Lydia Cacho: "Em van expulsar del meu país per dir la veritat"

BarcelonaFeminista, escriptora i ferma defensora dels drets humans, així es defineix la periodista mexicana Lydia Cacho, a qui el diari The Guardian ha descrit com "una de les periodistes més valentes de l'Amèrica Llatina". Al llarg de la seva carrera ha estat víctima de calúmnies, amenaces, persecució i tortura; ha estat detinguda, retinguda il·legalment i empresonada i s'ha vist abocada a exiliar-se per continuar viva. "Em van expulsar del meu país per dir la veritat, però no estic disposada a deixar la meva feina", assegura. I és que aquesta és justament una de les coses que més la representen: la resiliència i la lluita incansable per la justícia i els drets humans.

La visió feminista i activista de Cacho ve de la seva mare, la feminista Paulette Ribeiro Monteiro, que de petita li va mostrar la violència i la pobresa de les zones més oblidades i castigades de Mèxic. "Soc una reportera d'investigació que de petita va descobrir els drets humans de la mà de la seva mare", explica. Créixer en una llar on la igualtat, la llibertat i el debat es vivien de molt a prop va fer que l'activisme fos "una forma absolutament natural de ser al món", i no només per a ella, sinó també per als seus germans i germanes: "Tots fan alguna cosa dins de l'activisme, cadascú per la seva feina", apunta.

Per a ella el periodisme s'ha convertit "en una missió de vida, una vocació que es fa gran amb el temps", encara que els primers passos a la professió no van ser fàcils: "Tinc 60 anys i vinc d'una generació de reporteres que vam entrar a les redaccions quan eren eminentment masculines. Quan vam començar era duríssim, rebíem comentaris sexistes, hi havia molta violència i molts companys ens posaven traves perquè no publiquessin bé els nostres textos o perquè no ens els il·lustressin bé", relata.

Trasllat a l'escenari

Després d'una extensa investigació periodística, l'any 2005 veu la llum Los demonios del Edén, on Cacho exposa una xarxa internacional de pedofília i explotació sexual infantil en què estaven implicats poderosos empresaris i polítics mexicans. Mesos després de la publicació del llibre, detenen il·legalment la periodista a Cancún per un suposat delicte de difamació i calumnies i la traslladen a Puebla –a l'altra punta del país– en cotxe. Durant els 1.500 quilòmetres de trajecte, pateix tortures i amenaces de mort dels agents d'autoritat. El 2007 publica Memorias de una infamia, on relata la tortura, les amenaces i els abusos que va patir.

La història de Cacho arriba a Barcelona amb La infamia, l'adaptació teatral de Memorias de una infamia, que es podrà veure al Teatre Borràs del 15 al 26 de novembre. La periodista la va crear amb el director i actor mallorquí José Martret i ha voltat per diverses localitats de l'Estat. "Per fi arribem a Catalunya. Fa molt de temps que somiem a portar-la a Barcelona", assegura Cacho, que afegeix que ha sigut "superreivindicatiu i terapèutic" poder tornar a explicar el que li va passar "d'una forma totalment reivindicativa, ara des de la llibertat". Segons diu, encara que estigui basada en la seva història, la producció representa també totes les professionals del món que viuen situacions similars: "L'obra parla també de les víctimes, els nens i les nenes, i també és per honorar totes les periodistes que es troben al camp de batalla, enfrontant-se als poders fàctics que intenten destruir la llibertat d'informació".

La periodista assenyala que quan era jove va estudiar guió i teatre: "Perquè aleshores pensava que volia ser actriu, però després vaig decidir que no era per a mi", diu, i afegeix que gràcies a això el procés d'adaptar el llibre als guions teatrals l'ha pogut disfrutar. "També perquè treballar colze a colze amb Martret és un plaer", afegeix. Està molt satisfeta amb La infamia, però també amb l'equip que ha fet possible la producció: "En dos anys no hem tingut cap fricció, i que passi això, i més en el món del teatre, diu molt, i té a veure amb el lideratge del José i les actrius, que aborden el personatge amb molt de respecte", exposa la periodista, que esbossa un somriure d'orgull per la feina ben feta.

Per a ella que el públic surti del teatre conscient de la importància i del valor del periodisme és una victòria: "Crec que és una reivindicació molt important, diem que hem de defensar la llibertat d'expressió i la gent no acaba d'entendre gaire bé a què ens referim i és això justament: el bon periodisme el que fa és reivindicar la dignitat i la vida de les persones que t'expliquen les seves històries". Cacho confessa que cada cop que veu l'obra s'emociona perquè recorda tot el recorregut que hi ha al darrere i tot el dolor i els costos que ha suposat arribar fins aquí. "Sempre penso, jo soc estic jo, i vosaltres [els torturadors] sou a la presó, i els nens i les nenes estan bé, hem guanyat moltes batalles".

Història d'una supervivent

Cacho va decidir escriure el llibre gairebé com un acte de desesperació: "Tots aquests mafiosos van començar a pagar a reporters corruptes perquè escrivissin coses en contra meva, difamant sobre la meva vida privada, inventant-se una falsa vida sexual, dient que jo em prostituïa, intentant desacreditar-me, i un dia vaig dir: prou, haig d'explicar la meva pròpia història, i vaig seure a escriure el llibre". La destrucció del prestigi a través del descrèdit de la pròpia intimitat és una de les formes de violència que, segons la periodista, pateixen les dones per qüestió de gènere.

Quan va escriure Memorias de una infamia va haver de deixar-ne fora "coses molt delicades" relacionades amb la tortura que aleshores acabava de viure perquè psicològicament encara no estava preparada per explicar-les públicament. "La que aleshores era la meva parella em va dir que si ho publicava en aquell moment, quan encara no feia teràpia, seria molt dur perquè no faltarien els periodistes, sobretot homes, que em farien preguntes molt violentes sobre això. Després la meva terapeuta em va dir que, efectivament, encara no estava llesta per explicar-ho, que encara estava vivint el trauma", diu. Això li va fer entendre que l'autocura i la protecció de la salut mental passen necessàriament per la teràpia, però també per saber quan i a qui pots explicar certes coses.

Ara Cacho es considera una supervivent i gràcies a la teràpia parlar de les tortures que va patir ja no li fa mal: "La tortura es queda amb tu tota la vida, però ja no la pateixo emocionalment, la ferida només és física, soc una supervivent orgullosa de poder explicar la meva batalla contra la corrupció". Que els seus torturadors ara siguin a la presó, a diferència de quan escrivia Memorias de una infamia, desperta en ella "una certa sensació de justícia".

La periodista fa quatre anys que està exiliada a l'Estat i el 2021 el govern li va concedir la nacionalitat espanyola per naturalització pel perill de mort que la persegueix a Mèxic. Cacho resideix a Màlaga, que l'ha acollit amb els braços oberts, i assegura que se sent "molt més protegida i segura a Espanya" i que no viu amb por "per res". Temps enrere, l'escriptora xilena Isabel Allende –que també es va haver d'exiliar– li va dir que les dones exiliades sempre porten les claus de casa a la mà perquè tenen l'esperança de poder tornar. "És brutal perquè és cert, jo guardo en una calaixera de casa meva a Màlaga les claus de casa meva de Mèxic i cada dia somio que torno a casa, però tot indica que passaran molts anys perquè tan sols pugui pensar a tornar", lamenta.