Embolica que fa fort

PalmaDesprés de les inundacions causades per la DANA el passat mes d’octubre al País Valencià, i en alguns altres indrets de la Península, va aparèixer una tendència que consistia a embolicar amb plàstics o teles els cotxes que quedaven aparcats als carrers. No tapats, sinó embolicats: per damunt, per davall i pels costats. També els fermaven, amb cordes o amb cables de fibra, als arbres o als fanals. Segons deien els que van començar aquesta pràctica, el seu objectiu era evitar que una riuada, torrentada o similar se’ls endugués el cotxe. La gran majoria dels que s’hi van apuntar eren homes, i per a ells el cotxe era la cosa més preuada de la seva vida, amb el mateix valor, o si de cas una mica superior, al que concedien a les seves dones o fills. Que fos una idea absurda i completament ineficaç (les inundacions ho arrosseguen tot, inclosos els cotxes embolicats i els arbres amb una corda fermada) no va evitar que proliferàs arreu i que a dia d’avui encara hi hagi personal que es dedica a embolicar els seus vehicles, perquè els sembla que és una altra manera d’embellir-los (el tunejat ja ha quedat una mica enrere) i d’expressar al món l’amor que els professen. Escric vehicles perquè el tema ha evolucionat i ara ja hi ha qui, a més de cotxes, també embolica motos, quads, furgonetes i fins i tot camions de gran tonatge.

A la foto de David Arquimbau sobre la qual escrivim aquest article, veiem uns arbres embolicats per semblar arbres, però sense mostrar-se com a arbres. Expliquem-nos. Es tracta d’un xalet –una segona residència, o un lloguer turístic– a l’Arenal d’en Castell, un dels municipis més cobejats de la costa menorquina. Imita les cases tradicionals menorquines, blanques de calç, però és més gran i té afegitons actualitzats al gust de qui sigui que li agrada això: un pati al davant de l’entrada principal, amb gespa i arbres, separat del carrer només per una paret baixa, però això sí: una paret baixa que també imita la paret, no menys tradicional que el blanc de la façana, de pedra en sec i esquena d’ase. La particularitat, com podeu veure, és que els arbres tenen les branques cobertes amb unes lones: n’hi ha de color verd, i després una altra d’un color fosc, com d’ala de mosca.

Hem de suposar que aquesta embolicada deu formar part dels plantejaments d’algun tipus de jardineria artística. No és la primera vegada que l’acte d’embolcallar coses o éssers vius adquireix algun tipus de sentit artístic. Era el cas de Christo i Jeanne Claude, un matrimoni d’artistes que realitzaven grans instal·lacions en què embolicaven, cobrien o empaquetaven paisatges i monuments amb grans lones i teles sintètiques: van embolicar, per exemple, la costa de Little Bay a Sidney, Austràlia, el Pont Neuf de París, l’edifici del Reichstag a Berlín o la Mastaba de Londres, i van ser capdavanters del corrent artístic conegut com a land art, o art natura. Existeixen també embolicaments i bolics de caràcter eròtic: recordem el bondage, que és l’art d’embolicar els cossos de les persones amb pell o amb làtex, deixant sovint al descobert les parts pudendes, amb el propòsit d’encendre desitjos obscurs que s’esbraven en sessions més o manco sadomasoquistes. Si us decidiu a ser artistes o sàtirs de l’embolicada, tengueu present que també teniu a disposició els corresponents anglicismes wrapping o packagement, perquè tothom s’adoni que sou gent distingida i no us mocau amb el colze.

Artificiositat gratuïta

El fet d’embolicar les branques dels arbres d’un xalet també té la pretensió de distingir-se. Destacar, fer-se notar d’una manera o altra, és una de les prioritats de molta gent, en els nostres dies. És important embolicar els arbres d’un jardinet a peu de carrer perquè ho pugui veure tothom que passa, i si no passa prou gent, sempre ho podem penjar a les xarxes. La necessitat forçada de sorprendre condueix a l’artificiositat gratuïta. I l’artificiositat gratuïta tendeix a cobrir les coses, a embolicar-les, a construir una realitat en què l’únic important és l’embolcall, perquè a dins no hi ha res. O en què les coses que tenen una existència concreta i tangible, fins i tot els éssers vius com els arbres, acaben sent devorats per la pulsió embolicadora, que és tant com dir la pulsió exhibicionista. Cobrir, tapar, ocultar, únicament amb el propòsit de mostrar més. Podem dir-ne paradoxa, o també mal d’ulls.