"Em falta molt per tornar a ser jo": l'any del covid-19 a través dels malalts

PalmaA casa de Carmen de Teba sempre hi ha una tela amb lleixiu al costat de la porta per desinfectar-se les soles de les sabates abans d’entrar i una botella de gel hidroalcohòlic per fer-se netes les mans abans de tocar res ni ningú. Teba explica que, des de l’inici de la pandèmia, ha estat “molt meticulosa” perquè el virus no l’agafàs. Però, malgrat totes les precaucions, no va poder evitar el contagi. A principi d’agost, una amiga de la seva filla va anar a casa seva i va contagiar tota la família: ella, el seu marit i la filla petita. Els altres ho varen passar sense símptomes, però la situació clínica de Carmen, que té 60 anys, de seguida es va complicar. Va acabar ingressada a l’UCI de Son Espases.

Dels dies d’abans que la sedassin i la intubassin, no en recorda res. “Només record que vaig anar a fer-me la PCR a l’Escorxador, i després d’això, res més”, conta. Va estar tres setmanes a la unitat de crítics i, quan va rebre l’alta i va tornar a casa de nou, no podia ni caminar. Ha millorat molt; però, sis mesos després, les seqüeles encara són importants. “M’ofec quan camín, no puc agafar el meu net de tres anys perquè no tenc forces. Encara em falta molt per tornar a ser jo. És molt dur”, diu.

Com Carmen, al llarg de la pandèmia, 613 illencs han hagut de passar per unitats de cures intensives per culpa del coronavirus. D’altres han combatut la malaltia ingressats a planta amb oxigen i qui ha tingut més sort –la majoria– ha pogut quedar a casa, amb símptomes lleus o sense. Salut va confirmar el primer contagi de coronavirus el 7 de febrer del 2020: un ciutadà britànic resident a Marratxí. A partir d’aquell cas, les Illes han notificat 54.746 infeccions i 655 víctimes mortals al Ministeri de Sanitat. Un any després, l’ARA Balears dona veu als que han passat la malaltia.

Un mes a l’UCI

Bernardo Garcia és cap del Servei de Cardiologia de l’Hospital de Manacor i el primer illenc que va haver d’ingressar en una unitat de cures intensives a les Balears pel covid-19. El varen sedar i intubar el 20 de març i no el varen despertar fins més d’un mes després: el 27 d’abril. L’evolució, al principi, va ser molt dolenta i ni el respirador va funcionar. “Quan veien que no hi havia res a fer, que em moria, em varen col·locar una membrana que oxigena la sang artificialment”, recorda el doctor, mig any després. Es tracta d’una tècnica que no és apta per a tothom i que s’aplica com a darrer recurs, perquè augmenta considerablement el risc d’infecció.

Bernardo es va despertar i només podia moure la punta dels dits, va tardar dos mesos a recuperar la mobilitat de tot el cos. En el moment de l’alta, el 2 de juliol, les seqüeles eren “tremendes”, apunta. “Jo feia pesca submarina, tenia molt bona capacitat pulmonar, i s’havia reduït a la meitat”, afegeix. Ara està satisfet, perquè la millora en aquests mesos ha estat lenta, però molt important. A l’esquena encara hi carrega més cansament del que és normal i una fatiga que abans no tenia. “Però no pensava arribar a estar tan bé”, tanca.

Tant Bernardo com Carmen expliquen que quan es despertaren estaven molt desorientats, sense saber què els passava. “No entens què fas allà i per què no pots parlar. Em semblava més que havia patit un accident de cotxe i havia quedat paraplègic”, diu el doctor. “Per a mi era una mentida que em contaven”, afegeix De Teba.

“L’actitud és importantíssima”, remarca la llucmajorera Margalida Juan, de 58 anys, que va passar per la mateixa experiència a l’octubre. Com li va ocórrer a Carmen, la memòria dels dies previs a entrar a l’UCI s’han esborrat i, al seu costat, el seu marit i la seva cunyada l’ajuden a reconstruir el relat.

Margalida no s’esperava que li passàs això, “perquè –assegura– tenia la idea que estava forta i mai no havia tingut cap problema respiratori”. “Ella em va cridar per dir-me que la intubaven, però estava histèrica i, entre la tos i els plors, no li entenia res. Al final es va posar la metgessa al telèfon”, recorda la seva cunyada, Xisca Estelrich. Margalida va empitjorar molt ràpidament i al cap de cinc dies d’estar ingressada va haver d’entrar a l’UCI. Hi va estar 48 dies. “No et donaven cap previsió i hi havia dies que t’ho pintaven molt negre”, continua Xisca. “Vaig passar una penada”, confessa el seu marit, Miquel Estelrich, que encara s’emociona en recordar-ho.

L’obsessió de Margalida era tornar a caminar i, en canvi, no esperava no poder parlar,“perquè dins la ment tu sí que et parles”. El primer fil de veu va sortir dies després que es despertàs i les infermeres es posaven a cau d’orella per endevinar què deia. “Sobretot escriu que tot el personal és un deu”, demana.

Explica que va arribar a casa “invàlida total”. Després de tres mesos, ja pot caminar i fer les rutines bàsiques del dia a dia. Però amb molts d’esforços. “Tenc molta manca de moviment, em cauen els cabells, em fan mal les mans, em falla la memòria...”, comenta. I continua:“Hi ha dies que em despert a les 9 h i a les 10 h ja estic a zero d’energia”. Ho diu, però, sense laments perquè, malgrat tot, no s’ha desanimat cap dia. És més, confessa que és ara és més feliç que abans. “He redescobert que m’estim, que m’estimen, que som feliç. M’havia de passar això per valorar-ho cada dia”.

Als 30 i endollat a l’oxigen

“Veies a les notícies: ‘Al·lot de 30 anys, sense patologies, crític pel covid-19’, i et feia molta por”. Qui parla és Sul Bauzà, palmesà de 31 anys, que va saber el seu positiu en coronavirus el 21 de desembre. Al principi només tenia febre i dolor muscular, però a mesura que passaven els dies li faltava més l’aire, “fins que m’ofegava només d’anar del sofà al bany i havia d’aturar-me a respirar quan parlava per telèfon”, relata.

Va ingressar a Son Espases el 30 de desembre amb una pneumònia causada pel virus, i allà va veure acabar l’any i encetar el següent. L’endollaren a la màquina d’oxigen, que el va ajudar a respirar fins dia 4 de gener. Per a ell, el pitjor de tot era la incertesa: “Tenia molta por –pànic– perquè no sabia com em despertaria l’endemà. I ara el que tem és que em passi un altre pic”. La vivència li ha deixat d’herència molt males nits: “A causa de l’ansietat d’haver passat per això, dorm molt malament: no aconseguesc estar al llit més de cinc o sis hores, mentre que abans en dormia vuit”. Tampoc ha recuperat del tot el gust ni l’olfacte.

A Sul se li va complicar, però la majoria de gent jove ho passa de manera asimptomàtica. Com Maria Riera, illenca que es troba ara confinada a Madrid, on estudia periodisme esportiu. Els primers dies va tenir mal de cap i cansament, però ara es troba “perfecta”. La pitjor part és l’aïllament en un pis compartit. “Pràcticament no surt de l’habitació i després ho he de desinfectar tot”, explica. Amb tot, agraeix que aquesta –i no res més greu– hagi estat la pitjor part.