Eduard Costa: “S’ha de fer el que et fa vibrar, però el que et fa vibrar pot anar canviant amb els anys”
PalmaLa trajectòria professional d’Eduard Costa es resumeix en fer “el que et diu el cor”: “S’ha de fer el que et fa vibrar, i el que et fa vibrar pot canviar amb els anys”. Què l’ha fet vibrar, a ell? Quan feia COU (l’antic batxillerat) dubtava entre estudiar medicina o biologia. “M’agradava molt el medi, i llavors va aparèixer ciències ambientals a Girona i m’hi vaig apuntar”.
Quan va acabar els quatre anys es va treure l’espineta de viure lluny de Banyoles fent el doctorat de física de les radiacions a l’Autònoma. En parla, apassionat, descrivint tota mena de detalls: “Ens embarcàvem una o dues vegades l’any a treure mostres de sediments de les cubetes del Mediterrani per fer mostratges. Després em vaig especialitzar en embassaments, avaluant la radioactivitat de la contaminació de l’empresa Ercros al pantà de Flix”. Va ser en aquesta època quan va compartir pis amb els nois amb qui acabaria formant l’exitós grup dels Amics de les Arts.
Stanford i Nova Zelanda
Però abans d’embarcar-se en l’aventura musical, l’Eduard tenia ganes de fer una experiència a l’estranger i va marxar a la universitat californiana de Stanford per fer-hi un postdoctorat en canvi climàtic. Com diu la cançó que van escriure uns anys després: “Porti’m a aquells mars remots, on els indicadors de profunditat diuen que és de valents baixar”: “Anàvem a l’Antàrtida, agafàvem pH de diferents profunditats de l’aigua i en miràvem l’acidesa per poder saber la temperatura que hi havia hagut fa milers d’anys”.
Va arreplegar tot el material i se’n va anar a viure a Nova Zelanda –havia conegut la seva dona, experta en terratrèmols, i van anar a viure al lloc on hi ha les sacsejades “més bèsties del món”–, però tenia una cosa al cap. “No deixava de pensar: què hi faig aquí? A mi em ve de gust cantar, els escenaris, fer música. I vaig tornar i vaig posar tota l’energia en els Amics”. Mentre el projecte no s’enlairava, va fer de professor de matemàtiques en un centre de Barcelona. “Era extenuant: acabava a les sis el divendres i me n’anava de bolos tres dies”, recorda.
Fins que a final de curs va comunicar a la direcció que ho deixava perquè es volia dedicar a la música. “Molta gent em deia que era una bogeria, que era una aventura que no sabia com sortiria. Però ho tenia ben clar i ho havia de fer”. I la jugada, esclar, va sortir bé.
Tretze anys després va acabar deixant el grup i engegant un projecte musical propi, i ha tornat a les aules fent classes en una escola d’educació viva. Diu que no canviaria “ni un punt ni una coma” de tot el que ha viscut: “No m’imaginava acabar de professor ni de músic, però això és la meravella de la vida! Amb 22 anys vaig vibrar en un departament de física. Després vaig vibrar en vaixells a alta mar, vaig vibrar als Amics de les Arts i ara també vibro amb el que faig”.