“Durant l’aïllament pel coronavirus, em vaig dir: ‘Ara faré unes sabates”

PalmaCinc generacions l’estiraven cap a l’ofici de sabater, però s’hi resistia: “No anava de sabates”. Antoni Gelabert (1996) va escollir, en canvi, fer-se carnisser. Fins que la pandèmia ho va canviar tot. Va ser un dia 28 de desembre, dia dels Sants Innocents, que es va adonar que s’havia contagiat de coronavirus. La malaltia el va dur a un aïllament forçat de deu dies, i s’avorria. “Ara em faré unes sabates!”, es va dir. Tenia la maquinària de son pare, temps de sobres i l’ajuda dels tutorials de Youtube. Va fer uns botins clàssics, d’estil mallorquí, i ja no n’ha deixat de fer. Ara fa feina en una gran fàbrica de sabates a Inca i, quan surt del torn, continua treballant en els seus propis models a casa.

Un ‘hobbie’ i un ofici “Som friqui de fer sabates guais, diferents”, explica el llosetí. El seu petit taller és ple de motlles de sabates i caixes amb material, amb una prestatgeria farcida de teles enrotllades a l’estil de pergamins. Un border collie negre, en Llamp, supervisa la feina feta:“Mai es desferra de mi”. Avarques, fraileres, porqueres: models tradicionals, però fets amb combinacions de colors i textures i, tot sovint, amb materials reciclats com pneumàtics i teixit texà. També empra molt la tela de llengües típica de Mallorca. “M’agrada molt viatjar”, comenta: “Passeig per un lloc, mir un carrer, els colors, i en trec una sabata que em recorda a aquella ciutat”. Copenhaguen, Irlanda i Àmsterdam són algunes de les destinacions que l’han inspirat. El seu primer client és ell mateix, i el segon, la seva família i els amics. Ha creat una web per exposar les seves sabates i fer-ne a demanda, i està treballant en el disseny d’unes esportives, que han de ser “còmodes per a tothom”.

La vocació l’ha encalçat “Mai no em vaig imaginar el meu futur, sempre esperava a veure-les venir”, conta el llosetí. Com a estudiant era un més, comenta, però en canvi ja era un manetes i desmuntava motos. Abans de fer feina de carnisser, va fer de picapedrer: “M’agradava construir”. Un temps després li varen oferir una feina d’anar a repartir sobrassades per a una carnisseria: “Com que em veien amb ganes d’aprendre, em varen donar un ganivet, i en sis o set mesos ja em tenien tot sol duent una carnisseria”. Aspira a fer créixer el seu petit negoci com a sabater, ben igual que abans havia somiat tenir la seva pròpia carnisseria. “Sempre he sabut que volia ser emprenedor i formar qualque cosa, tenia una ambició de quelcom més”, reflexiona el jove.

El més jove Son pare li fa de mestre en l’ofici de sabater, ben arrelat a la família: “El padrí de la meva padrina ja feia sabates”. A la fàbrica fa calçat d’executiu, “molt fi”, que no té res a veure amb els models que després desenvolupa al seu petit taller. Amb només 27 anys, crida l’atenció entre els empleats per la seva joventut. “La mitjana d’edat és d’uns cinquanta anys”, assenyala, conscient que l’ofici “s’està perdent”. Com que moltes fàbriques de la indústria tèxtil han traslladat les seves centrals de producció fora d’Espanya, explica, cada vegada hi ha menys gent interessada a treballar en la indústria. Gelabert confessa que son pare li diu que “està bé” que faci feina al negoci, però també que “és molt difícil” dedicar-s’hi avui dia. Però ell, promet, hi està ben “enfocat”.