Enric i Meghan, quina llàstima!

BarcelonaMentre el món s'enfonsa climàticament, Occident li fa petons al cul a Qatar, Putin fa plans per matar-nos a tots i Espanya viu una vergonyosa crisi politicojudicial, ens hem posat tots d'acord per invertir les poques energies que ens quedaven en veure el docurreality que protagonitzen a Netflix Enric d'Anglaterra i Meghan Markle. Per veure'l però sobretot per prendre partit per algun dels dos bàndols de la guerra que hi apareix retratada. Es tracta d’una batalla fratricida entre privilegiats que ens atrapa narrativament tot i que, en realitat, el que hauria de fer és portar-nos a la revolta contra tots aquests ingrats personatges que aquí i allà es gasten els nostres diners en els seus no-problemes.

Com a periodista habitual de les monarquies, és inevitable mirar-se els sis episodis amb plena atenció. Però més inevitable resulta encara que no se't posin els ulls com plats cada cop que els dos aprenents de mag que protagonitzen el xou t'intenten prendre el pèl. Perquè bàsicament és el que passa. Agafant fets reals, creen un relat al seu gust i mesura per aconseguir el favor de l'opinió pública per, futuriblement i a través de molts altres projectes, assolir els seus propòsits financers. ¿O és que encara queda algú que pensa que hi ha una intenció política de millorar algun aspecte de la institució que deixen enrere?

Realment, al llarg d'aquests sis episodis, les contradiccions en què cauen són flagrants. De fet, ho són tant que sembla gairebé que prenguin per beneits els espectadors. Però vist amb certa distància, més que tractar de tontos tots els que ens ho mirem, en el fons el que fan és abusar de l'adhesió que genera Meghan Markle per haver estat víctima del masclisme i del racisme institucional, mediàtic i popular imperant al Regne Unit. És una llàstima que algú que ha estat una víctima tan clara d'aquests dos mals endèmics i també del classisme –no per haver fet diners quan treballava a Suits l'aristocràcia li va perdonar mai els seus orígens profans– no hagi parlat més clarament de tot això i hagi preferit immiscir-se en misèries familiars i institucionals que, un cop més, avantposen els seus interessos comercials als objectius polítics de renovació que persegueixen suposadament els Sussex.

La intimitat? Sí, però...

De totes les preses de pèl que hi ha a la docusèrie, la més galàctica és la que gira al voltant de la protecció de la seva intimitat. Un dels fils conductors del format és que mentre eren membres de la família reial no podien protegir-se ni ells mateixos ni els seus descendents de les permanents intrusions mediàtiques en la seva vida perquè la institució els hi impedia. Sobta que ara que ja són amos del seu destí no hagin començat una campanya judicial sistemàtica per defensar-se dels atacs mediàtics. Es podria pensar que ara els deu semblar bé sortir a tot arreu, ja que la notorietat mediàtica els és imprescindible per seguir fent girar la roda del cashflow.

Però sobta encara molt més que ara que ja poden viure amb un nivell d'intimitat molt millorada perquè no estan supeditats a cap institució castradora, la primera decisió que hagin pres hagi estat protagonitzar un format televisiu en què es mostren les seves cases per dins, detalls de la seva relació amorosa, moments íntims dels seus fills menors d'edat, les cares dels seus fills... Qualsevol podria interpretar que el problema d'abans no era que es profanés la seva intimitat, sinó que d'aquella profanació ells no en veien una lliura. Després del contracte amb Netflix –algun mitjà ha dit que de 100 milions de dòlars–, l'exposició de la seva privacitat es veu que ja no és tan greu.

El format, que bàsicament acapara interès perquè mostra dos insiders de la monarquia assenyalant les seves vergonyes, resulta contradictori també en el moment que vas veient a mesura que avancen els capítols que sense aquesta institució que tant odien no serien res. Ell mai ha destacat per cap mèrit ni acadèmic ni professional, i ella –que sí que ha triomfat molt meritòriament en un sector on una dona mestissa ho tenia especialment difícil– no tindria ni de lluny la repercussió pública global que té si no fos pel seu pas per Buckingham. Estaria bé proposar alguna alternativa o haver construït alguna organització amb un ADN oposat a això que tant detesten. Només criticar justeja com a teló de fons. Sobretot perquè ells tenen molt fàcil aixecar qualsevol projecte. Però en aquest aspecte, fins ara, han passat bastant desapercebuts. Per cert, a pesar dels retrets i de l'animadversió mostrada a la Corona britànica, segueixen ostentant el títol de ducs de Sussex... Ella fins i tot va signar un conte amb aquesta distinció, en comptes del seu nom de persona lliure, que és com es presenten després d'abandonar la Corona.

Àvia sí o àvia no?

Enric també s'ha mostrat en moltes ocasions, públicament, com a admirador de la seva longeva i sobirana àvia, Elisabet II. Tu diràs! Seria de ser molt soca mossegar la mà que et dona menjar... Potser per això ara crida especialment l'atenció que dediqui sis episodis d'una hora a Netflix a criticar com els ha tractat de malament la institució que ella encapçalava. Perquè, mentre a ells els passava tot això, cal recordar que qui prenia les decisions a palau era la reina i ningú més. De fet, ella va ser la més damnificada per aquesta crisi, que va haver de pilotar segurament amb una agror similar a la que va sentir el seu pare quan Eduard VIII va abdicar per amor a Wallis Simpson. ¿Quan mentia, Enric, abans quan aplaudia l'àvia o ara que la xiula? Tot això, per cert, dos mesos després de la defunció reial. Una estranya forma de mostrar la seva suposada admiració.

També em resulta oportunista l'intent de patrimonialització que fan de la figura de Diana de Gal·les. A la sèrie, ell es presenta a si mateix com una persona molt similar a Lady Di per, posteriorment, presentar la seva dona com una dona que també s'assembla molt a Lady Di. Al cap d'una estona també mostren el nen acariciant un quadre amb una foto de Lady Di que tenen penjat a casa. No una foto personal d'ella, eh. El dia del rodatge va coincidir que en tenien penjada una de ben famosa: una de la sèrie amb la tiara Lover's Knot posada que li va fer per divulgar als mitjans Patrick Demarchelier...

Simbolismes a banda, dir que has hagut d'abandonar la institució perquè "no es repeteixi la història" em sembla anar a buscar per part d'Enric autojustificacions molt més enllà d'un entorn realista. Quan Markle diu que els mitjans la volien destruir també sembla que se'ls escapa de les mans la narrativa i l'èpica. Els mitjans volien fotos per vendre diaris i generar clics. I ho volien costés el que costés i sense pietat, sí. Però no volien destruir-la. No hi ha una conxorxa global contra ells. Ni n'hi haurà cap per més que intentin arrossegar tothom cap a aquest marc mental.

És una llàstima que, sent víctimes com són de tantes coses alienes a ells, hagin estat tan miops o resultadistes per dedicar la sèrie a satisfer els baixos instints del mainstream només per fer calaix. Haurien pogut fer una cosa de molt profit, com va fer Rocío Carrasco, que va fer obrir els ulls a mitja Espanya. Són amos de la seva vida i poden fer-ne el que vulguin i pel preu que considerin. Només faltaria. El que no haurien de fer a aquestes altures és prendre'ns a tots per estúpids. Que a la família reial no van durar ni dotze mesos per ara denunciar que van patir tantíssim. De fet, per part d'ella, a qui hauria de demanar explicacions és a ell, que la va ensarronar, perquè sabia molt bé com anaven els trets allà per a les nouvingudes.

Dit tot això –i sense oblidar que la part contrària a Meghan i Enric és igual d'hipòcrita i criticable...–, qui fa més el ridícul argumentalment és ell, que marxa del lloc on ha sucat pa tota la vida just en el moment en què li tocava tornar el favor. A la institució, al país i al seu germà, que va tenir una infància igual de desgraciada que ell però amb encara més pressió perquè era l'hereu. Markle, en canvi, no té cap deute amb ningú i pot dir el que vulgui. Si Enric patia tant allà dins, va tenir anys de sobres per plegar. Però ha esperat a fer-ho aixecant la màxima polseguera per rendibilitzar-ho de valent. Sincerament, posar-se a donar lliçons amb aquest currículum resulta més tràgic que res. Per cert, en sis capítols no fan cap autocrítica. Espero que no treguin nous episodis. Jo ja n'he tingut prou.