Viure la soledat no desitjada

“Encara em sent molt tota sola, però almanco ja no em vull morir”

Maria 34 anys

Maria té 34 anys.
3 min

PalmaVa haver de fugir d’amagat de Miranda, Veneçuela, perquè el seu exmarit, de qui es va separar fa vuit anys, la volia “veure destruïda”, conta Maria (que no vol dir el seu nom real) mentre estreny una clau que té amb la mà i apunta per amunt. El febrer de 2023 va arribar a Mallorca perquè una amiga que ja vivia a l’illa li havia recomanat. Ho va fer amb la intenció d’escapar d’insults, amenaces i persecucions que intentava per tots els mitjans amagar al fill d’11 anys. Ho va deixar tot per fugir del pare del nin, però ell encara li envia missatges a través de les xarxes socials i “no es preocupa ni demana per ell”, assegura, només la insulta. Thiago (nom fictici del menor) no és aliè a la situació de solitud que travessa sa mare, de fet la comparteix. “Sempre me demana: ‘Mamà, no trobes que som una família molt petita?’. A més, em diu que voldria tenir un germà i veig que això és perquè se sent sol”, diu.

Només es va poder acomiadar de la mare i la germana perquè el seu pare cuidava la padrina. Assegura que a Palma se sent molt tota sola i que de vegades pensa que vol tornar a Veneçuela, però no sap què podria passar si hi va. “En vuit anys no va aturar d’insultar-me, de venir a la porta de casa a cridar quan anava gat... És increïble que després de tants anys separats continuï amb això. Encara m’envia missatges per les xarxes socials per molestar-me. No sé què passaria si tornàs al meu país”, es demana.

“Mai he deixat de sentir-me tota sola”, confessa. Al seu país natal ja se sentia tota sola amb la manutenció del fill, però sabia que tenia una xarxa de suport, els seus pares, i vivia amb el nin a un pis. Ara no té ningú “de plena confiança” i conviu amb tres persones més a un habitatge de Palma. Comparteix amb el seu fill en una habitació que abans era una sala d’estar, on només hi ha un llit de matrimoni, un moble petit, una tauleta que va agafar del carrer perquè ell pogués pintar i fer els deures, i uns prestatges de fusta que també havien tret per tirar, on hi posa la roba. Allà dins hi passen Nadal i també els dies dels seus aniversaris. Lamenta que compartir pis no l’ajudi a millorar el sentiment de solitud que sent. “Hi pot haver gent a l’altre costat de la porta, però no li contaré els meus problemes”. De fet, vincula el fet de viure amb més gent amb una relació de només dir-se “hola i adeu”.

El sentiment de solitud “està molt més relacionat amb la soledat social que amb la residencial”, constata el professor de Treball Social a la UIB, Miquel Àngel Oliver. “Aquesta emoció està més present en les persones que no tenen relacions de confiança. Una persona que viu tota sola no té per què sentir-s’hi”, afegeix.

A més, Maria exposa que és “molt difícil” tenir un nin d’onze anys moltes hores sense sortir d’una habitació. “Ambdós necessitam el nostre espai, perquè sempre estam junts. De vegades no tinc ganes de parlar amb ningú, i d’altres, mentre ell dorm, jo plor”, confessa.

Per altra banda, té molt pocs recursos econòmics. Això fa que no pugui contractar una persona que estigui amb el nin mentre ella fa feina. Al primer lloc on va treballar (a casa d’una senyora gran, a la que cuidava) se’nduia el nin i el feia pintar per entretenir-lo mentre ella estava ocupada. Però, l’estiu del 2023 no va poder treballar perquè no tenia on deixar-lo i se sentia “molt tota sola”, reitera. “Un dia em vaig seure a la plaça que hi ha davant el col·legi del meu fill i em vaig posar a plorar desesperada”. Els ulls plens de llàgrimes i la boca que envia la saliva se li eixuguen i a Maria li surt un somriure tímid quan conta que per poc que pugui, sempre guarda deu o vint euros per fer alguna cosa amb el seu fill. “Sigui on sigui ja no ens avorrim perquè ens hem acostumat a fer-ho tot els dos”, celebra.

Un discurs racista que avança en la societat

Per altra banda, Miquel Àngel Oliver considera que a causa de la situació administrativa irregular en la qual es troba, “l’àmbit laboral queda reduït a l’economia submergida i limita molt a la persona”. El professor vincula aquest fet amb el tractament social que reben les persones que han d’esperar aproximadament tres anys per formalitzar els papers. “El discurs racista i classista guanya terreny. Si la gent que ve és europea i blanca, no entren dins la categoria de rebuig, però sinó sí que la inclouen”, denuncia.

El to de veu de Maria cobra alegria i el ritme a l’hora de parlar se li accelera quan diu que tot això ho fa pel fill. “Ell me dona força i ara, encara que em sent molt tota sola, ja no em vull morir”, sentencia.

stats