Elmyr de Hory, el gran impostor d’Eivissa

Palma“Elmyr de Hory va ser mentider compulsiu. No és vera que fos el major falsificador d’obres d’art, com sempre s’ha dit”. Així de vehement es mostra el periodista Diego Feliu, que estigué dos anys investigant per escriure el llibre Desmontando a Elmyr (Sloper, 2018). La figura de l’Elmyr farsant recorda inevitablement la de Frank Abagnale, el jove nord-americà que als anys seixanta amassà una fortuna, fent-se passar per pilot d’avió, metge i advocat –el 2002 Leonardo DiCaprio es posà en la seva pell en la pel·lícula Atrapa’m si pots, de Steven Spielberg. 

La fama d’Elmyr com a virtuós falsificador fou alimentada pel novel·lista nord-americà Clifford Irving, un altre hoste il·lustre de l’Eivissa cosmopolita dels seixanta. L’hongarès li dictà a l’illa la seva biografia, que veié la llum el 1969 amb el títol Fake! Curiosament Irving també es convertiria en un falsificador. El 1972 s’inventà una autobiografia de Howard Hughes, l’últim gran magnat americà. En ser denunciat pel mateix Hughes, seria condemnat a dos anys i mig de presó.

“Irving –afirma Feliu– posà per escrit totes les mentides que li deia Elmyr sobre la seva vida. Així ho reconegué ell mateix anys després”. D’acord amb el relat fantasiós que li vengué, el seu nom real era Elemér Hoffmann. Havia nascut a Budapest (Hongria) el 1906 en el si d’una família aristòcrata d’origen jueu. De jove, les seves ganes de formar-se com a pintor el dugueren fins a París, on arribà a conèixer Matisse, Derain i Picasso. L’esclat de la Segona Guerra Mundial l’obligà a tornà al seu país. El nazisme l’hauria perseguit per ser jueu i homosexual. “La realitat, però –assegura el periodista– és que no era jueu i probablement pertanyia a un grup pronazi anomenat ‘fletxes creuades’”.

En acabar el conflicte bèl·lic, Elmyr s’instal·là de bell nou, aquesta vegada ben escurat, a la Ciutat de la Llum. “S’inventà –continua Feliu– que s’havia dedicat a la falsificació per equivocació. Digué que un dia una amiga seva anglesa s’havia fixat en un Picasso que havia pintat com a simple passatemps. Es pensà que era autèntic i l’hi comprà”.

L’art de copiar

A partir d’aquesta anècdota, l’hongarès hauria sabut explotar bé el seu excepcional talent, fent falsificacions d’altres pintors importants: Modigliani, Matisse, Renoir, Toulouse-Lautrec, Bonnard, Degas, Dufy, Derain, Gauguin, Chagall... Galeristes i marxants de tot Europa caigueren a la seva trampa. Els doblers que s’anava embutxacant li permeteren satisfer els seus gustos de bon vivant. S’allotjava als millors hotels i menjava als restaurants més selectes. 

El 1947 Elmyr feu el salt als Estats Units, on continuà “col·locant” els seus plagis sense aixecar cap mena de sospita. Es presentava com un aristòcrata hongarès que, arruïnat per la guerra, s’havia vist obligat a vendre la col·lecció familiar. Entre la seva clientela hi havia importants petroliers, nou-rics, que volien consolidar el seu estatus invertint en obres d’art. Aviat, però, començaren els problemes per a aquell impostor. Joseph W. Faulkner, un marxant de Nova York, descobrí que una peça que li havia comprat era falsa. 

En ser demandat davant d’un tribunal, Elmyr decidí fugir dels EUA. Hi tornaria, però, al cap d’un temps. Ell sempre negà ser un delinqüent. Així es manifestaria el 1973 en una entrevista a Le Figaro: “Mai no he ‘copiat’ cap obra: primer, perquè no soc tan ruc, i segon, perquè no m’interessa en absolut. Em deix inspirar per un pintor, el substituesc, penetr en el seu esperit, ‘posseesc’ el seu estil en el sentit espiritual de la paraula, i així pens que d’alguna manera prolong el seu art. Al capdavall, és possible que sigui una manera de retre-li homenatge”. Elmyr fins i tot presumia d’una suposada anècdota que li havien contat: el mateix Picasso havia validat una de les seves falsificacions. Un dia l’artista malagueny no estava segur d’haver pintat un oli que li ensenyà un marxant. En saber, però, que havia costat 100.000 dòlars, contestà amb naturalitat: “Si n’han pagat tant, deu ser meu”. 

Després d’un frustrat intent de suïcidi, el fantasiós pintor es posà en mans del representant Fernand Legros, d’origen egipci, el qual li feu una proposta irresistible: li proporcionaria una casa a Eivissa i material per pintar mentre ell s’encarregaria de vendre les seves obres. A canvi, li passaria una pensió mensual. Va ser així com el 1962 l’hongarès desembarcà en una illa que, en ple franquisme, era un oasi de llibertat, paradís de hippies i d’artistes internacionals. Per a un home d’excessos com ell, era un ambient ideal. A la pitiüsa major es convertí en un dandy histriònic, amic de figures de la jet set del moment com l’actriu Ursula Andress i la princesa Smilja Mihalovich.

Farsa destapada

Feliu s’encarrega de desmuntar aquesta biografia oficial d’Elmyr: “Ell no era un falsificador d’obres d’art. Sí, però, que era un gran falsificador de firmes i tota mena de documents. Ja als anys vint havia estat detingut en diferents ciutats europees per haver emès xecs bancaris falsos. Amb Legros s’ocupà de falsificar firmes i segells de duanes d’obres importants plagiades per altres pintors. Alguns d’ells residien a Eivissa, com James Goodbrand o Edith Sommer, que era la dona de Clifford Irving”.

Curiosament, la policia mai no localitzaria cap quadre a la vil·la La Falaise, on residia Elmyr. “Llavors –apunta el periodista– Ángel Reigosa, que seria el primer president del Tribunal Superior de Justícia de les Balears, era jutge d’Eivissa. Hagué d’anar a la seva casa a supervisar l’escorcoll policial. No hi trobà res de res. Elmyr, però, deia que ell sempre pintava a l’estranger per evitar que l’enxampassin”.

La gran farsa es destaparia a principi del 1967. El petrolier de Texas Algur H. Meadows donà la veu l’alarma a tots els museus del món. Mogut per algunes sospites, demanà a un grup d’experts que valorassin la seva important col·lecció de quadres postimpressionistes. L’informe fou demolidor: 44 del 58 quadres eren falsos. De seguida Interpol dictà una ordre de cerca i captura contra el seu venedor, Legros, el qual es refugià a Eivissa al costat d’Elmyr.

Foren sonades les festes que muntaven els dos amics a la casa que compartien. Aviat, però, entre ells, sorgiren les primeres desavinences. “La policia –assegura Feliu– hi havia d’anar sovint perquè les discussions pujaren de to. L’agost del 1968 Elmyr passà un mes als calabossos d’Eivissa. En aplicació de la Ley de vagos y maleantes, fou acusat d’homosexual”. En quedar en llibertat, l’hongarès fou obligat a abandonar l’illa. Després de passar un temps per Barcelona i Màlaga, es tornà a instal·lar a la pitiüsa major, aquest cop a Ca’s Mestre, a Sant Josep. 

Orson Welles

La biografia inventada que el 1969 Elmyr dictà a Irving arribà a mans del cineasta francès François Reichenbach, el qual el 1970 ja li dedicava el documental Elmyr the true picture? En veure’l, Orson Welles de seguida es posà en contacte amb el francès, amb qui ja havia treballat. Feia temps que el famós director de Ciutadà Kane (1941) volia fer una pel·lícula per reflexionar sobre la falsedat en la pintura. I la figura de l’hongarès li anava com l’anell al dit. Welles aprofità les imatges capturades per Reichenbach per intercalar-hi aparicions seves, en les quals exposava les seves pròpies teories sobre les difuses fronteres del concepte d’‘originalitat’. El film es titulà F for fake. S’estrenà a Sant Sebastià el 1973. A la roda de premsa, Elmyr fou tractat com una autèntica estrella del cinema.

El maig del 1974 l’hongarès tornaria a ser detingut. Pesava sobre ell una ordre d’extradició a França per haver falsificat firmes. Aquesta vegada ingressà a la presó de Palma. Gràcies a les gestions del seu advocat, Rafel Perera, quedà en llibertat al cap de quatre mesos. D’aquesta etapa Diego Feliu en destaca dues anècdotes reveladores sobre la vertadera vena artística de Elmyr: “Regalà un quadre a Bernat Rabassa, aleshores director de la presó de Palma, i un altre a l’advocada Nuria Beltrán Rahola. Són quadres anodins. Es notava que s’havia format en una escola d’art, però els seus traços eren lluny del mestratge d’un Modigliani o d’un Chagall”. 

El periodista també recorda que, a Eivissa, el farsant artista ja s’havia delatat durant una subhasta benèfica a la discoteca Pachá: “S’hi presentà amb el quadre d’una natura morta amb flors. Carlos Martorell, el relacions públiques, li digué: ‘Com t’atreveixes a venir amb això tan pobre, tu, que ets l’imitador de tots els grans impressionistes’”. L’11 de desembre de 1976, quan Espanya ja es disposava a lliurar-lo a França, Elmyr, de 70 anys, se suïcidà mitjançant la ingesta de somnífers. “Encara avui –lamenta Feliu– la seva última parella i hereu, el nord-americà Mark Forgy, es dedica a vendre a Eivissa suposades obres seves”. L’altre gran protagonista d’aquesta història d’impostors, el marxant Legros, seria condemnat a quatre anys de presó a París. Morí de càncer el 1983. Tenia 52 anys.