Elogi espiritual de la nit

Barcelona“El tic-tac incessant del rellotge governa avui la nostra vida. Els antics parlaven de la roda del temps, el constant cicle de naixement i renaixement. Ara preferim una metàfora completament diferent: per a nosaltres, la vida és un riu que no deixa de fluir. En la nostra ment, el temps passa o vola; mai s’atura ni retrocedeix. Aquesta visió lineal del temps ens angoixa i ens impacienta, i és l’arrel de la urgència malaltissa que defineix la nostra vida d’una manera tan destructiva”. Aquestes paraules de Donald Norfolk, autor britànic especialista en salut i benestar, resumeix una actitud ben contemporània, fins a cert punt també inevitable. El mateix transcurs de la nit i el dia, el de les estacions o el lunar ens mostren els cicles a què estem sotmesos, però a la vegada cada albada és promesa d’un començament, i dona marge a la interpretació d’un anar endavant infinit que, inexorablement, esgota. Fins i tot si prioritzem el temps com una roda, no podrem evitar veure-la rodar i, per tant, avançar...

Si volem triar entre un temps únicament cíclic, on tot torna, i un temps lineal que avança, la decisió no serà fàcil, perquè podrem reconèixer part de veritat en cadascuna de les opcions. Potser el més assenyat és acceptar-les totes dues, sense por d’admetre els oposats que, al cap i a la fi, es complementen. Una roda del temps on tot es repeteix cíclicament ens pot arribar a angoixar igual que un temps lineal que mai retrocedeix. L’equilibri d’acceptar aquestes dues visions complementàries consisteix a trobar les virtuts de cadascuna: en cada cicle que es repeteix hi germina la novetat i, per tant, una nova oportunitat. Si no l’aprofitem, podem confiar que el cicle ens la tornarà a oferir. Un dels exemples més evidents el trobem en la nit, moment intens sobre el qual totes les tradicions espirituals tenen molt a dir. Metàfora, repòs i vetlla, la nit ens ofereix aquest cicle vital recurrent que, al mateix temps, no és sempre igual. Malgrat que l’espiritualitat se sol associar amb la llum, i la il·luminació és un bé preuat per a les cosmovisions, no per això la foscor s’associa sempre com el seu oposat: pot servir -i serveix- com a ingredient necessari per a la germinació, de la mateixa manera que una llavor necessita passar un temps soterrada per fer el seu procés de canvi.

Rebre la foscor

Ara que a l’hemisferi nord les hores de foscor són més llargues, és també una bona ocasió per experimentar aquesta foscor en tota la seva plenitud. “L’inici de l’hivern és un moment especial, el llindar del període fosc. Hi hauríem d’entrar amb esperit obert i cor disposat, donar-li la benvinguda”, diu Satish Kumar.

No sempre la nit és festa. “La fosca nit de l’ànima”, tan ben retratada per sant Joan de la Creu, exemplifica a la perfecció aquest estat que ens costa de travessar, estat d’assecament espiritual amb uns beneficis que, mentre es viu, som incapaços de veure. Una nit fosca que, per a moltes religions tradicionals, no seria el vagareig de qui no coneix Déu, sinó de qui no el veu havent-lo vist, o, en altres termes, de qui passa per una desconnexió vital.

La nit, lloc de fantasmes, alberg per antonomàsia de les crisis, les pujades de febre i els malsons. La nit, també, moment per ocultar-se i fer, d’amagat, allò que no es pot fer a la llum del dia, lloc per tant d’hipòcrites i conspiradors, o d’utòpics i somiadors -a la nit les diferències es desdibuixen-... Però la nit és molt més que això, és també, i en primer lloc, el moment idoni per al descans -la contaminació lumínica cada vegada més present va corcant, amb subtilesa, aquesta propietat de la nit-. I d’un descans molt més profund que, paradoxalment, implica la vetlla. Perquè si les tradicions espirituals, com dèiem, emfatitzen la llum, encara emfatitzen més el despertar. En aquest sentit, el despert en un moment on tot convida a dormir, aquell que vetlla per una raó que no és l’insomni del preocupat, ni el fer d’amagat de l’hipòcrita, sinó una lloança, el record de la connexió amb el sagrat, obté uns fruits molt diferents de les pregàries diürnes.

Punt de trobada

“Per a tots els éssers la nit és el període en què l’autocontrolat es desvetlla” ( Bhagavad Gita ); “A mitjanit em llevo a lloar-te” ( Salms ); “Lleva’t de nit, i passa una part d’ella en oració com a ofrena voluntària... Les hores de la nit deixen més empremta a la ment i parlen amb veu més clara, mentre que de dia les teves ocupacions són moltes” (Alcorà). Cites de diferent tradicions religioses que ens parlen d’aquesta nit acollidora, germinal. Nit de despertar i que pren cos ritual en moltes comunitats, que veuen en nits assenyalades l’ocasió de celebrar-la -pensem, per exemple, en la nit del Xavuot al judaisme, la de Nadal al cristianisme, la Nit del Destí durant el Ramadà, la Gran Nit de Xiva per a l’hinduisme, etc.-. Festivitats, com moltes altres, que en dates marcades aglutinen aquesta pràctica de vetlla i la recomanen als fidels de cada religió com a pràctica benefactora per exercitar en la quotidianitat i la intimitat.

De tot això, i per concloure, se’n desprèn que la foscor en general i la nit en particular, malgrat les connotacions positives o negatives que en tinguem, en realitat són estats pels quals anem transcorrent. Com a peregrins d’aquest viatge anomenat vida, ens pertoca triar quina relació volem tenir amb cadascuna de les etapes. Amb consciència, entendrem que els oposats són només aparença, que la tensió és inevitable i que el dolor i l’angoixa, malgrat que ens espantin, formen part del periple. Viure la nit amb totes les seves conseqüències implica no defugir ni edulcorar el nostre viatge vital, sinó enriquir-lo i enfortir-lo per -i de nou una altra paradoxa- alleugerir-lo. La nit és imprevisible, o, més ben dit, el moment on l’imprevisible es manifesta, en la foscor. Cada vegada tenim més eines per anul·lar aquesta dimensió de l’imprevist. Les tradicions espirituals, amb les seves nits, continuen ajudant-nos a admetre que aquesta imprevisió no només no desapareixerà, sinó que forma part del viatge.