Els dromedaris de l'Arenal
Durant el 'boom' turístic, un mercader de Sant Jordi portà del Marroc tres dromedaris perquè fossin una atracció turística més de l'Arenal, amb la qual s'acabà de vendre la imatge de Mallorca com a paradís exòtic
PalmaEl turisme és una fàbrica de somnis. A Mallorca, durant el boom turístic, es volgué vendre el somni que l’Arenal podia ser la Síria de Lawrence d’Aràbia. El 1962 arribà a la gran pantalla la vida de l’intrèpid arqueòleg britànic, que, dalt d’un dromedari, fou testimoni directe de la revolta àrab del 1916 al 1918 contra l’imperi otomà. Mateu Verd Cantallops, l’amo en Mateu Campet, conegut com el Verga de Sant Jordi, estava més content que un gínjol amb aquella pel·lícula. Ben avingut amb Joan March, era un mercader de bísties, que també es dedicava a la compravenda de finques. Es feia notar amb el seu inseparable capell cordovès. A final dels cinquanta, aprofitant que l’Arenal s’havia convertit en el bressol del turisme de masses, havia adquirit del Marroc tres dromedaris amb finalitats comercials. L’èxit de Lawrence d’Aràbia li serví per rellançar el negoci.
La base d’operacions de Campet era prop del restaurant Rancho Bonanza, a foravila, darrere el barri de Sometimes. Els turistes, ansiosos de sensacions trepidants, pujaven dalt dels dromedaris i feien voltes al llarg de la platja, entre les Meravelles i Can Pastilla. Josep Planas i Montanyà, el fotògraf de les postals del boom turístic, bé s’encarregà de difondre per mig Europa aquella estampa tan surrealista que atrauria milers de visitants –aquests dies part de la seva ingent obra es pot veure a Can Balaguer de Palma en una exposició titulada Identitat i turisme.
La presència d’aquells animals tan exòtics cridà molt l’atenció de la població local, que, malgrat que només tenien una gepa, s’hi referia amb el nom de camells. Ho explica Pere Ribot, un frare de la Porciúncula que llavors tenia vint anys: “No ens ho podíem creure. Tots ens en rèiem molt perquè no eren espècies d’aquí. En aquells anys es varen fer molts de disbarats amb el turisme”.
Mercaderia turística
Separats del seu hàbitat natural, els dromedaris del Verga de Sant Jordi passaren a ser una mercaderia més de la indústria turística amb voluntat de crear una ficció orientalista i premonitòria de l’experiència viatgera. Estava en sintonia amb un mapamundi d’hotels amb noms que ja evocaven les delícies del Pròxim Orient: Said, Morito, Luxor, Sáhara, Casablanca o El Nilo.
Marina Planas, que des de Casa Planas vetla pel llegat fotogràfic del seu padrí, és molt crítica amb aquesta escenografia del boom turístic: “Els dromedaris són un altre dels despropòsits del turisme, representen el maltractament animal al servei de l’oci irresponsable del viatger”. L’artista audiovisual recorda que la imatge dels quadrúpedes a les postals respon a una idea del viatge basada en el que la pensadora ecologista nord-americana Donna Haraway descriu com l’Antropocè: “És l’era en què l’home actua com el dominador de totes les espècies que viuen al planeta. Així tenim un planeta constantment transformat i destruït a través de la hiperactivitat humana”.
El 1961 un dels dromedaris de Campet fou contractat per a l’òpera Aida, de Giuseppe Verdi, que s’havia de representar en el mític teatre Líric de Palma, ja esbucat. La seva presència havia de fer més real l’escena del triomf al desert, en la qual desfilen els presoners etíops amb el seu rei Amonasro. El públic quedà astorat en veure aquell animal dalt de l’escenari i més hi quedà quan, de sobte, en el moment del duo entre Aida i Radamès, es posà a orinar de manera torrencial. Els dromedaris de l’Arenal també participarien a Palma en diverses cavalcades dels Reis d’Orient.
Mohammed
La descontextualització definitiva d’aquells quadrúpedes arribà el 1964. El periodista Miquel Vidal i l’artista Gustavo Peñalver eren dos amics de 22 i 25 anys, respectivament. Vidal volia aprofitar la calma d’aquell hivern per fer alguna cosa especial. Proposà a Peñalver recórrer Mallorca en Vespa. Mentre un dibuixaria les places de cada poble, l’altre en faria l’apunt històric. El material recopilat havia de servir per redactar un llibre.
Peñalver veié amb bons ulls la idea. Perquè tingués, però, més visibilitat mediàtica, convencé el seu company de fer la volta amb un dels animals tan de moda que tenia Campet, a qui coneixia personalment. “En Campet –diu– ens demanà 3.000 pessetes per cedir-nos Mohammed, que era el nom que rebia el més vell del seus tres dromedaris. Temia que, si li passàs alguna cosa, no el pogués aprofitar a l’estiu. Allò era una doblerada per a nosaltres. Amb tot, l’aconseguírem a través d’Andreu Picó, propietari de la tenda Gran Chic de Palma, que era de roba de moda. A canvi, ens comprometérem a dur el seu logotip publicitari al cul del dromedari”.
El 16 de gener de 1964 els dos amics sortiren de la plaça de Cort de Palma enmig d’una gran expectació. Abillaren Mohammed amb uns cabestrells que serviren de motxilla. El recorregut el farien a peu per unes carreteres principals que aleshores suportaven ben poc trànsit. Un dels dos només pujaria dalt de l’animal quan estiguessin a punt d’entrar a un poble. El primer fou Algaida, que estava entregat de ple a les festes de Sant Antoni.
A cada localitat on arribaven, aquells dos expedicionaris eren rebuts per les autoritats com si fossin els Reis d’Orient. Els oferien menjar i allotjament. La premsa local feu un gran seguiment d’aquella odissea. Els mitjans estrangers també se’n feren ressò. La novetat era màxima. “Una dona major –rememora Peñalver– confongué el dromedari amb un ase. Els nins, quan el veien, sortien corrents a acaronar-lo. Es pensaven que érem integrants d’un circ rodant. Fins i tot hi hagué un jove, que havia d’anar a fer el servei militar al Marroc, que ens demanà si podia colcar l’animal per començar a acostumar-s’hi”.
Salvatjada
A Consell, al poble de Vidal, Mohammed seria víctima d’una salvatjada. Uns amics seus se l’endugueren a un bar i l’emborratxaren amb una botella de palo Tunel. El dromedari tardà tres dies a recuperar-se’n. L’etapa següent va ser la serra de Tramuntana. “Prop de Sóller –recorda Peñalver–, un grup de turistes baixà de l’autobús i ens donà doblers per fer-se una foto amb l’animal. I a l’ajuntament de Deià l’escriptor Robert Graves volgué prendre una copa de vi amb nosaltres”.
En sortir de Deià, els expedicionaris ja feia prop d’un mes que caminaven. Havien fet devers quatre-cents quilòmetres. Enmig d’un fred hivernal, amb neu inclosa, Mohammed, avesat a les altes temperatures d’un desert enyorat, va dir basta. “Caigué mort a terra –apunta el pintor. Feia dies que feia mala cara”. El dos amics, tanmateix, decidiren acabar de recórrer els pocs pobles que els quedaven en Vespa: “Campet feu anar a cercar el cadàver del dromedari i amb les 3.000 pessetes que li havien donat perquè ens el cedís n’adquirí un altre al Marroc per continuar el seu negoci a l’estiu a l’Arenal”.
Finalment, el 1965, al cap d’un any, es publicà el llibre Mallorca a paso de camello. Després, els seus protagonistes prengueren camins diferents fora de l’illa. Vidal, mort enguany, s’instal·là a Madrid i va ser un dels periodistes esportius més destacats del ‘Diario As’. I Gustavo acabà vivint a Berlín, on desenvoluparia una sòlida carrera artística. “Molts alemanys –recorda– m’arribaren a reconèixer per la història del dromedari”. El 2013 el director bunyolí Toni Bestard rescataria de l’oblit aquella insòlita aventura en el curtmetratge Mohammed. Una vuelta a Mallorca en camello.
A l’Arenal, a Campet li sortiria competència, la dels carreters. Ho assegura l’investigador Pere Galiana: “Eren transportistes que traginaven marès, mobles, graves o llenya. Amb el boom turístic, no dubtaren a reconvertir els seus carros en galeres. Cuidaven molt els seus cavalls perquè en depenien econòmicament. Aleshores els turistes eren molts generosos i els deixaven bones propines”. Avui a Palma hi ha donades vint-i-vuit llicències de les conegudes també com a calesses (vint-i-tres al centre i cinc a la Platja de Palma). Ja fa temps que els grups animalistes els han declarat la guerra.
El Verga de Sant Jordi explotà el seu pintoresc negoci fins a principi dels vuitanta. Morí el 1996, a la vuitantena. Aleshores, seguint la seva estela, a la serra de Tramuntana també s’hi organitzaven sortides turístiques en dromedari per la finca de Massanella, des de Mancor de la Vall. La iniciativa, però, durà pocs anys perquè no arribà a ser rendible. Avui, en una paret d’una finca de l’Aranjassa hi ha pintat el relleu d’un d’aquells primers quadrúpedes que arribaren a Mallorca per convertir-la en un paradís exòtic, que oferia als visitants el somni de ser un Lawrence d’Aràbia. Immortalitzats a les postals de Planas, els dromedaris de l’Arenal ja formen part de la nostra arqueologia turística.
El dromedaris de l’Arenal encaixaren a la perfecció amb l’exotisme que alimentà la nostra gallina dels ous d’or amb els souvenirs de toreros, sevillanes, flamenc i botijos. Aquests productes andalusistes ja s’havien introduït als anys vint. Durant el ‘boom’ turístic, però, el franquisme, amb ganes de projectar una imatge amable a l’exterior, els explotà encara més per uniformitzar la marca Espanya. Així, segons alguns estudiosos, el turisme s’acabaria convertint en un fenomen etnicida, en què la cultura local quedava reduïda a la mínima expressió. Sovint era habitual rebre els turistes amb balls de bot. Amb tot, als ulls de la dictadura, eren una simple mostra folklòrica simpàtica, del tot innòcua.
Els souvenirs “typical spanish”, que curiosament compartien protagonisme amb uns desubicats capells mexicans, no només tenien èxit entre els turistes estrangers, víctimes dels tòpics de la propaganda franquista, sinó també entre els nacionals, que havien reiniciat el costum tradicional del viatge de noces a les Illes. Els comerciants locals, amb ganes de fer doblers, no dubtaren a obrir tendes d’aquests records buits. Així, amb el reclam de sol i platja passat pel sedàs espanyolista, les Balears esdevenien un museu imaginari de la felicitat, profusament difós per tot Europa gràcies a les postals turístiques del fotògraf Josep Planas i Montanyà (1924-2016). Les cançons de l’època també serviren d’altaveu del lema Spain is different amb cançons com Un rayo de sol (1969), del grup Los Diablos.
Juntament amb els souvenirs, a Mallorca un altre dels símbols homogeneïtzadors de la marca Espanya va ser el pintoresc recinte del Poble Espanyol. Després de dos anys d’obres, s’inaugurà al barri de Son Espanyolet de Palma el 9 de març de 1967 –el de Barcelona, ideat per Puig i Cadafalch, data del 1929, i es feu amb motiu de l’Exposició Internacional. El complex palmesà, que disposava d’un Palau de Congressos amb un teatre romà adossat, contenia reproduccions de construccions espanyoles tan emblemàtiques com l’Alhambra de Granada, el Cristo de los Faroles de Còrdova, la Puerta del Sol de Toledo o la Torre del Oro de Sevilla. En paraules del seu prestigiós arquitecte, el madrileny Fernando Chueca Goitia –artífex també de la catedral de La Almudena–, aquest museu patrimonial i cultural a l’aire lliure era concebut per representar “la magnífica pluralitat d’Espanya”.
S’esperava que el Poble Espanyol de Palma, de 25.000 metres quadrats, atragués cada any un gran nombre de turistes. El projecte, però, no resultà ser tan exitós. Durant els seus més de cinquanta anys d’existència, s’hi han fet una llarga llista d’esdeveniments com els certàmens de Miss España, la cerimònia dels premis Ciutat de Palma o, més recentment, l’Oktoberfest.