De dretes de tota la vida?

PalmaActualment ens governa un pacte de dreta i extrema dreta, i els populars han estat la força hegemònica dels quaranta anys d’autonomia. Segons el tòpic, aquesta és una terra de dretes de tota la vida. Però això no és del tot exacte, i menys encara a Menorca i a Formentera. A les Balears, com a la resta de l’Estat, també vàrem tenir al segle XIX els nostres revolucionaris. L’Ajuntament de Palma ja era republicà abans d’arribar la primera República, fou de majoria d’esquerres a la segona i ho tornà a ser el 1979, en restaurar-se la democràcia. Són un bon grapat de dades, al llarg dels dos darrers segles, que qüestionen aquest suposat conservadorisme dels illencs.

El més semblant al que ara diríem d’esquerres, o progressista, a finals del segle XVIII, eren aquells que aviat es dirien liberals. Derivaven de la Il·lustració i defensaven aquelles idees que, com la igualtat davant la llei, els drets humans o la separació de poders, ara ens semblen la cosa més normal del món, però que aleshores eren subversives. Entre aquells personatges, com cita l’historiador Miquel Àngel Casasnovas, trobam el mallorquí Joan Baptista Picornell, qui, el 1795, va encapçalar una revolució frustrada per establir una constitució. O els menorquins Francesc de Munde i Josep Olmedo, que el 1831 foren afusellats a Màlaga, per haver-se revoltat contra l’absolutisme.

De la importància numèrica i de la pluralitat dels liberals illencs ens dona compte la també historiadora Isabel Peñarrubia. Un bon grapat dels dirigents nobles, un estament suposadament conservador, professava aquesta ideologia. De clergues liberals, i no cal dir com era llavors l’Església de reaccionària, en registrà 83. Fins i tot, un bisbe, Pedro González, fou obligat a renunciar per l’absolutisme. De militars, en participaren “en totes les celebracions de signe liberal que es feren a Mallorca”, diu Peñarrubia.

Tot i el seu progressisme, els primers liberals no se’n refiaven gaire, del poble baix i optaven per un sufragi restringit, només per als votants d’un cert nivell econòmic. Cap a mitjans del segle XIX, a la seva esquerra –com diríem avui– van comparèixer els demòcrates. Aquests volien el sufragi universal –masculí– i l’ampliació de les llibertats. El 1865, segons conta la doctora en història Catalina Martorell, aconseguiren governar l’Ajuntament de Palma i aprofitaren per retre homenatge a l’agermanat Joanot Colom, a qui consideraven precursor de les reivindicacions populars. El 1855 ja havia estat elegit regidor el republicà Miquel Quetglas. I tot això, encara en el regnat d’Elisabet II, gens sospitosa d’idees avançades.

El molt progressista Cercle Mallorquí

La Revolució del 1868, que va fer fora la sobirana, va propiciar l’avanç de l’esquerra, també a l’Arxipèlag. El 1870 el Consistori de Palma ja era republicà, quan encara faltaven tres anys per a la proclamació, a Madrid, de la Primera República. Aleshores ja era tan patent el progressisme menorquí que, com recull Casasnoves, a les eleccions a Corts del 1869 el govern central uní Menorca i Eivissa en un mateix districte electoral, de manera que els vots eivissencs, més conservadors, compensassin els republicans de Maó.

El pes de l’esquerra a Menorca es tornaria a fer present, ja el 1936, en produir-se el cop d’estat i ser l’única illa que es va mantenir sota el govern de la República. En fou un dels darrers bastions, ja que no caigué fins al 9 de febrer del 1939, només tres setmanes abans de la fi de la guerra. Ja als nostres temps, a Menorca l’hegemonia també ha estat de l’esquerra, amb 28 anys de governs d’aquest color, dels 45 que han passat des de la recuperació del seu consell, el 1979. En el mateix període, la dreta només ha ostentat l’Ajuntament de Maó en una legislatura.

El Cercle Mallorquí, fundat a Palma el 1851 –la seva seu ho és ara del Parlament–, sempre ha estat considerat de signe conservador. De fet, el 1936, com recull l’historiador i lingüista Antoni Alomar, va ser un dels punts de concentració dels colpistes, la nit del 18 de juliol. A mitjan segle XIX, en canvi, era una mena de ‘niu de roigs’, per comparació. Assenyala Martorell que entre els seus primers socis figuraven demòcrates, progressistes i republicans. Hi era un habitual el francès Emili Digeon, que més tard se sumaria als anarquistes i participaria en la comuna de Marsella, el 1871.

Cap a finals del XIX agafava forces el moviment obrer: socialistes i anarquistes. El PSOE el va fundar a Madrid el tipògraf Pablo Iglesias el 1879 i l’agrupació de Palma es va constituir el 1892. El 1893 els socialistes illencs es presentaven a les seves primeres eleccions, ja amb sufragi universal. Recull l’especialista de la història obrera Pere Gabriel com el PSOE va obtenir a Mallorca 307 vots, 85 dels quals foren a Manacor. Pocs? De cap de les maneres. Eren més que els 304 de València i el triple que els 81 de Barcelona, espais molt més poblats i, suposadament, més avançats. A Madrid, n’havien obtingut 709. Així que aquests resultats eren espectaculars.

Només vuit anys més tard, el 1901, el PSOE va obtenir el seu primer regidor a Palma: el sabater Francesc Roca. La cosa té el seu mèrit, si tenim en compte que, en tot l’Estat, només n’havien aconseguit dues dotzenes. Ni tan sols Pablo Iglesias havia estat elegit regidor a Madrid, ja que va haver d’esperar fins al 1905. Segons ha narrat l’investigador Antoni Nadal a l’ARA Balears, la primera sol·licitud del nou regidor Roca fou que els plens es fessin a les set del vespre, i no al migdia, “perquè del contrari, ell com a obrer no podria assistir-hi”. Tornaria a ser elegit el 1909. Entre el 1901 i el 1905, com registren els historiadors Mateu Morro i Sebastià Serra, Palma es va avançar una altra vegada a la resta de l’Estat, amb una majoria republicana a l’Ajuntament de Ciutat, dirigida per Lluís Martí. Això, quan la Segona República no arribaria fins 30 anys més tard.

El filòleg i escriptor Joaquim Molas afirmava que els mallorquins eren de dretes. Però l’historiador i capellà Josep Massot va treure a la llum un significatiu moviment esquerrà, de marcat signe autonomista, previ a la Guerra Civil. Morro i Serra assenyalen que l’Acció Republicana d’Emili Darder, el 1933, tenia a Mallorca 43 consells locals, a més dels d’Eivissa i Formentera. A Eivissa, col·laborava amb els radicals, sota el nom d’Esquerra Eivissenca. A Menorca, també va tenir-hi presència. El 1934 s’integrà a Esquerra Republicana Balear, “una organització política fortament implantada”, segons Serra i Morro.

Més d’esquerres que a Catalunya

En arribar la Segona República el 1931, relata Gabriel, les eleccions municipals del 31 de maig atorgaren la majoria absoluta a l’esquerra: desset regidors republicans i vuit de socialistes, és a dir, vint-i-cinc d’un total de quaranta. A Mallorca, afegeix Casasnovas, la coalició de socialistes i republicans també va aconseguir la majoria a Alaró, Andratx, Binissalem, Felanitx, Inca, Petra, Pollença i Sóller. Els bons resultats locals del període republicà contrastaren amb la magra collita de l’esquerra als comicis a Corts.

Al llarg de cinc anys, fins al cop d’estat del 36, Palma fou governada per cinc batles socialistes o republicans: Llorenç Bisbal, Francesc Villalonga, Bernat Jofre, Josep Tomàs i Emili Darder, la qual cosa, certament, en dona idea de la poca estabilitat de la coalició i dels problemes de l’època. A més, Darder fou destituït el 1934 per les autoritats centrals, arran de la revolució d’octubre, i substituït per Lluís Ferrer fins a la victòria del Front Popular, el febrer del 1936.

No tornaríem a viure unes eleccions municipals fins a l’abril del 1979. I el més curiós és que, 42 anys més tard, les esquerres tornaren a obtenir la majoria absoluta a Palma: el PSOE, el Partit Socialista de Mallorca (PSM) i el Partit Comunista elegiren com a batle el socialista Ramon Aguiló. En aquells comicis ni tan sols va aconseguir sortir com a regidor el cap de llista de la dretana Aliança Popular, Gabriel Cañellas. Aquest va donar la sorpresa el 1983, en les primeres eleccions autonòmiques. I, de fet, aconseguiria la presidència de les Balears, si bé, a Mallorca, la força més votada fou el PSOE de Félix Pons, amb 89.016 vots, enfront dels 88.335 dels populars.

Tothom dona per bo que aquest és un feu de la dreta. Però la veritat és que, en 41 anys d’autogovern, els ‘populars’ n’han governat 25 i les coalicions encapçalades pel PSOE, 16. No és tanta la diferència. Aquest suposat conservadorisme de les Illes encara resulta més dubtós si ens comparam amb Catalunya, on l’esquerra només ha governat 10 anys, dels 44 que han passat des de les primeres eleccions autonòmiques dels nostres temps, el 1980. O la comunitat de Madrid, a la qual l’esquerra no governa des del 1995, és a dir, gairebé 30 anys, que es diu aviat. Serà que no som tan de dretes com ens pensàvem?