Emilio Morenatti: “Tornar d’una guerra és alhora el millor i el pitjor”

Barcelona“A partir d’ara celebro un tercer aniversari”. El primer és el dia que va néixer; el segon, l’atemptat en què va perdre una cama a l’Afganistan (però va salvar la vida), i el tercer, l’emboscada que acaba de viure a Ucraïna. I és que Emilio Morenatti (Jerez de la Frontera, 1969) té una professió –fotoperiodista– que l’obliga a conviure amb el perill.

“Ens vam confondre de ruta i vam acabar en un check point rus”. Els van metrallar el cotxe, però van poder sortir-ne corrents i van estar prop de vuit hores amagats en un bosc. “Sentia una culpa molt difícil de descriure. Pensava en els meus fills, que els deixaria orfes. Em preguntava: «Com se n’assabentaran?»” Però finalment va aconseguir escapar. I ha tornat a Catalunya a passar les festes de Nadal.

Emilio Morenatti admet que li costa lidiar amb dates assenyalades com aquesta: “El meu cap és a Ucraïna”. Aquest país en guerra és on ha passat més temps durant el 2022. Ha retratat els ciutadans d’Irpín sota un pont intentant escapar. Ha documentat les condicions deplorables a què es veuen abocats els ciutadans pels talls d’aigua i electricitat. I s’ha enfonsat amb els comiats que ha presenciat a les estacions de tren. “Recordo un home acomiadant-se dels seus fills, plorant a terra”. Aquell va ser el moment quan ell mateix es va adonar que havia d’agafar distància amb la guerra i sortir del país de tant en tant.

Curiosament, aquests retorns a Barcelona són el millor i el pitjor que li ha passat. El pitjor, perquè li costa adaptar-se a les converses banals que sent quan va a recollir els fills a escola; el millor, esclar, perquè tornar, precisament, implica retrobar-se amb ells, amb els fills.

“Aconseguir sortir i veure els fills i la parella. Arribar a celebrar els aniversaris. Per a mi aquests han sigut els moments més importants”. Ensenya les seves fotografies de la guerra als fills de sis i nou anys. “També les han de veure, però la inconsciència infantil fa que no sàpiguen que estic treballant en una guerra”.

I a més, de vegades, enmig de les instantànies de l’horror, hi ha també instants de felicitat. “De vegades, als subterranis, els nens construeixen jocs amb cartons. O riuen veient una pel·lícula. I en els intervals sense explosions surten al carrer, es reuneixen. Hi ha moments de calma, de certa felicitat”. La vida continua.

Dossier El millor que m'ha passat el 2022

Següent

Míchel Sánchez: “A l’any 2022, de nota li poso un 8. Soc exigent”

Anterior

Josep Maria Pou: “He descobert que sense fer res s’hi està molt i molt bé”

Vés a l’ÍNDEX