Enric Molina: “El menyspreu fa més mal que el fred o la gana”

BarcelonaL'Enric ha perdut el compte dels anys que va viure al carrer. Se li noten, però, a la pell i les mans. "Jo diria que al carrer, carrer, hi vaig estar uns sis anys –diu–, però abans era nòmada des dels vint-i-pocs". "Vaig anar pel mal camí", admet. La seva vida va començar a canviar quan va conèixer la Fundació Arrels. Ara, cinc anys després, ha complert un somni: és l'actor protagonista d'una pel·lícula. Interpreta el Joan a Sense sostre, un film de Pep Garrido i Xesc Cabot que està a les cartelleres des del 20 de desembre. És, ras i curt, el paper de la seva vida.

La pel·lícula relata la vida d'un sense sostre que decideix començar un viatge.

Sí, es posa en marxa per canviar la seva rutina i li passen coses. Una autèntica odissea. La vida del Joan està feta amb bocinets de vida de molts sensesostre que hem viscut molts anys al carrer, per això és tan versemblant. Moltes de les coses que li passen a ell també m'han passat a mi, però no és la meva vida.

I com era la teva

Vaig prendre males decisions i vaig triar companyies perilloses i ambients nocius. Un camí molt diferent als dels meus germans. Després s'hi va sumar la separació dels meus pares. Vaig voltar per València, Saragossa, Madrid, i de vegades coneixia algú que em deixava dormir a casa seva, però el resum era que feia vida al carrer. Al final, els últims anys, vaig acabar vivint sota un pont de l'Estació del Nord de Barcelona.

I com passes d'aquesta situació a fer una pel·lícula?

Un dia, un voluntari d'Arrels em va trobar al carrer i em va donar l'adreça de la Fundació. Vaig començar a fer servir les seves dutxes, els ordinadors per trobar habitacions, em donaven roba... Em van ajudar molt i vaig acabar vivint en un dels pisos de la Fundació. Un dia vaig veure que posaven un cartell per fer un grup de teatre i m'hi vaig apuntar. Jo als setze anys havia fet classes d'interpretació i de jovenet volia dedicar-m'hi. Un bon dia el Pep i el Xesc [els directors de Sense sostre] van venir al taller perquè ja pensaven en fer una pel·lícula. Així ens vam conèixer.

I després de veure-us actuar et proposen a tu ser el protagonista.

Imagina't! M'hi vaig tirar de cap. Jo hauria pagat, si pogués, per tenir un paper, entens? Era el meu somni des de petit i s'ha fet realitat. És increïble! I és molt important que una pel·lícula expliqui aquesta realitat i faci visibles els invisibles.

Per què creus que són invisibles, els sensesostre?

Perquè la gent té molts prejudicis. La societat és així: "Tant tens, tant vals", o "una imatge val més que mil paraules". Si vas ben vestit i amb un bon rellotge t'obren les portes a tot arreu. El que més mal fa al carrer, més que el fred o la gana, és el rebuig de la gent. La gent que et menysprea sense ni tan sols conèixer-te.

Creus que les dones sense llar també ho viuen així?

O pitjor. En moltes coses elles són més fortes que nosaltres, però al carrer estàs exposat a cops, puntades de peu i altres perills per a la integritat física que, en el cas de les dones, poden ser molt greus.

L'elenc de Sense sostre

La vida és aprendre constantment i al rodatge hem après els uns dels altres. Nosaltres hem aportat allò que en diuen l'escola del carrer.

Què n'esperes d'aquesta experiència?

Espero que molta gent vegi la pel·lícula i prengui consciència que, de vegades, amb una paraula d'estima, un "Com es troba? Li cal res? Té fred?", es pot fer molt més del que un s'imagina. Ens hem d'ajudar entre nosaltres perquè a tothom li pot passar que tanca l'empresa, que perd la dona o es troba abocat al carrer. Al carrer hi ha persones amb experiències vitals dures però som persones amb sentiments. Tots naixem igual, cal demostrar-nos més amor.

I ara que ets actor, després de la pel·lícula, què?

Doncs al gener començo a assajar perquè al juny estarem al Teatre Lliure fent l'obra Sis personatges. Ho compagino amb la pensió que rebo.És increïble, oi? No tothom pot dir que li ha passat el que m'ha passat a mi: treballo del que sempre he volgut, m'he retrobat després de 20 anys amb els meus germans i la resta de la família. La meva mare està al cel però deu ser feliç. Torno a tenir ganes, autoestima. Fins i tot hauré de fer la declaració de la renda i me n'alegro!

Què és el que més t'agrada del personatge de la pel·lícula, el Joan?

Que no te pèls a la llengua. També m'identifico molt amb la manera d'entendre l'amor.

I el que t'allunya més?

Que porta un carret. Jo mai vaig voler traslladar les meves coses amb un carro, portava una motxilla.

Què els diries als que continuen vivint al carrer?

Als que, com jo, en volen sortir els dic que mirin dins seu, pensin què els ha portat fins aquí i treguin forces trencar aquesta llosa. I als que no volen canviar, doncs, que molta sort i que són igualment uns herois.