Eivissa, l’illa del luxe obscè

Eivissa encara és víctima del seu topònim. Agafa el nom de Bes, el déu fenici de la festa i dels excessos que els grecs identificaren amb Dionís. Als anys seixanta, en ple franquisme, aquest topònim actuà com un imant per als hippies, els quals, seguint l’estela d’intel·lectuals alemanys dels anys trenta, forjaren el mite de l’illa blanca com a paradís atàvic de la llibertat. Avui, en l’era de l’hedonisme capitalista, aquest mite ja ha quedat totalment desvirtuat. Ho sap bé el periodista eivissenc Joan Lluís Ferrer, autor del llibre Ibiza, la isla de los ricos (UOC, 2015).

“Cada any -assegura Ferrer- passen per Eivissa quatre milions de turistes. D’aquests, prop d’un u per cent són d’alt nivell. Són pocs, però fan molta de remor. Es tracta de multimilionaris que arriben per fer ostentació de la seva opulència i s’embranquen en una cursa absurda per veure qui és més ric. Si un magnat rus ve aquí amb el seu iot de 50 metres d’eslora, el de la competència no vol ser menys i també ve aquí amb un iot encara més gran per fer-li mal d’ulls. I darrere d’ells venen els famosos. Així, Eivissa, una illa d’uns 572 quilòmetres quadrats i de 140.000 habitants fixos, ja s’ha convertit en la Miami de la Mediterrània”.

Delinqüents de guant blanc

Els amarradors dels ports eivissencs són els més cars de la Mediterrània occidental. Fins i tot un de petit pot costar tres vegades més que a València o Barcelona. Pels seus molls hi circulen magnats anònims de tot el món al costat de les vertaderes celebritats, escortades per guardaespatlles: els actors Leonardo DiCaprio, Will Smith i Silvester Stallone, futbolistes del Madrid i del Barça, les models Naomi Campbell i Kate Moss, els cantants Bruce Springsteen, Justin Bieber i Madonna, el dissenyador Giorgio Armani i altres, com Paris Hilton, Steven Spielberg, George Lucas o Bill Gates.

El negoci de les embarcacions de luxe deixa molts de doblers als ports esportius i a les benzineres nàutiques, monopoli d’una empresa de Mariano Matutes, familiar de l’omnipotent Abel Matutes. Els millors clients són els xeics àrabs, que es poden gastar autèntiques fortunes per omplir el dipòsit dels seus mastodonts marins. Ferrer insisteix que el turisme exclusiu d’Eivissa és un món molt tèrbol: “Si miràssim el llistat de tots els clients d’alguns hotels de cinc estrelles, hi hauria una part important de gent amb problemes amb la justícia, que estan en el punt de mira de la Interpol. Poques vegades hi ha detencions. Et pots trobar que el propietari d’un iot és un membre de la casa reial saudita que té immunitat diplomàtica. Estam parlant de delinqüents de guant blanc d’alt nivell internacional, que si duen policia devora no és perquè els trinquin, sinó perquè els escortin”.

“Als molls -continua el periodista-és habitual veure-hi furgonetes negres, de vidres tintats, d’on, de sobte, baixen petits grups de dones joves, molt ben plantades. Les porten a un vaixell que està fondejat en un altre lloc. Són clars exemples de tràfic de blanques. Allà dins, per testimonis recollits, se sap que, a part de prostitutes, també hi ha drogues a balquena. A Eivissa, però, impera la laxitud en el control d’estupefaents. Els escorcolls policials afecten més les persones que tenen pinta de quinqui ”.

Tragèdia mediambiental

Els palaus flotants que solquen les aigües pitiüses provoquen un gran impacte ecològic. “La quantitat de brutícia que generen -apunta Ferrer-és demencial. Per llei, totes les embarcacions estan obligades a descarregar els residus sòlids i les aigües fecals en uns contenidors dels ports. La majoria, però, els llança a la mar. També arrasen la posidònia. De res serveix que a les Pitiüses aquesta planta submarina sigui Patrimoni de la Humanitat. Els vigilants no poden arribar a tots els llocs on s’infringeix la normativa”.

El periodista lamenta que cap polític es qüestioni un model de turisme nàutic tan depredador: “N’és una prova la recent reforma del port d’Eivissa. Ara els vaixells de passatgers que arriben de Palma, Barcelona o València han d’atracar a l’altre extrem del port. El seu lloc d’amarrament habitual ha quedat reservat per als macroiots”. La resta de l’illa també es ressent d’aquesta gentrificació marítima. “Antigament -recorda Ferrer- una part important dels ports esportius era per a barques petites d’eivissencs, per a un llaüt o una llanxa. Aquestes embarcacions, però, han estat les més perjudicades quan hi hagut una reforma que sempre ha beneficiat les grans eslores”.

Els exhibicionistes rostres de paper cuixé solen arribar a Eivissa amb jets privats. “Fa poc -afirma el periodista- l’aeroport ha ampliat la plataforma reservada per a aquests avions. Són quatre gats, però estan causant un gran impacte”. Un altre damnificat és foravila, on els ucs, els crits antics de la pagesia, estan morint al ritme de la música techno: “Fins fa dos dies, la generositat urbanística de les lleis permetia fer cases de mil metres quadrats amb enormes piscines. Ara això està prohibit, però se’n continuen construint. La policia no té mitjans suficients per anar a controlar cadascun d’aquests indrets, escenari d’importants macrofestes”. Ferrer té clar qui són els responsables de tal desori: “Els qui especulen així no sempre són estrangers, sinó eivissencs que es posen a construir cases per llogar-les expressament als turistes”.

La petjada del turisme fashion també es nota en algunes platges amb els coneguts com a beach clubs, quiosquets que en realitat són microdiscoteques. “Si ets -recalca el periodista- un resident poc agraciat o no portes una estètica pija o ‘neohippy’, els vigilants no t’hi deixen passar. Per molt que ho denunciïs, els policies no et faran cas perquè a l’estiu, amb tanta de gent a l’illa, no donen l’abast. Les gandules, a més, tenen uns preus prohibitius. És una manera de privatitzar la costa, que és pública. A la platja de les Salines, els eivissencs ja no hi anam perquè allò és un autèntic circ de famosos. A l’horabaixa també et trobes que totes les platges orientades cap a l’oest es massifiquen talment un chill-out. Com que la gent no aixeca el cap del mòbil, veu una posta de sol com una cosa sobrenatural”.

A diferència d’altres llocs de la faràndula, a Eivissa la jet set agraeix molt el tracte respectuós que rep per part dels paparazzi, els quals els deixen passejar-se tranquil·lament per restaurants creats a posta per a ells. El Sublimotion, ubicat al Hard Rock Hotel propietat del grup Matutes, és el més car del món. El cobert costa 1.502 euros. Els germans Adrià, juntament amb el fundador del Circ du Soleil, també tenen un restaurant igual d’exclusiu, el Heart Ibiza.

Una altra aturada obligada de la ruta dels sibarites megalòmans d’Eivissa són hotels com l’Ushuaia Ibiza Beach, situat a Platja d’en Bossa, un autèntic temple del luxe. Les seves gandules VIP a la platja per a diverses persones poden superar els 10.000 euros que es cobren per una suite de 166 metres quadrats. Estan situades davant l’escenari on punxen disjòqueis com David Guetta, erigits en autèntics tòtems dels estius de l’illa blanca. Les discoteques també tenen zones privades, regades amb botelles de xampany caríssimes. De fet, a Eivissa és on es ven el 40% de la producció mundial de botelles de xampany de luxe i de gran format.

Pobresa en alça

L’ostentació pornogràfica d’aquest club de multimilionaris contrasta amb les cues cada any més llargues de gent necessitada que es formen davant les portes de Càritas. És la cara menys glamurosa del paradís cosmopolita que mai no surt a les pàgines de les revistes del cor. “Hi ha -assegura Ferrer- persones mileuristes que treballen a l’hoteleria que continuen essent pobres perquè no es poden pagar la casa. El que passa a Eivissa amb l’habitatge no passa enlloc més. Tot i estar prohibit, s’estan utilitzant pisos residencials com a turístics. Ara les empreses d’autocaravanes estan fent l’agost. Els treballadors de la Península que venen a fer la temporada els lloguen els seus vehicles perquè els surt més barat que pagar un pis. I això també està prohibit, però es fa”.

El periodista qüestiona els guanys que el turisme de luxe deixa a Eivissa: “Els rics sempre van als mateixos llocs, que solen ser d’estrangers que ja van sobrats d’ingressos. Generen molt de PIB, però molt poc PIB per càpita. Altres negocis, com pizzeries, també han estat muntats per gent de fora i no per residents. Per tant, no és una riquesa que es reparteixi de manera equitativa entre el conjunt de la societat”. Ferrer lamenta l’actitud passiva i cobdiciosa dels illencs davant la conversió d’Eivissa en una illa massificada i despersonalitzada en nom de la banalitat: “Només uns pocs, amb una mica de seny, ho consideren una humiliació. El sentiment generalitzat, però, és de resignació pel bé de la nostra economia, malgrat la pobresa que tenim”.

Illots en venda

Els turistes de luxe que ens visiten també estan disposats a comprar els nostres illots, com si fossin a les Bahames. Segons la llei estatal, només es poden comprar aquells illots que estan a més de cent metres de la costa. El darrer a sortir a la venda ha estat Tagomago, per un preu de 150 milions d’euros. El seu gestor és l’empresari alemany Mathias Kühn, conegut per ser la parella de l’exvedet Norma Duval. Situat a un quilòmetre de distància de la costa nord-est d’Eivissa i a només a mitja hora en vaixell de Formentera, Tagomago té 600.000 metres quadrats.

Segons una etimologia, l’illot és la “roca de Magó”, el germà del famós general cartaginès Anníbal. Té un far de principi del segle XX i una mansió al centre amb cinc habitacions dobles, una piscina de 25 metres quadrats i un heliport. Fins ara els seus acabalats hostes la podien llogar pagant fins a 250.000 euros la setmana. Entre ells, hi havia celebritats com Cristiano Ronaldo, Justin Bieber, Elizabeth Hurley o Gareth Bale. El 1989 l’illot ja es donà a conèixer internacionalment en acollir la filmació del videoclip del provocador ball brasiler Lambada.

Tagomago té la declaració d’Àrea Natural d’Especial Interès, forma part de la Xarxa Natura 2000 i, com a tal, és Zona d’Especial Protecció per a les Aus. També és Lloc d’Interès Comunitari. Per això, els grups ecologistes sempre han estat atents a qualsevol moviment de terra que s’hi fa. El 2018 ja aconseguiren que Kühn fos condemnat a sis mesos de presó i a una multa de 5.580 euros per haver-hi fet obres il·legals.

Eivissa està envoltada d’una cinquantena d’illots. El 2018 també es va vendre l’Espalmador, integrat dins del Parc Natural de ses Salines. Amb tres quilòmetres de longitud i a penes 800 metres d’amplitud, fou adquirit per 18 milions d’euros per una família de Luxemburg. El 2013 fou el torn de la Ferradura, situat en una península de 35.000 metres quadrats a la badia de Sant Miquel. L’adquirí el magnat rus Mikhail Prokhorov, propietari del club de l’NBA Brooklyn Nets i contrincant de Vladimir Putin a les eleccions per presidir el Kremlin el 2012. Avui aquest idíl·lic indret és considerat la millor vil·la privada de la Mediterrània.

A Menorca, l’illa d’en Colom, de 58 hectàrees, també està en mans privades. Dista uns 200 metres del Parc Natural de l’Albufera del Grau, de la qual forma part. És propietat d’un magnat nord-americà d’origen cubà, que la comprà el 2018 per 3,2 milions d’euros. Disposa d’un habitatge principal d’uns 100 m2. A Mallorca la forta pressió ecologista ha evitat la venda d’illots. El 1987 el Consell de Mallorca aconseguí comprar la Dragonera, que deu anys enrere va ser ocupada per un grup de llibertaris per impedir que s’hi construís una urbanització de luxe. El 1991 l’arxipèlag de Cabrera també se salvà de les urpes de l’especulació immobiliària en ser declarat parc nacional.