“Em diuen: aquest peix no, que és molt lleig. Mira quin caparrot que té”

PalmaMaria Antònia Castell (1977) és la peixatera del barri del Fortí de Palma. Filla i neta de peixaters, des de ben petita va col·laborar en el negoci familiar. I tot i que va tenir l’oportunitat de provar diferents oficis, al final es va decidir per muntar el seu negoci en el sector que més coneix, el del peix. L’atzar va fer que es topàs amb un local en un barri que és un dels pocs que mantenen encara una estructura de botigues que a ella li recorda altres èpoques, quan anar comprar era un acte més personalitzat i la relació amb els clients sovint es convertia en amistat. Sa Peixateria té un poc de tot això, clients de tota la vida que s’aturen a demanar per ella si fa dies que no la veuen i que confien amb els seus consells de com cuinar cada espècie. Quan entram al local, les clientes ens diuen que ens fixem que no fa gens de pudor i és que, com diu na Maria Antònia, el peix fresc no en fa, de pudor, fa olor de la mar i a ella li encanta.

Una feina esclava. “Pensa que m’aixec a les 3.30 h del matí i a les 4.30 h ja som al port perquè comença la subhasta per comprar el peix”, emfatitza. La subhasta és la part que menys li agrada del dia a dia: “És quan pas més pena, perquè has de calcular molt bé què compres. Feim feina amb un producte fresc i en acabar el dia l’has d’haver venut. I has de tenir prou varietat perquè basta que un dia no tinguis gamba perquè tothom en demani”. Després ha de carregar peix i el gel i muntar la pedra, vendre tot el dia i arreplegar la pedra en acabar. “Són 12 o 13 hores al dia”, diu. Aquest nivell de dedicació i els horaris fan difícil trobar treballadors: “Em faig creus de la sort que he tingut de trobar una al·lota que ara ens ajuda. Ella diu que no s’imaginava mai que li agradàs tant fer de peixatera. Normalment els joves no en volen saber res”.

Sense continuïtat. Maria Antònia ho té clar: “Els darrers peixaters que quedam som fills de peixaters”, però també té assumit que l’ofici familiar s’acabarà quan ella ho deixi. “Nosaltres som la tercera generació que feim això. Aquí s’atura. La meva filla no distingeix una sardina d’un seitó” [riu]. Pensa que les coses han canviat molt. “Nosaltres sortíem d’escola i els meus germans i jo sabíem que havíem d’arreplegar la pedra i cada dissabte i diumenge havíem d’ajudar la nostra mare a vendre. Pujaves dins el negoci i el coneixies bé”, confessa. Ara les coses són molt diferents. Troba a faltar el teixit comercial d’abans. “Quan era petita, a la Indioteria, d’on és la meva família, hi havia tres peixateries i a tots els barris n’hi havia com a mínim una”, diu. Ara ja n’hi ha molt poques, a Palma.

El peix lleig. Una cosa que ha notat amb els pas dels anys és que s’ha perdut molt la cultura del peix, especialment entre els joves. “Ui, aquest no, que és molt lleig, amb aquest caparrot que té, em diuen”, conta. Això obliga a tenir vista amb el client, endevinar què li pot agradar i facilitar-ne el consum: “La gent no va de peix amb espina, per exemple. Nosaltres, si volem vendre, hem de fier filets, deixar-ho tot molt fàcil de consumir i explicar la recepta o aconsellar com aprofitar el cap i les espines per fer brou”. Quan parla dels clients es nota com li agrada el contacte amb la gent i confirma que molts de dies “tens més tracte amb els clients que amb la família. Molts s’aturen quan passen per davant encara que sigui només per saludar i demanar com va”.