Luis García Montero: "Em sembla un disbarat que hi hagi catalans que vulguin renunciar a l’espanyol i que hi hagi patriotes que considerin el català com un enemic"

BarcelonaPer primera vegada se celebra a Barcelona la trobada anual de directors dels Instituts Cervantes del món, que l'Ajuntament de Barcelona ha aprofitat per anunciar una beca d'investigació sobre Cervantes i una trobada de Ciutats Cervantines a Barcelona el 2025. El director de la institució, el poeta Luis García Montero (Granada, 1958), veu aquesta cita com un gest en defensa de la diversitat lingüística, la principal bandera del seu discurs. Aquest dimarts ha participat a una de les reunions de treball la reina Letícia, a la qual no han assistit els regidors de l'oposició. Montero, un intel·lectual d'esquerres que havia mostrat afinitat pel cas català, avui revisa el Procés amb ulls crítics.

Llegeixo a la seva última columna a El País: "Me alegra que la hospitalidad y la cortesía vuelvan a ser protagonistas en Barcelona". No ho eren?

— Conec Barcelona des dels anys 80, perquè era la ciutat de Jaime Gil de Biedma, Juan Marsé, José Agustín Goytisolo, Carlos Barral, i vaig entrar en contacte amb la cultura catalana a través d'Àlex Susanna, Pere Rovira i Joan Margarit. Als meus inicis com a escriptor, la reivindicació de la diversitat lingüística va ser una bandera. Ens reuníem als Encuentros de Verines a Astúries, i hi havia Manuel Rivas amb el gallec, Bernardo Atxaga en euskera i Àlex Susanna o Joan Margarit en català, i era la normalitat. Per desgràcia, vaig patir molt el Procés, durant el qual això es va deteriorar molt. Hi va haver un moment que determinats dirigents de la dreta madrilenya, molt afectats per casos de corrupció, van utilitzar la tensió entre Madrid i Catalunya per fer soroll i tapar els seus escàndols. I determinats dirigents catalans van aprofitar la situació per amagar el deteriorament dels serveis públics, de la sanitat i l’educació, creant aquest enfrontament amb Madrid. Un assistia cada dia a ofenses d’Esperanza Aguirre contra Catalunya i ofenses de catalans contra la realitat bilingüe i l’espanyol, i això va fer complicada la convivència. Un exemple: quan vaig plantejar la candidatura de Joan Margarit per al premi Pablo Neruda, uns es van enfadar perquè vaig proposar un poeta que escrivia en català i, quan va guanyar per escriure en espanyol, la Generalitat no el va felicitar.

Aquesta és la relectura que fa de l'etapa del Procés?

— Esclar, jo tinc la meva experiència personal i és: u, totes les mentalitats i idees són respectables. Dos, els mecanismes violents, anticonstitucionals, injustos, per defensar idees respectables, generen procediments que no són tan respectables. Jo no soc partidari de l’independentisme perquè soc una persona formada en idees socials. Soc andalús. I em sembla que les idees independentistes tenen menys a veure amb la classe obrera que amb una burgesia catalana que defensa idees que tenen a veure amb el domini de classe.

Vostè va defensar el dret a decidir.

— Vaig participar en una activitat en què es considerava legítim un debat sobre l’organització social i la independència. El que no em va semblar respectable és que des de Convergència i Unió s’utilitzés aquesta tendència per ocultar les protestes massives que hi havia pel deteriorament de la sanitat i la universitat. Jo veig que les idees nacionalistes, en el món en què vivim, són conservadores i ajuden a generar identitats que acaben considerant l'altre l'enemic, i un cas molt clar és el que passa a Gaza amb l'Estat d'Israel. Però comprenc que hi ha molta gent progressista i d’esquerres que identifica com a propi el discurs independentista. El respecte per les idees és fonamental, el que cal és utilitzar procediments raonables. Si es fa un Estatut a Catalunya, el Partit Popular no el pot declarar anticonstitucional per una sèrie d’articles que eren constitucionals a l’Estatut d’Andalusia.

És que d’aquí ve la mobilització. Com es pot transformar la realitat si no és amb un procés polític de base?

— L’entesa, el diàleg, el respecte a l’altre, a la cultura, és fonamental. Jo, com a director del Cervantes, divulgo un idioma que és el segon al món en parlants nadius després del mandarí, una comunitat que serà fonamental en el món global en què vivim. Doncs jo defenso que la cultura espanyola és en castellà, però també en català, gallec i euskera. Hi ha patriotes espanyols que em consideren un traïdor perquè defenso el català, l’euskera i el gallec a la xarxa d’Instituts Cervantes. Però és que també em trobo, i no ho entenc, gent que en nom del seu catalanisme nega la realitat bilingüe de Catalunya i l’idioma espanyol com un idioma propi. Em sembla un disbarat que hi hagi catalans que vulguin renunciar a l’espanyol i que hi hagi patriotes espanyols que considerin el català com un enemic si consideren que Espanya és una.

És impossible per llei renunciar a l’espanyol a Catalunya, mentre que és possible renunciar al català des de Madrid. El plurilingüisme de l’Estat és relatiu.

— Les institucions espanyoles han d’ajudar al coneixement, divulgació i potenciació de la cultura catalana. De 8.000 activitats anuals que fem, 4.250 tenen a veure amb la cultura catalana.

Entenc que són activitats que inclouen algun tipus de participació catalana. Però quants estudiants té el Cervantes en català?

— L’últim any hem fet 145 matrícules.

No és molt poc, 145 estudiants de català amb un pressupost de 170 milions d’euros?

— Hi ha molts indis o xinesos que volen estudiar espanyol perquè et permet trobar feina als Estats Units o el Regne Unit, un idioma amb 600 milions de parlants no és igual que el català. Més que equiparar, cal reconèixer les diferències. Per exemple, per fer un curs d'espanyol calen 10 alumnes i per un de català, amb 3 alumnes n'hi ha prou.

De totes maneres, d’interès n’hi ha, perquè la Xarxa Llull té 135 lectorats de català a les millors universitats del món amb 4.000 inscrits.

— Esclar que sí, i col·laborem amb els lectorats. Però la xifra que em dones, compara-la amb 20 milions d’estudiants que estudien espanyol.

Però el valor de les llengües no es mesura pel volum de parlants.

— Exacte. Mira, hi ha 7.000 llengües al món. Que tinguin més de 200 milions de parlants, molt poques. I el que ha de fer una llengua hegemònica és no voler ser predominant ni ser liquidadora d'altres llengües. La defensa de la diversitat cultural és molt important. La situació de bilingüisme és una riquesa estupenda, i lluitem pel bilingüsime, no per competir. En tot cas, el català no està en perill d’extinció, però si no defenses el gallec o l’euskera, corren perill, com moltes altres llengües minoritàries. És fonamental i raonable que en una societat bilingüe es comprengui la importància de la llengua majoritària i, d'altra banda, l’enriquiment que significa la diversitat lingüística. Per això a la Unió Europea celebrem el dia de les llengües europees.

A Europa el català no és llengua oficial, tot i tenir una comunitat de 10 milions de parlants. Com és que el govern espanyol no ha aconseguit fer aquest pas? Costa molt passar dels discursos sobre diversitat lingüística als fets.

— Em va semblar important la proposta, i estem en aquest diàleg. Durant la presidència espanyola, el Cervantes va regalar el poema contra l’autoritarisme de García Lorca, Grito hacia Roma, traduït a les llengües oficials d'Europa i al català, el gallec i l’euskera. S’han de reconèixer tant les dificultats com els gestos que es fan per defensar democràticament coses que considero indispensables de defensar.

Si l’Institut Ramon Llull té estatutàriament l’encàrrec de projectar la llengua catalana al món, una llengua oficial de l’estat, com és que el ministeri no hi participa econòmicament? Perquè els ciutadans catalans i balears financen el Llull [15 milions de pressupost] i també el Cervantes, que dedica un percentatge ínfim al català.

— Tenim un conveni amb el Llull des del 2004 i des de la meva arribada hem potenciat la presència de les altres llengües oficials. Com a gestor, et diré que França dedica 350 milions a l’any a l’Aliança Francesa, Alemanya dedica 300 milions al Goethe. En canvi, la transferència de l’Estat al Cervantes és de 80 milions, i fins als 170 és autofinançament. Què vull dir? Que les inversions culturals tenen poca tradició i poc prestigi a Espanya. Ens afecta a tots.

Han signat un acord amb Barcelona per impulsar-la com a capital cervantina i de l'edició en castellà, deia Jaume Collboni. ¿Creu que Barcelona havia perdut el compàs en el lideratge iberoamericà?

— Barcelona ha estat, en el món editorial, la gran capital cultural espanyola. El 80% de les edicions es fan a Barcelona, els grans grups estaven a Barcelona i hi segueixen estant encara que tinguin la seu fiscal en un altre lloc per fugir de tensions. Barcelona és una de les ciutats reivindicades pel Quixot, va ser la ciutat del boom llatinoamericà, i em sembla important recuperar el protagonisme de Barcelona com a ciutat cervantina. Reivindicar la importància internacional de Barcelona és reivindicar la importància de la cultura en català i de la cultura espanyola com una cultura de la diversitat.

Vostè és un poeta amb un càrrec, cosa que no és gaire habitual. ¿Quin lloc ocupa la poesia en el seu dia a dia?

— Per a mi la poesia reivindica un diàleg entre allò privat i allò públic que té a veure amb la consciència. Vivim en un món de molta pressa, on la gent diu el que pensa sense pensar el que diu i això, en un món de xarxes socials, és una pèrdua de pudor absolut, on funcionen les notícies falses, les mentides, les incitacions a l’odi, els insults. I poder pensar el que es diu abans de dir el que penses convida a la lentitud per fer-te amo de la teva pròpia consciència. Jo crec que aquesta és l'aportació fonamental de la poesia en aquest món de pressa i de falsedats: mirar-se al mirall i fer-nos amos de les nostres pròpies consciències i del nostre reconeixement de la realitat.

Va publicar el 2022 el llibre de poemes dedicat a la pèrdua de la seva dona, Almudena Grandes, Un año y tres meses, en referència al darrer tram de vida amb la malaltia. Escriure és la seva manera de pensar?

— Perquè existeixi el fet poètic no n'hi ha prou que hi hagi un poema, hi ha d'haver un lector que habiti el poema, que s’hi identifiqui. Si jo escric un poema d'amor, no funciona el poema si el lector diu "aquest home està enamorat". Qui el llegeixi ha de pensar en el propi amor. I per això cal distingir entre el jo biogràfic i el jo literari, cal passar de la teva autobiografia a alguna cosa que tingui a veure amb la condició humana. Jo quan vaig escriure a l'Almudena, aquell any i tres mesos, vaig començar a pensar de quina manera la poesia havia tractat el tema de la mort. Vaig començar amb el poema de la mort de la Trotacoventos de l'Arcipreste de Hita, les Coplas por la muerte de su padre de Jorge Manrique, passant per Rosalía de Castro, fins a García Lorca i Joan Margarit. Així vaig passar d’un dolor molt personal que em tenia tancat en un pou a una meditació sobre la mort, que tenia a veure amb la condició humana i que em va ensenyar que, davant del narcisisme de creure'ns invulnerables, els éssers humans som vulnerables i necessitem, més que la prepotència, les cures. Al final del procés, vaig viure el dol i vaig comprendre que, a banda de la pèrdua, jo podia celebrar com a motiu de felicitat haver viscut 30 anys amb algú que estimava, admirava i a qui vaig acompanyar fins que es va morir als meus braços.

Almudena Grandes i Joan Margarit van patir el càncer paral·lelament [tots dos van morir el 2021].

— El Joan em deia: "Tens dues persones que se t'estan morint. Jo sóc catedràtic de càlcul d'estructures i crec en les matemàtiques, de manera que no ens podem morir tots dos, un se salva i l’altre es mor. A mi el metge m'acaba de desnonar, de manera que l’Almudena se salvarà". No es va salvar, però el Joan també em va salvar a mi perquè, mentre moria, va escriure un llibre, Animal de bosc, en què té el pudor de tancar-se amb la gent que més estima i amb les quatre o cinc coses importants a la vida. I al final d'Animal de bosc diu que aquell any en què s'estava morint podia ser, sense mentir, un dels més feliços de la seva vida. I aquest és el sentit del llibre Un año i tres meses: veure si el que es queda aquí, no el que es mor, també pot fer la mateixa lectura.