Caterina Canyelles: “Si em deien que es volien colgar amb mi, responia que n’havia de menester tres”

PalmaLa poblera Caterina Canyelles Serra s’hi va posar molt jove, a cantar. Amb 13 anys ja es feia sentir. Improvisar, però, va venir més tard, quan es traslladà a Barcelona per estudiar a la Universitat Politècnica de Catalunya. Observa amb entusiasme iniciatives que sorgeixen a Mallorca i que apleguen feminisme i el món de la glosa.

Vàreu ser primerenca a l’hora de cantar, en un moment que no hi havia la revifada d’ara...

— Just tenia deu anys i vaig aprendre de cantar amb l’Escola Festa de la Ximbomba, a sa Pobla. Ens ensenyaven el repertori de tonades de feina del camp, com la tonada de collir patates, la tonada de collir figues o la tonada de sembrar mongetes... També vaig aprendre cançons de la meva padrina, perquè ella era molt cantadora. Aquelles quartetes que cantàvem, però, no eren lletres improvisades, eren cançons populars que qualcú havia fet abans i el poble se les havia fetes seves. A ca nostra, però, hi ha via un referent en qüestió d’improvisar: el meu repadrí Colau Magarro, que va ser un glosador que va tenir anomenada al seu temps. Jo no el vaig conèixer, aquest home, que era el sogre de la meva padrina. Va ser ella que em va transmetre gloses fetes seves. Se’n recordava i sempre seguit les cantava. I un pic, a ca nostra, a marjal, va passar una cosa curiosa.

Mem, què va passar?

— Hi havia una dona, segons em contà la padrina, que estava llogada com a marjalera a ca nostra. En un moment determinat va cantar aquesta cançó: “Me vaig casar amb na Mussola, / pensant que estaria bé. / I per Nadal no em va fer/arròs groc ni cassola./I per ella tota sola / sa coca amagada té”. Aquesta cançó té un component irònic i burleta, i el meu repadrí la va fer per la meva repadrina, que de malnom era Mussola. Per cert, a ca nostra som parents d’enfora de la cantadora Antònia Mussola. La qüestió és que aquesta dona va cantar la cançó sense ser conscient que es referia a ca nostra, cosa que té gràcia. La padrina sempre me’n va contar moltes, d’històries del meu repadrí. Conservam plaguetes amb gloses seves, perquè ell, tot i haver nascut al segle XIX, sabia escriure. Em contaren que quan feia el servici, ajudava companys a escriure cartes a les enamorades.

Quan començàreu a actuar davant el públic, quina edat teníeu?

— 14, 15, 16 anys... Jo cantava amb persones que tenien 60 anys més que jo. També hi havia Biel Collut i Antònia Mussola. Anàvem per festivals d’etnofolk, sobretot per Catalunya, però també a altres parts, per exemple a la ciutat de Colonya. Era Toni Torrens qui ens duia i movia el trull.

A Mallorca ara n’hi ha molta, de gent jove en el món de la glosa. Llavors, però, això no era així...

— Home, jo era conscient que era una nina jove en un món de gent major. Perquè en aquells moments no n’hi havia, de joves que fessin gloses o que en volguessin aprendre. Això, però, no em feia sentir malament. De fet, em sentia molt bé. La gent deia “per quins set sous aquesta nina s’ha posat a cantar?”, i a la meva padrina això li agradava.

En quin moment cantar va menar a improvisar?

— El 1998 me’n vaig anar a Barcelona a estudiar Enginyeria Industrial. Un dia, quan feia poc que hi era, em passejava per Gràcia i una persona em va escometre. “Tu ets cantant”, em va dir. “No, no ho som”, vaig respondre, no per modèstia, sinó perquè no m’hi sentia. “Jo et vaig veure cantar en una trobada de Calaf”, va replicar ell. Aleshores vaig dir “bé, som cantadora”, que és una cosa diferent. Aquell jove era el cantant i acordionista Carles Belda, que ha fet part de Pomada i Mesclat, entre d’altres formacions. Em va demanar el número de telèfon. Vaig fer part del grup Ensaladilla So Insistent, moguda que Carles inicià. Va ser llavors que em vaig posar a improvisar.

Des de Barcelona, com veis les noves fornades de glosadors de Mallorca?

— Jo vaig fer el meu camí a Barcelona i em vaig mantenir en el món de la quarteta, mentre que els glosadors de Mallorca s’han llançat amb composicions de 6 i 8 versos, pròpies de l’illa. Jo venia de les cançons de ximbomba, amb una estructura que m’era familiar i còmoda, i que també és majoritària a Catalunya. A Mallorca, s’hi ha fet una feinada, amb la glosa. El que hi trob a faltar són espais de glosa informal, i que no sempre sigui damunt un cadafal o en un lloc on t’han contractat. Però bé, també he de dir que la meva visió del que passa a Mallorca és parcial. Just hi venc una setmana per Nadal, una altra per Pasqua i tres a l’estiu.

Com observau iniciatives com ‘Deixau pas a aquestes dones’, de la Fundació Mallorca Literària?

— A mi em pareix que generen discurs i empoderament feminista. Fa 30 anys no hi havia dones damunt un escenari. Fa 20, n’hi començà a haver. Per ventura sense qualitat literària, però la feina era ser-hi. Fa deu anys, començàrem a dir coses reivindicatives per combatre el discurs masclista. Si en un combat de picat, un glosador deia que es volia colgar amb mi, jo li responia que un home no em bastava, que n’havia de menester tres. Això ja ha canviat, ara les glosadores deim coses interessants.