ManacorL’economista Antoni Riera ha rebut aquest dissabte la A d’Or de l’associació cultural S’Agrícola de Manacor. Aprofitam l’ocasió i l’augment de la tensió per l’arribada massiva de turistes ja el mes de maig, per saber què en pensa, de tot plegat, i quines podrien ser les solucions a una malaltia encara no tractada.
Encara som a temps de corregir el model turístic que ara patim?
— La situació és totalment corregible, econòmicament, ambientalment i socialment. Les economies no estan mai en equilibri i si mai el tasten és, de manera puntual, per encetar el trànsit cap a un altre estadi. Les Balears estan en trànsit, però els darrers 20 anys la inèrcia ens ha guanyat la partida. De cada any els símptomes que això és així són més evidents, però la diagnosi encara no és prou madura. Difícilment podem encaminar el futur, si només ens limitam a gestionar símptomes. Cal trobar l’arrel de tots, la malaltia, i encetar-ne el tractament. Per sort, hi som cada dia un poc més a prop. Així ho sent.
Ara almenys sembla que tothom, ciutadans, polítics i empresaris, se n’han adonat…
— Sí, el nivell de consciència és cada cop més alt. Una llàstima haver perdut tant de temps a intentar amagar o culpabilitzar-nos uns amb els altres dels símptomes. Ara el consens és molt més alt i és cert que estam en un punt d’inflexió. Des de la Fundació Impulsa Balears fa 20 dies que ja férem una declaració valenta, que comparteix un diagnòstic, que recull tota la simptomatologia i que convida a l’acció posant la productivitat en el centre de la presa de decisions de la ciutadania, l’empresa i la política.
No estam preparats per fer l’esforç?
— No crec que sigui tant un qüestió d’energia o esforç sinó que encara ens falten algunes eines. Sabem que tenim mal, però amb ‘gelocatils’ no ho arreglarem. Cal fer un tractament integral. Passar per quiròfan. I una persona (igual que una societat) només va al quiròfan si té l’esperança de millorar el seu benestar. Per això, cal definir una visió-regió de futur que sigui engrescadora. La Fundació Impulsa Balears n’ha posada una sobre la taula. Ara ens toca demostrar que és viable, possible i desitjable assolir-la. Cap persona no transita cap al buit, sinó cap a un lloc desitjable. Alhora, cal demostrar que el trànsit cap a aquesta visió-regió té més beneficis que costos. No hi ha cap trànsit que no sigui costós, que no tingui perdedors i guanyadors, i per això cal posar també sobre la taula tots els elements d’un full de ruta que aglutini bona part de la societat. Encara no som en aquest punt. Alguns pensen que el primer és aprimar l’economia. A la Fundació Impulsa Balears pensam que primer és preparar l’economia perquè aguanti el règim.
Teniu un compte enrere definit?
— La visió-regió que hem definit apunta a l’any 2050. Pot ser que hi arribem abans, però és bo tenir una data de referència.
Hi ha alguna regió que ja hagi passat per aquest procés i que puguem agafar de referència?
— Bilbao, per exemple, va aconseguir transformar-se des d’un sector eminentment industrial siderúrgic cap a un altre on la cultura va guanyar molt de protagonisme. En el nostre cas, el trànsit és més fàcil, es tracta de fer avançar el sector terciari (comerç, restauració, hoteleria) cap a un sector quaternari i quinari molt més avançat. Dissortadament, encara que ho tinguem més fàcil, tenim menys incentius que ells d’anar a quiròfan. Bilbao partia d’una infrademanda dels béns i serveis que produïa, mentre que les Balears parteixen d’una situació de sobredemanda. Les Balears han de transitar des de l’abundància. Ho ha de fer, perquè, igual que Bilbao, el benestar de la societat minva d’any en any.
A qui cal culpabilitzar d’aquest immobilisme?
— No s’han de cercar culpables com a tal. És un fracàs col·lectiu, perquè ja fa vint anys que tenim el diagnòstic fet. Feim tard. I només es pot solucionar col·lectivament; ningú per ell tot sol hi pot posar remei. Tots ja tenim la sensació que ens trobam en un moment crític. Necessitam incrementar la capacitat de generar més valor afegit amb menys volum. Fa anys que les Balears no afegeixen prou valor als seus béns i serveis. Es comporten com una pizzeria que en comptes de millorar la recepta, esperen que entrin per la porta milers de persones a comprar-ne. No s’inverteix prou a millorar, innovar, sofisticar els processos de producció perquè la demanda és molt alta i sembla garantida. S’opta pel volum (molt menys exigent) en comptes de pel valor (sempre molt més exigent). Hem de fer aquest bot!
La tecnologia ens salvarà?
— No hi ha transició sense tecnologia, entesa com a coneixement en sentit ampli. Les transicions necessiten molts de doblers, molta intel·ligència i molta governança.
La incertesa paralitza?
— Vivim un moment de molta incertesa. La dècada dels any vint sembla que està cridada a ser un època de grans disrupcions, de canvi de paradigma. Ho varen ser els segles anteriors i ho és en aquest segle XXI. I és cert que una resposta natural a la incertesa que duen aquests canvis de paradigma és la paràlisi. Però està demostrat que hi ha qui durant aquest període és capaç de posar els llums llargs i esquivar la boira.
I com es fa per combatre-la?
— Només hi ha una manera: transformar-la en risc. Els humans sabem gestionar situacions de risc. Quan un excursionista fa el torrent de Pareis, per exemple, pondera allò que li pot passar, sap que hi ha risc però l’assumeix i el controla. En canvi, la incertesa no és controlable.
On queda el sector agrícola en tot això?
— Ens alimentarem de manera diferent i, per tant, també hi produirem. Estic convençut que l’agricultura jugarà un rol no tan sols de producció, sinó que el territori rural serà protagonista d’altres formes.
Quines?
— Per exemple, serà molt important per a la captura de carboni i la regulació del clima, de la temperatura… El pagès ho podrà monetitzar mitjançant la compravenda de drets de carboni. De fet, ha comença a succeir.
Vós deis que comptabilitzar turistes ja no serveix per mesurar l’èxit d’una temporada.
— Com deia, fa vint anys que no és així. Des de l’any 2003 a les Balears, més ja no vol dir millor. Abans comptar turistes et donava una referència del nivell d’activitat i de prosperitat. Ara ja no. Cal canviar ja aquesta perspectiva.
Quins serien ara els paràmetres idò?
— Entre altres coses, potser caldria calcular la petjada hídrica o ecològica d’un turista i computar-la en euros i integrar-la amb altres indicadors monetaris. Tenim totes les eines per poder fer-ho ja.
Tornant als exemples regionals. Ens podem guiar per alguna illa mediterrània?
— No, no hi ha un paral·lelisme mediterrani ni d’illes espanyoles. Ni les Canàries, ni Barcelona ni Venècia pateixen la malaltia de les Balears. Només hi ha alguns símptomes comuns.
Els canaris han sortir al carrer per protestar amb una pressió turística la meitat de la balear, per què nosaltres no?
— Perquè nosaltres ja hem passat per on ara transiten ells, per aquest desenvolupisme, i ja ens manifestàrem perquè moltes zones emblemàtiques no s’urbanitzassin. Ho recordau? Mirau, l’any 2000 les Balears estàvem entre les 50 regions més riques d’Europa, ara som la que fa 110. Les Canàries no han gaudit mai d’aquesta posició. I Venècia, concretament, la regió de Vènet continua amb una posició molt envejable en el rànquing europeu. I en canvi, les tres regions tenen problemes de pressió turística.
