Encara s’envien postals?

BARCELONAQue aixequi la mà qui hagi rebut una postal aquest estiu. “L’emoció d’obrir la bústia i trobar-hi una postal no es pot explicar amb paraules”, diu el Carles Huelva, una de les persones afortunades que encara segueixen rebent aquest tipus de correspondència. Des del primer viatge que va fer amb la seva parella a Holanda ara fa 13 anys, van decidir que cada cop que fessin un viatge s’escriurien una postal. També n’envien sovint a la família i als seus fillols. “No hi escrivim només «Petons, fins aviat», sinó alguna anècdota del viatge o el que volem recordar del país visitat”, explica el Carles, que calcula que des de llavors, entre tots dos, en deuen haver enviat unes 200.

Res comparat amb les 3.500 postals que ha enviat la Montse Aragonès en els sis últims anys o les 1.600 que ha posat a la bústia el seu marit, l’Antoni Boneu, en el mateix temps. Tots dos, treballadors de Correus a Lleida, formen part de la plataforma Postcrossing.

Enviar postals a desconeguts

L’objectiu del 'postcrossing' és enviar i rebre postals aleatòries de qualsevol lloc del món i de persones desconegudes a través d’una plataforma web. “T’has de crear un perfil amb un àlies i posar-hi les teves dades personals, els teus interessos i si t’agradaria rebre algun tipus de postals en concret”, explica l’Antoni. “És a dir, pots demanar que t’escriguin frases en la seva llengua materna i que te les tradueixin, que t’hi posin segells bonics o que les postals tinguin fotos de gats, paisatges o edificis patrimoni de la Unesco”, exemplifica la Montse.

A partir d’aquí, la plataforma funciona de manera aleatòria. La web et dona una adreça i una matrícula, un codi que has d’incloure a la postal que envies, perquè la persona que la rebi la pugui registrar. Serà llavors quan, un cop introduït aquest registre, tindrà dret a enviar una altra postal i ja serà a la roda del 'postcrossing'. L’intercanvi de correu mai és recíproc. És a dir, tu podràs estar enviant una postal a Alemanya i rebre’n una altra del Japó.

L’Antoni i la Montse reben una mitjana de 2 a 5 postals al dia i la llista dels països del món des d’on han rebut postals és interminable, des de Nova Zelanda fins al Japó passant per tot Europa i, fins i tot, alguna illa del Carib. “Els països més actius són, amb diferència, Rússia i Alemanya”, detalla l’Antoni. “Moltes postals ja no arriben ni a la bústia de casa. Al ser carters, ja les trobem a l’oficina de Correus”, comenta la Montse, contenta perquè cada dia rep una sorpresa. “Saps que en rebràs, però mai saps què t’hi trobaràs. Avui n’hem rebut una del Japó amb una cal·ligrafia perfecta i, fins i tot, hem comentat amb els companys si era feta a mà o impresa”, explica l’Antoni, que reconeix que la cal·ligrafia ben feta és una de les coses que més valora de les postals.

També li agraden els segells, és la quarta generació de la família que en col·lecciona, i li encanta rebre postals amb mata-segells diferents. “Ara hi ha molts mata-segells turístics, creats expressament per un lloc concret”, diu. En aquest sentit, el Carles explica que durant els anys que fa que envia postals ha pogut tenir el mata-segells de l’oficina de correus de la Fi del Món (a Terra del Foc, Argentina) o el de l’illa de Pasqua (Xile), “amb el dibuix d’un moai molt bonic”.

L’origen del 'postcrossing'

El 'postcrossing' existeix des del 2005 i el va crear el portuguès Paulo Magalhães quan era estudiant per satisfer una de les seves passions: el correu escrit, especialment les targetes postals. Per a ell era una manera de conèixer gent a la qual l'entusiasmava el mateix, però tenia problemes per localitzar a qui escriure. Per això va ajudar-se d’internet i va crear una plataforma que connecta gent de tot el món a través de postals. 14 anys després, la plataforma té més de 770.000 membres de 207 països diferents (oficials i no oficials) que han enviat més de 53 milions de postals que han recorregut més de 270.000 milions de quilòmetres, una xifra que significa que han fet 6,7 milions de voltes al món.

A Espanya hi ha més de 7.000 membres donats d’alta a la plataforma que han enviat més de mig milió de postals. Segons les dades de Postcrossing, Rússia és el país amb més usuaris (98.000), però Alemanya la nació que ha enviat més postals (gairebé 8 milions).

Una pràctica a la baixa

Tot i les dades de Postcrossing, la realitat és que l’enviament de postals ha baixat molt des del seu punt àlgid a principi del segle XX. “Ho veig cada dia”, diu l’Antoni, que fa 38 anys que és carter. “Les postals que poso a les bústies són les del 'postcrossing' i les de quatre aficionats que encara els agrada rebre targetes postals manuscrites”, explica.

Són dades que no es poden contrastar, perquè, a partir del 2000, Correus va unificar els preus de les cartes i les postals i, com expliquen des del departament de comunicació de Correus, “és impossible tenir dades de la quantitat de postals que s’envien”.

“Dedueixo que va a la baixa, però a tots els llocs que anem de vacances trobem postals”, explica el Carles, que concreta que fins i tot n’ha trobat en una illa remota de les Filipines. “Nosaltres n’hem arribat a comprar 25 de cop”, explica l’Antoni, que revela que la seva dona s’arriba a gastar una mitjana de 300 euros al mes en postals i segells. “Des d’aquí, un segell a Europa costa 1,40 euros, mentre que a la resta del món el preu és d'1,50 euros. I a això cal sumar-hi una mitjana de 50 cèntims per postal. És a dir, enviar una postal costa uns 2 euros”, detalla.

“Jo ja no concebo un viatge sense enviar una postal. S’ha convertit en un ritual: buscar la postal més bonica, aconseguir un segell i trobar una bústia. Tot plegat forma part de l’aventura del viatge”, reconeix el Carles, que diu que no sempre és fàcil trobar una bústia. “Que siguin manuscrites, que incloguin fotos o dibuixos i, en definitiva, que siguin art les converteix en un objecte molt romàntic, i tot el conjunt és el que les fa tan especials”, afegeix el Carles.