Dreceres cap a l’oblit

PalmaQualcú té, dins una capsa de trastos vells, una foto –emmarcada– del tenista Rafel Nadal. No li calen presentacions: de Rafel Nadal es diuen sovint tota casta d’elogis estratosfèrics, d’aquests que tant agraden a la premsa esportiva: llegenda, etern, extraterrestre, déu, el més gran esportista de tots els temps, un orgull per a tots els espanyols (i mallorquins, perquè ja se sap que els mallorquins som espanyols i que els espanyols són també tots mallorquins). Aquesta setmana s’ha retirat definitivament de la competició, en un partit a Màlaga de Copa Davis contra un adversari desconegut, l’holandès Botic van de Zandschulp, número 80 a la classificació mundial, que va batre Nadal en una hora i tres quarts amb dos 6-4 inapel·lables. Es tractava d’un partit de dobles, i a continuació el company de Nadal, el també etern i diví Carlos Alcaraz (un jugador que no té inconvenient a declarar que juga a països dictatorials per doblers) va restituir una mica l’honra patriòtica espanyola contra el també holandès Tallon Griekspoor, tot i que també va acabar perdent. Unes hores abans del partit, Nadal havia declarat que no creu en els finals ideals, que això només existeix a les pel·lícules americanes. És possible.

Però sí que existeixen la dignitat i, fins i tot, l’elegància. Alguna cosa es va rompre el dia que Rafel Nadal es va fer una foto amb una granera a Sant Llorenç des Cardassar, dins el fang de les torrentades. Els més benèvols, o els més acèrrims, hi van voler veure un gest de solidaritat, una mostra d’empatia de l’estrella internacional cap als seus veïnats anònims, fins i tot una espontània expressió d’humilitat (“imagina’t, ell que és tan important”) que conferia a l’ídol una inqüestionable aura de bondat, semblant a la que alguns veuen en els reis d’Espanya quan visiten zones devastades. De fet, Nadal i el seu entorn han cultivat amb esment l’amistat amb la Corona, especialment la del rei Joan Carles, que com sap tothom és com a mig mallorquí. Al cap i a la fi, el rei emèrit va ser padrí de noces al casament del tenista amb na Xisca (perdó: Meri) Perelló, i almanco en una ocasió es van trobar –el rei d’Espanya i el rei de la pista de terra– a Abu Dhabi, on Joan Carles s’ha vist obligat a viure com un padrí a qui no volen els joves a ca seva, per falta d’espai.

Tornant a la foto de la granera, però, d’altres conciutadans no en van fer una lectura tan benpensant. Hi van veure un exercici d’oportunisme, una jugada de màrqueting fàcil i grollera, en què un famós aprofitava la desgràcia d’altri per donar-se publicitat gratuïta. Potser aleshores alguns van començar a adonar-se que el joc net de Nadal a la pista de tenis no es corresponia amb la manera que té d’entendre les normes a la vida real. Tal vegada ja se n’havien adonat abans, qui sap.

Botar-se la normativa

Convertir l’acadèmia de Manacor en un hotel, contravenint la normativa urbanística fins al punt que el Govern (d’esquerres!) la va modificar a mida dels interessos de can Nadal, botar-se la normativa portuària per encabir com fos un ostentós iot de luxe, o veure com la figura de Toni Nadal, tio i antic entrenador d’en Rafel, anava canviant del suport a la Marea Verda de 2013 fins al patronat d’una nova fundació del PP deu anys més tard, han estat maniobres que han distanciat Rafel Nadal del sector més progressista dels seus admiradors. Alguns, de fet, han deixat de ser-ho davant de les repetides expressions de simpatia del mateix Rafel per la dreta més nacionalista i reaccionària, i del rebuig que ha manifestat per moviments socials com el feminisme o l’ecologisme, o per les reivindicacions nacionals de Catalunya.

En definitiva, de mica en mica Rafel Nadal s’ha anat convertint, sense que ningú l’hi hagi obligat, en un referent de la dreta espanyola. Era completament lliure de fer-ho, només faltaria. Rafel Nadal i el seu entorn no han dubtat a mesclar l’esport amb la política, ni a afegir-hi els negocis, i això dona el resultat que dona. En una societat com la mallorquina, enlluernada pels doblers fins a extrems patològics, segur que la majoria els donarà la raó i els aplaudirà.

Ara bé, els triomfs dels esportistes són efímers, i amb el pas del temps es converteixen en combustible per a la nostàlgia. Imatges descolorides i plenes de pols dins capses de trastos, que un dia acaba que una torrentada se les enduu i les deixa dins el fang.