PalmaÉ s un lament recorrent. Cada vegada que, en temps de sequera, els embassaments del Gorg Blau i de Cúber estan sota mínims, no falten mallorquins que posen el crit al cel. Cels Garcia, professor de geografia de la UIB, rebaixa tant d’histerisme: “En funció de les precipitacions de cada any, aquests embassaments només suposen entre un 8 i un 20% de l’aigua que es consumeix a Palma. Hem d’estar més pendents dels aqüífers. Entre un 70 i un 80% de l’aigua que surt dels nostres grifons prové de pous”.
Situats al bell mig de la serra de Tramuntana, al municipi d’Escorca, els estanys del Gorg Blau i Cúber foren inaugurats el 17 d’abril de 1972 pel ministre franquista d’Obres Públiques, Fernández de la Mora. El projecte, tanmateix, venia d’enrere. A final del segle XIX, a la zona del Gorg Blau, ja es feu la primera canalització de fonts i torrents cap a una gran dipòsit, que disposava d’una turbina. El seu objectiu no era recollir aigua, sinó produir electricitat per a la finca de Massanella. Amb el temps, la infraestructura també distribuí energia als pobles de Selva, Mancor, Caimari i Inca.
Aquell pantà enamorà Miquel Costa i Llobera. “Dolç és el somni del Gorg Blau”, escrigué el 1900 l’escriptor pollencí en un poema. A principi dels quaranta, acabada la Guerra Civil, hi hagué rumors que s’havien de fer embassaments a la serra de Tramuntana. Aleshores, alguns intel·lectuals s’hi manifestaren en contra. Josep Sureda i Blanes insistí que calia protegir aquell entorn d’un gran valor paisatgístic. Altres, en canvi, com els geòlegs Bartomeu Darder i Guillem Colom Casasnovas, recordaren que a la zona hi havia una falla que podria provocar una fuita d’aigua.
Cinc pantans inicials
Els rumors es convertiren en realitat el 1959 amb un projecte hidroelèctric amb cinc pantans presentat per Gesa. El geògraf solleric Josep Puig n’ha estudiat l’esborrany. “N’hi havia d’haver –assegura– a Cúber, el Gorg Blau, Almadrà, Orient i l’Ofre. En aquells anys la concepció dels embassaments era sobretot per a l’aprofitament hidroelèctric, mentre que el seu ús urbà o agrícola quedava relegat a un segon lloc”.
Des de 1956 ja pul·lulaven per la serra de Tramuntana soldats americans ocupats en la construcció d’una base militar al Puig Major. Ho feien en virtut dels coneguts Pactes de Madrid, que el 1953 signà Franco amb els Estats Units. Espanya es convertia així en el guardià anticomunista a l’Europa occidental a canvi de rebre de l’“amic americà” ajuda econòmica i militar.
La maquinària dels ianquis per a la construcció de la base del Puig Major, en funcionament des del 1959, s’aprofitaria també per millorar la xarxa viària. El 1961 tota la serra de Tramuntana ja quedà connectada de punta a punta. L’enginyer Antoni Parietti ja havia fet la carretera del Port de Pollença a Formentor (1925) i la de la Calobra (1933). I des de la dècada dels trenta Lluc i Pollença també estaven units. Aleshores només calgué connectar Sóller, Fornalutx i Escorca a través de 17 nous quilòmetres.
Mentre els americans milloraven aquestes comunicacions, Gesa anava endarrerint el projecte dels cinc pantans. El boom turístic li faria canviar els plans inicials. “Llavors –apunta Puig– es va abandonar la idea de generar energia hidroelèctrica. La indústria turística havia provocat un augment de la població. A Palma, els pous d’extracció d’aigua estaven al límit. La situació s’agreujà quan el 1961 es va connectar la xarxa d’aigua de Palma a Llucmajor”. Finalment Gesa decidí construir només dos embassaments: el del Gorg Blau i Cúber: “Es descartà fer la resta pel seu alt preu econòmic, però també perquè estudis geològics apuntaven que tindrien pèrdues d’aigua”.
A principi de 1970 es posaren les primeres pedres dels dos estanys, que en dos anys ja estigueren enllestits. “Es feren tots dos alhora –continua el geògraf– amb la participació de prop de 1.000 persones arribades de molts de pobles de Mallorca, però sobretot de Sóller. També hi hagué gent de Lorca (Múrcia) i un grup de moros. Durant les obres del Gorg Blau es desenterrà el poblat musulmà d’Almallutx”.
Els aqüífers
L’embassament del Gorg Blau té una extensió de 59,9 hectàrees i una profunditat mitjana de 35 metres. El de Cúber ocupa 59,3 hectàrees amb una profunditat mitjana de 21 metres. Les 119,2 hectàrees que sumen els dos estanys tenen una capacitat d’emmagatzematge de 11,5 hm3. “Avui –recorda Cels Garcia– aquesta aigua només va a parar a prop d’un 20% de la població de Palma, on habiten més de 500.000 persones, prop de la meitat de la població de Mallorca”. El professor de geografia de la UIB insisteix que gran part de l’aigua que consumim prové majoritàriament dels aqüífers i de les dessaladores.
A Mallorca hi ha 64 masses d’aigua subterrània (l’aqüífer de l’Estremera, situat entre Bunyola i Santa Maria, és un dels més importants); a Eivissa, 16; a Formentera, un; i a Menorca, sis. En l’actualitat els aqüífers del Pla i del Llevant de Mallorca presenten uns alts nivells de nitrats que fan que les seves aigües no siguin recomanables per la Conselleria de Salut. Això provoca que molta de gent es decanti per comprar aigua envasada en plàstic –som de les comunitats que més en consumim. “Aquests nivells de nitrats –indica Garcia– són culpa de la sobreexplotació. Durant massa anys hem anat traient més aigua dels aqüífers de la que es carregava per les precipitacions i per les filtracions. Al mateix temps, damunt d’aquests aqüífers, hi hem fet una agricultura intensiva, utilitzant en abundància fertilitzants molt agressius. Així, quan redueixes el volum d’aigua que hi ha en un aqüífer, hi entren nitrats”.
Per Garcia, la solució és deixar reposar els aqüífers perquè es puguin regenerar: “Mentrestant, el Govern ha de donar una alternativa als ajuntaments. Una possibilitat seria tirar més de dessaladores, que, tanmateix, baixen la seva producció durant els períodes humits. També, però, les aigües depurades es podrien emprar més a l’agricultura. Primer caldria convèncer els pagesos i dotar-los d’una bona infraestructura”.
Operació ‘Barco’
El 1995 una terrible sequera deixà al descobert la nostra nul·la planificació en recursos hídrics. Per evitar el caos, el govern popular de Gabriel Cañellas posà en marxa la coneguda com a operació Barco. Ho feu en col·laboració amb el Ministeri d’Obres Públiques, del socialista Josep Borrell. Fins al novembre de 1997 un vaixell, el Móstoles, va fer des de Tarragona un trajecte setmanal amb aigua procedent de l’Ebre. L’objectiu era abastir els municipis de Palma i Calvià. Aquella operació costà uns 27 milions d’euros (aleshores 4.500 milions de pessetes), que els contribuents illencs no acabaren de pagar fins al 2006 –una auditoria detectà les males condicions del crèdit i la seva excessiva càrrega financera. La primera remesa d’aigua havia d’arribar l’abril de 1995. S’ajornà, però, fins al juny, ja que acabaven de pintar la bodega del vaixell. Amb una capacitat de 60.000 metres cúbics, el Móstoles transportà 16,7 milions de metres cúbics d’aigua en un total de 275 viatges.
L’operació Barco va ser una galtada de realitat. “Aleshores –explica Garcia– vàrem prendre consciència de la sobreexplotació de l’aigua subterrània i de l’impacte del turisme. Arran d’aquell episodi, s’apostà clarament per les dessaladores, que a les Illes ja havien arribat a final dels vuitanta. Ara a Mallorca n’hi ha tres (Andratx, Palma i Alcúdia); a Eivissa, tres més; i a Menorca i a Formentera, una. “A Mallorca –destaca el professor de la UIB– l’aigua dessalada suposa prop d’un 25% de la que es consumeix, i a Eivissa ja representa devers el 56%”.
Cada municipi s’encarrega de la gestió de la seva aigua. “El problema que ja s’intenta solucionar –continua Garcia– és el de les fuites de l’aigua canalitzada. A les Balears, per culpa del mal estat de la xarxa de distribució d’aigua, se’n perd una 26% de mitjana. Quan hi ha sequera, és quan es compra més aigua dessalada, que és més cara”. Els ajuntaments, però, també tiren de les depuradores, que estan a càrrec de l’Agència Balear de l’Aigua i de Qualitat Ambiental (Abaqua). A Mallorca n’hi ha 34; a Eivissa, nou; a Menorca, nou més; i a Formentera, una. “A tot l’arxipèlag –assenyala el professor universitari– només consumim un 5% d’aigua depurada i en tenim uns 61 hm3 de disponibles. Els camps de golf estan obligats a utilitzar-la”. Un altre xuclador important d’aigua són les piscines. Segons un recent estudi de la UIB, el nostre arxipèlag és una de les regions d’Europa que més en té per metre quadrat (en total, 62.599).
Molt han canviat, doncs, les Illes d’ençà del boom turístic de fa setanta anys. Des de llavors la població s’ha gairebé triplicat. Ara som un milió dos-cents mil persones residents, amb un consum diari d’aigua de 300 litres per habitant, de mitjana. Els embassaments del Gorg Blau i Cúber, inaugurats fa 49 anys, no deixen de ser una nota pintoresca enmig d’aquest col·lapse ambiental.
Bruixots d’aigua
A les Illes encara existeix la figura dels cercadors d’aigua. També són coneguts com a saurins. Aquesta paraula, igual que la castellana zahorí, procedeix de l’àrab zúhara (“planeta Venus”) per la semblança que tenen els seus procediments paranormals amb els dels astròlegs. En la imatgeria popular, però, també se’ls considera uns “bruixots d’aigua”. Són persones amb un do especial a l’hora de localitzar pous amb una vareta a la mà o qualsevol altre mitjà. A l’antiguitat aquesta tècnica es coneixia com a rabdomància, derivat de rábdos (“vara”) i manteia (“endevinació”). Els científics, tanmateix, prefereixen parlar de radioestèsia, la sensibilitat que tots manifestam davant les ones que emeten els cossos.
L’investigador manacorí Rafel Perelló, expert en cultura popular, s’ha trobat amb molts de cercadors d’aigua durant les seves eixides a foravila per entrevistar gent. “Es tracta –afirma– tant d’homes com de dones molt respectats, que encara són contractats per particulars. Ells diuen que ‘tenen electricitat o contacte’. Solen emprar una verga de magraner en forma d’i grega. També, però, poden fer servir un anell amb un cordell o un pèndol. Quan estan damunt d’una vena d’aigua, els braços se’ls vinclen per avall. La terra actua com un imant, amb una força que els supera. Hi ha gent que ho deixa estar perquè l’estamenejada física és important”.
Perelló coneix el cas d’un pagès de Manacor que a la cinquantena descobrí que tenia la facultat innata de trobar d’aigua: “L’havien operat i no podia fer feina. Se’n va anar a seure damunt una roca i de sobte es posà molt nerviós. Tot el cos li tremolava. Llavors una persona li va dir que aquella reacció responia a la seva faceta de cercador d’aigua”. Fa sis anys aquest mateix pagès també va saber detectar la vena de “prospector tel·lúric” de Perelló. “Quan el vaig anar a entrevistar –recorda– jo tenia 52 anys. Em volgué fer les proves. Em posà prop d’una cisterna de ca seva sense jo saber-ho i em col·locà una tumbaga amb una cadena de metall a la mà. Allò anava a mil. Mai m’hauria pensat que pogués ser cercador d’aigua”.
Mancat de tot esoterisme, un altre ofici vigent a les Illes relacionat amb l’aigua és el de siquier. S’ocupa de vigilar el manteniment de les sèquies, un sistema de regatge datat de final del segle XIII (en àrab sáqà significa “regar”). N’hi ha a diferents zones, com Santa Maria, Establiments, Son Sardina i Sóller. Xim Castanyer, de 69 anys, és un dels cinc que queden a Sóller. Des de fa 18 anys treballa per al Sindicat de Regants del municipi. “M’encarreg –diu– de dur als horts de particulars aigua procedent de la font de l’Olla. Només jo puc obrir les comportes de les canalitzacions. Les tarifes varien en funció del temps que l’aigua ralla. És una feina que requereix absoluta disponibilitat horària, de dilluns a diumenge”.
![Després d'anys de postguerra, el turisme es presentava com una taula de salvació.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
