Encomanar-se al Crist dels Lliris

PalmaEl Crist de la basílica de Sant Miquel, a Palma, és un dels més venerats de Mallorca. És conegut popularment com el Sant Crist dels Lliris, i aquest nom tan floral té, per descomptat, una història al darrere. Eren temps de pesta, i sor Isabel Cifre va presenciar un miracle: dos àngels van baixar del cel i van dipositar un ram de lliris als peus d’aquesta figura gòtica, de fusta, del Crist enclavat a la Creu. Sor Isabel Cifre (un personatge ben interessant, que va militar en les files de les beguines i va ser fundadora del col·legi femení de la Casa de la Criança) va suposar que unes flors d’un origen tan enlairat havien de tenir poders curatius, i no es va equivocar: les va dur als malalts, i molts es guariren. Corria l’any 1493: vint anys abans, per tant, que atracàs al port de Palma un vaixell procedent de l’illa grega de Rodas, amb una relíquia de sant Sebastià que va erradicar la pesta definitivament de la ciutat, i va convertir aquest sant en el seu patró, en lloc de l’Àngel Custodi, que ho havia estat fins aleshores. Es pot dir, per tant, que sant Sebastià va ser un immigrant dubtosament legal (va arribar a Palma en forma de bocinet d’os) que li va fotre el lloc de feina a l’Àngel Custodi, que sens dubte devia ser un espanyol de bé.

La dona que veim en aquesta foto d’Ismael Velázquez també és segurament una immigrant. Està asseguda en un banc de Sant Miquel, amb el cap aixecat mirant devotament el Sant Crist, que està il·luminat per la claror de les espelmes que té a baix –d’aquestes que els feligresos poden encendre després de dipositar un òbol, un donatiu, una almoina– i per la d’un focus que apunta directament cap a la figura, amb la posada en escena, tirant a dramàtica, de la paret nua, de pedra, que té al darrere. La imatge, sens dubte, és imponent i ens recorda que un temps sabien fer aquestes coses. Al cap i la fi, aquesta església gòtica de Sant Miquel és considerada el primer temple cristià que hi va haver a Palma, aixecat damunt el que va ser un altre temple musulmà, just després de la Conquesta del rei Jaume I (aquest article està quedant tot ple de majúscules històriques i religioses). Avui als musulmans també els rebem com a immigrants, però quan Jaume I la va conquerir, la ciutat feia tres-cents anys que es deia Madina Mayurqa. La condició d’immigrants és fluctuant, va i ve amb el temps.

No sabem si la dona que seu al banc coneix la història dels lliris que curaven la pesta, però sí que ens fa l’efecte que prega en recerca d’una esperança. Duu una crossa que recolza lànguidament en terra, mentre concentra l’atenció en la imatge. A ella també la il·luminen, una mica de biaix, la llum de les espelmes i la del focus. No li veim el rostre, però sí el vestit sense mànigues i la total confiança amb què dirigeix els seus pensaments –les seves pregàries– a un Sant Crist antic. No tenim ni idea de què parlen les seves oracions, però és versemblant imaginar que demana salut, i si pot ser una mica de prosperitat, per a ella i els seus. Són les coses que solen demanar la gent que resa.

Serveis públics

Quan aquesta dona vagi al metge per la cama o pel que sigui, a la sanitat pública, quasi segur que hi trobarà algú que pensi que no hauria d’anar-hi. Algú que pensi que els immigrants no haurien de tenir accés als serveis públics, i que a més afirmi que el govern els regala una paga, un pis per viure-hi (de luxe, naturalment), bons llocs de feina i un munt de privilegis més, amb l’única finalitat d’enfonsar Espanya. Com va fer sant Sebastià amb l’Àngel Custodi, vaja.

La mentida i la curtor són traïdores i verinoses, tant o més que la serp més enroscada. És per això que la dona que resa, a més d’adreçar-se a un Sant Crist a qui els àngels li duien lliris que després eren aprofitats per les beguines (les beguines eren religioses que ara en diríem feministes, i que entre els segles XII i XV van predicar i practicar una espiritualitat lliure dels dogmes de l’Església) fa ben fet de cercar recer dins una basílica consagrada a sant Miquel. Arcàngel i capità, se’l sol representar trepitjant el cap d’una serp, que ell mateix ha mort travessant-la amb una llança. És el que s’ha de fer amb les serps (valgui la metàfora), i per fer-ho, per esclafar la serp verinosa, tant si som creients com laics o ateus, és necessària la fe.