Dues mirades bessones a l’illa de Menorca

PalmaPel que fa a l’observació remota de la Terra cova el desig de retratar-la cada cop amb una freqüència major. Anhel que ja és en part una realitat gràcies als satèl·lits meteorològics, d’òrbita geoestacionària, amb capacitat d’enregistrar una escena d’un mateix punt de la Terra –temps de revisita– cada 15 minuts. Aquest període tan curt és possible llançant el satèl·lit a 36.000 km de la Terra on voltarà de manera sincronitzada amb el moviment de rotació del planeta. Des de tan lluny arribaran imatges amb poc detall, amb píxels gruixuts, d’uns quants kilòmetres de costat. Perfecte per monitoritzar com evoluciona una tempesta però no per fer un seguiment de petits conreus o del desbordament d’un torrent.

Aproximadament a 800 km d’altitud entram en el terreny de joc dels satèl·lits d’òrbita heliosíncrona. Terme derivat de fer passar el giny espacial per a cada latitud aproximadament a la mateixa hora solar, per tal de facilitar la comparació i l’anàlisi de les imatges. Des d’aquesta altura, en funció de les òptiques emprades, trobam una quantitat important de satèl·lits amb capacitat per distingir elements sobre la superfície terrestre en un rang que va dels pocs metres fins a una trentena. Prou detall per fer un bon seguiment de la vegetació, d’incendis forestals, d’inundacions, etc. però a canvi d’augmentar el temps de revisita per mor de traçar una dallada més prima durant la seva òrbita.

Amb aquestes premisses, poder observar cada pocs dies i amb detall elements de pocs metres sobre un mateix punt de la Terra, implica combinar diferents satèl·lits, sumar les seves òrbites individuals i eixamplar la dallada del conjunt. Des de fa uns anys ja és una realitat amb satèl·lits bessons, d’òptiques i sensors idèntiques, com és el cas del Sentinel 2A i del Sentinel 2B de l’Agència Espacial Europea (ESA). Amb un temps de revisita individual de 10 dies, un cop combinades les seves òrbites es baixa a 5 dies.

Altrament, combinar satèl·lits de fabricants diferents és molt complex. No tant pel giny que vola sinó per l’òptica i sensors que porta. Aquest és l’exemple que avui ens acompanya representat a les dues imatges de l’illa de Menorca del passat dia 30 de març. Un apunt: el litoral a l’est de Maó, es Castell i Sant Lluís no apareix en coincidir amb el límit de la dallada del satèl·lit.

A la meitat superior de la imatge tenim una escena del satèl·lit Landsat-8, de la NASA i a la meitat inferior del Sentinel 2A, de l’ESA. Dos satèl·lits amb mides de píxel, òptiques i sensors diferents. En el cas que ens acompanya les dues imatges han estat tractades amb l’objectiu d’igualar-les al màxim, com si els dos satèl·lits fossin bessons. Anem a veure’n el resultat.

Un primer cop d’ull a les escenes posa de manifest la seva semblança pel que fa a les tonalitats dels colors. Una mirada amb lupa permetrà detectar alguns matisos, com les ombres en els barrancs del Migjorn, que ens poden semblar lleugerament més allargades a la imatge del Landsat, senzillament perquè aquest va enregistrar la imatge a les 10:24 UTC mentre el Sentinel ho feia 15 minuts més tard. També veim un vaixell rumb al cap de Cavalleria (ho indica la direcció de l’estela) a la primera imatge però que surt de l’àmbit de la segona.

Una simple anàlisi digital, consultant el valor d’alguns píxels seleccionats a l’atzar sobre un pinar a les diferents bandes dels sensors dels dos satèl·lits dibuixa dues corbes pràcticament idèntiques. El procés de calibratge dels dos satèl·lits encara està en una fase experimental però tot fa pensar que tendrem “bessonada”. Combinant les imatges de Landsat i de Sentinel disposarem d’una imatge per a un mateix punt de la Terra cada 2-3 dies.

Cada cop tenim més dades, de tot tipus, també de satèl·lit. Us demanareu si té sentit aquesta cursa. Personalment, pens que en primer lloc cal dedicar el temps necessari per arribar a una bona pregunta per veure, en segon lloc, si les dades ens ajuden a trobar la resposta.