40 anys de la llei que va fer lliures les famílies

BarcelonaA la porta de Maria Ribas picaven veïnes buscant el consell d'una dona que abans que hi hagués divorci ja s'havia separat amistosament. Els seus fills, ara ja superada la quarantena, recorden com el menjador de casa es convertia de tant en tant en un consultori de dones que volien saber amb què toparien si s'animaven a seguir els seus passos. "Aleshores no era tan normal separar-se o divorciar-se, la gent era moderna només de boca", diu Ribas.

Són els anys en què la llei del divorci, la 30/1981 de 7 de juliol, tot just començava a caminar, i va arribar com una glopada d’aire de modernitat per a una societat que l’esperava per equiparar-se a la majoria dels països de l’entorn. En honor a la veritat, però, la del 1981 és la segona llei: la República es va avançar i entre el 1932 i el 1939 n’hi va haver una altra en vigor, fins que la dictadura la va derogar i va declarar nuls tots els divorcis, amb la qual cosa va condemnar les famílies –i sobretot, les dones– a arrossegar vides que no volien, a posar bastons a les rodes i refer-se sentimentalment.

En els últims mesos del govern de la UCD, el 22 de juny del 1981, el Congrés va aprovar amb 162 vots a favor, 128 en contra i set abstencions la reforma del Codi Civil que permetia quatre dècades després desfer un matrimoni de manera legal. La discussió política va ser dura, per la pressió de la dreta ultramontana i de l’Església catòlica, però, en aquest ambient de crispació, la incipient força del feminisme i la voluntat del ministre ucedista Francisco Fernández Ordóñez, després a les files del PSOE, van ser claus per tirar endavant la llei, malgrat que 30 diputats seus van trencar la disciplina de vot. “Sort en vam tenir, de Fernández Ordóñez –recorda l’advocada Magda Oranich, que el 14 d'agost d'aquell any, cinc dies després que la llei entrés en vigor, ja va presentar de cop setze demandes de divorci–. Era un home avançat a la seva època i va enredar els seus que no acceptaven el divorci per acord mutu”. El ministre va ser diana de retrets dels més conservadors: “No hi ha res que cansi tant com lluitar per les causes que són evidents, però, afortunadament, hem aconseguit enderrocar una barricada important”, va dir-los.

Victòria al Senat

En el debat parlamentari no va prosperar l’anomenada clàusula de la duresa, que donava la potestat als jutges de denegar la petició de divorci. Per divorciar-se es requeria que la parella portés com a mínim dos anys casada i un any separada. Això va fer que les primeres parelles que van tenir la sentència del divorci fossin les que portaven anys fent vides separades i que havien format noves famílies clandestines, explica Oranich, que recorda com les presses per oficialitzar relacions va obligar algun jutge a parlar amb malalts moribunds. “En el franquisme els fills fora del matrimoni estaven totalment desprotegits”, diu. La situació es va corregir el març amb una llei, que va donar filiació i igualtat a la descendència independentment de la relació legal dels progenitors. 

Els pares d'Ares Farré feia dos anys que estaven "separats fent veure que no" i quan es va aprovar la llei van córrer als jutjats. "Segurament van ser els primers de Lleida a divorciar-se", diu ara, i recorda que "el pitjor eren els xiuxiuejos a tot arreu" i com a l'escola religiosa on feia els primers cursos de l'EGB les monges la tractaven "diferent" a ella i a l'altra nena que estava en la mateixa situació. "Anaves a les festes d'aniversari i notaves que feies peneta", recorda. El divorci va ser llibertat, però alhora en aquells primers anys i en segons quins sectors també assenyalaments a les famílies, que algunes intentaven amagar-ho inventant-se viatges o estades a casa de parents. A Barcelona, els fills de Ribas també eren "els únics", i això que era una escola "laica i progressista", matisa. "Intentàvem normalitzar la situació familiar, però l'entorn no ho normalitzava", afegeix.

Un any abans de l’aprovació, Montse Cornet, esposa i mare de quatre fills, va decidir no esperar el divorci i separar-se del seu marit. Als 45 anys, el 31 de juliol del 1979, deixava la casa familiar acompanyada del seu únic fill menor d’edat, farta de la vida que la feien dur i sense saber què li esperaria un cop tanqués la porta. “Ho tenia tan decidit que ho hauria fet fins i tot si hagués hagut d'anar sola”, recorda asseguda al seu menjador. El seu pont va ser un piset atrotinat que li va deixar el capellà del barri, que, després de parlar amb el marit, li va aconsellar que no hi tornés i li va dir que havia fet una bona tria deixant-lo, assegura divertida. Malgrat les reticències del marit, feia uns anys que havia aconseguit una feina en el món de les assegurances que li va donar per anar tirant sense cap luxe però, confessa, molta felicitat i alegries per les coses bones que li oferia la vida. “Als 45 anys volia saber què era el sexe, i ho vaig descobrir”, diu.

“Ens vam separar en contra seva, que em demanava que m’hi quedés, però després ell va ser el que va voler el divorci –explica asseguda al seu menjador–. A mi ja m’estava bé com estàvem, perquè només volia la llibertat”. Diu que no en va treure “ni un drap de cuina, ni una pesseta de pensió”, tot i que el marit tenia propietats i bon negoci, i recorda com l’advocat del seu marit li va qüestionar la seva voluntat de fer foc nou. “Es pensava que tenia un amant”, diu aquesta octogenària escriptora, semifinalista del Sant Jordi que va dramatitzar la seva separació a Entre dos estius.

La necessitat de la separació prèvia i obligatòria es va mantenir intacta fins a la llei del divorci exprés del 2005, que també va eliminar la justificació de causes, tan diverses com l’alcoholisme o drogoaddicció, la infidelitat o l’abandonament de la llar. En aquests 40 anys, més de 2,2 milions de parelles s’han divorciat a l’Estat, segons el Consell General del Poder Judicial, situant-se en 1,9 per cada 100.000 habitants, en la mitjana europea. Després de més de 100.000 i 200.000 demandes anuals durant la dècada dels 90 i 2000, ja el 2019 van baixar a les 162.000, de les quals 1.100 corresponien a la fi de matrimonis del mateix sexe, una altra fita aconseguida el 2005.