest camí és fabulós.

Recomanen

Els personatges que voldrien interpretar