Enoturisme i oli ecològic, alternatives per al camp de Menorca

MaóMenorca ha perdut un centenar de finques lleteres en els darrers 10 anys, una quantitat similar a les 105 que encara estan actives. Tot i que la producció de llet continua generant 25 milions d’euros dels aproximadament 40 que mou cada any l’activitat agrària i ramadera de l’illa, la rendibilitat d’aquests tipus d’explotacions és cada vegada més minsa.

La intervenció de l’administració ha garantit als productors que enguany cobrin 48 cèntims per cada litre de llet i que en puguin rebre altres 7 a través de les subvencions del pla Provilac. Però el retorn continuarà estant per sota dels 60 cèntims que els costa produir-lo.

La conseqüència és clara. La cabana de vaca, essencial per a la producció de llet i formatge, s’ha reduït en mil caps en els darrers dos anys i ja només una quarta part dels titulars d’explotacions segueixen el sistema tradicional d’amitges, gestió compartida amb el pagès.

Els nous terratinents

L’abandonament de finques i el creixent atractiu turístic de Menorca han provocat l’entrada de capital forà. Empresaris d’alt poder adquisitiu de França i la Península han comprat propietats als nuclis urbans i al camp. Aquest fenomen ha gentrificat els centres de Maó i de Ciutadella, però també ha permès donar una segona vida a finques que feia anys que no tenien pagès i on les construccions amenaçaven de caure per la manca de manteniment.

Les famílies menorquines que es repartien les grans propietats al camp han anat cedint el relleu a potentats com Víctor Madera, l’empresari de la sanitat privada que, en pocs anys, s’ha convertit en el principal terratinent de Menorca. Avui en dia és propietari d’11 finques, on dona feina a unes 200 persones. Hi promou fins a 8 establiments de turisme rural que sumaran 260 llits. Actualment, ja es comptabilitzen a Menorca quasi mig centenar d’hotels rurals i agroturismes que superen el milenar de places i donen una renda afegida als propietaris.

L’oferta d’allotjament turístic al camp és una sortida que s’acostuma a vincular a altres activitats, que han arrencat abans. És el cas de la creixent producció d’oli i vi, amb identificacions geogràfiques i de qualitat específiques, que ja dona guanys a una trentena d’explotacions.

El camí obert ara fa 20 anys a Binifadet (Sant Lluís) per l’empresari Carlos Anglès de crear el seu propi celler fou seguit després per la família Urtasun, que comprà Torralbenc (Alaior), on ha fet un hotel de luxe, un restaurant i un celler propi. Després n’han vingut molts altres. Com l’empresari francès Jean Moueix, director dels preuats vins Petrus de Burdeos, que comprà Torralba (Ciutadella) per fer-hi una plantació de 40 hectàrees de vinya.

“I ara, després d’anys de maduració, es quan se’n comencen a veure els fruits”, diu César Palomino, president de l’Associació de Productors de Vi de Menorca. Amb la mateixa plantació de 170 hectàrees, els 10 cellers més grossos de l’illa han tancat l’any havent produït 2.242 hectolitres, un 46% més.

Tenir una Identificació Geogràfica Protegida (IGP) pròpia els ha ajudat a fer-se un mercat entre els turistes que visiten Menorca, “i ara l’objectiu ha de ser guanyar més quota perquè almenys el 10% comprin els nostres vins”. S’ha de tenir en compte que cada quilo de raïm que es recull els suposa un cost d’1,15 euros, “a partir del qual som capaços de fer bòtils de vi de qualitat que es venen per 30 euros”.

Però “amb l’única excepció de famílies com la que gestiona Binitord (Ciutadella), és molt dificil que gent d’aquí pugui promoure la gran inversió que requereix agafar una finca abandonada, reformar-la i reorientar-la al vi”. El cost mínim, calcula, és de 20.000 euros per hectàrea i en fan falta unes 20 perquè una plantació pugui ser rendible i amortitzi la inversió feta.

Palomino és el director tècnic de viticultura de Torralbenc, on treballen 40 persones, entre el celler, l’agroturisme i el restaurant. Tot això, afirma, no seria possible “sense la gent de fora, que hi ha posat capital i ha permès diversificar el camp”. Tant és així que ara Menorca “està en procés de poder promoure l’enoturisme” i fer venir visitants atrets per la riquesa dels seus vins. Per això demana a l’administració que “es deixi d’idees preestablertes i vetlli perquè es pugui treure un profit econòmic de la protecció del medi ambient”. Això implicaria canviar el PTI “per permetre construir instal·lacions devora el celler”, adverteix. “La gent ha de valorar el preu d’allò que arriba a taula”, diu l’enòleg. “S’ha de potenciar el turisme de producte local, al voltant del formatge, el vi i l’oli”.

Potenciar el producte local

L’Associació Oli de Menorca, constituïda fa 10 anys, també entén que l’oli és un cultiu de valor afegit que no es pot imposar per preu, sinó per qualitat. Per aquest motiu, la vintena de productors promouen una Identificació Geogràfica de Protecció (IGP) que els obliga a fer només oli ecològic, un distintiu que esperen rebre d’Europa aquest mes d’abril. El mes de novembre ja etiquetaran els seus bòtils com a Oli de Menorca i deixaran de banda el segell Origen España que han hagut de lluir fins ara.

Sam Moll, tresorer de l’associació, assegura que el producte és rendible i dona una mitjana de 3.000 euros de benefici per cada hectàrea que s’hi dedica. Té un manteniment fàcil i la recollida s’organitza entre diverses finques. La seva producció s’ha duplicat en dos anys fins a assolir els 20.000 litres anuals. El 95% es ven en establiments per a turistes i per internet.

La reducció del nombre de llocs també ha fet que el centenar de finques que encara es dediquen a fer llet i formatge puguin sobreviure i amb uns beneficis que l’enginyer agrícola i secretari general de l’Associació Frissona balear, José Ramón de Olives, quantifica en uns 50.000 euros anuals, repartits entre el propietari de les terres i el pagès que les llaura. “El gran avantatge és que tots dos són socis i fan que l’empresa sigui solvent”, diu. “El factor fonamental”, diu De Olives, és poder produir formatge amb una denominació d’origen pròpia. “És molt més important del que sembla”, remarca.

Però, així i tot, els ramaders que s’hi dediquen continuen subjectes a les subvencions, “i tot el que s’ha de subvencionar eternament no funciona”, conclou César Palomino. L’enginyer agrònom ho té clar: “Per superar la incertesa que genera, el camp no pot ser només un monocultiu”. “Ja res és com quan hi havia El Caserío”, assenteix Sam Moll, “el camp ha canviat”.