Entendre la pandèmia amb mostres de pulmons del segle XIX
Una misteriosa pandèmia respiratòria declarada el 1889 a la ciutat de Bukhara pot ajudar els investigadors a preveure el futur del covid
Nova YorkEl maig del 1889, els habitants de Bukhara, una ciutat que aleshores formava part de l’Imperi Rus, van començar a caure malalts i morir. Del virus respiratori causant d’aquestes morts se’n va dir grip russa. Va fer estralls a tot el món, va col·lapsar els hospitals i va segar la vida de la gent gran amb una ferocitat inusitada. Les escoles i fàbriques es van veure obligades a tancar per l’elevat nombre d’alumnes i treballadors malalts. Hi havia contagiats que parlaven d’un estrany símptoma: la pèrdua de l’olfacte i el gust. I alguns dels pacients recuperats es queixaven d’un esgotament persistent. Finalment, la grip russa va desaparèixer al cap d’uns quants anys, després de com a mínim tres onades d’infeccions.
La pauta de contagis i símptomes d’aquesta malaltia porta ara alguns viròlegs i historiadors de la medicina a preguntar-se: ¿i si la grip russa hagués sigut, en realitat, una pandèmia provocada per un coronavirus? ¿I si la seva evolució ens donés pistes sobre com es desenvoluparà i s’anirà extingint la nostra pandèmia? Hi ha qui creu que, si la grip russa hagués sigut originada per un coronavirus, aquest patogen encara ens podria rondar a través dels seus descendents, que serien un dels quatre coronavirus causants del refredat comú que volten pel món. En aquest cas, es diferenciaria de les pandèmies de grip provocades per virus que circulen només durant un temps i després, anys més tard, són substituïts per noves variants que propaguen una altra pandèmia.
Si es confirmés aquesta hipòtesi sobre la grip russa, podria ser un bon auguri per al futur. Però hi ha una altra possibilitat: si l’actual coronavirus té un comportament més semblant al de la grip, cal recordar que la immunitat contra els virus respiratoris és temporal. I això apuntaria a un futur en què ens hauríem de vacunar cada any contra el covid. De tota manera, alguns historiadors demanen cautela davant la hipòtesi de la grip russa. Com diu Frank Snowden, de Yale: “Hi ha molt poques dades fiables, per no dir gairebé cap, sobre la pandèmia de la grip russa”.
Arxius biològics
Però hi ha una manera de resoldre el misteri d’aquesta grip. Els biòlegs moleculars disposen ara de les eines per extreure fragments d’antics virus del teixit pulmonar que s’hagi conservat de víctimes de la grip russa. Així podran esbrinar quin tipus de virus era. En conseqüència, alguns investigadors busquen ara aquest teixit en museus i facultats de medicina, on potser es troben, flotant en antics pots plens de líquid conservant, mostres que encara contenen fragments de pulmó.
Jeffrey Taubenberger, cap de la secció de patogènesi i evolució viral de l’Institut Nacional d’Al·lèrgies i Malalties Infeccioses, vaticina que en sortiran de més sòlides. Ell i John Oxford, professor emèrit de virologia de la Universitat de Londres, han buscat restes de grip o coronavirus al vell teixit pulmonar de pacients afectats per una malaltia respiratòria els anys anteriors a la grip del 1918. Tenien l’esperança de trobar-los incrustats en diminuts blocs de parafina, no gaire més grossos que l’ungla del dit petit, al Royal London Hospital, que conserva teixits de pacients que es remunten al 1906. “Hem tret mostres de centenars de teixits -explica Taubenberger, i no hi han trobat virus-. Continuem buscant”. Trobar aquest teixit, però, no és gens fàcil. Com diu Taubenberger: “És molt probable que els que dirigeixen aquestes institucions no tinguin registres d’aquests teixits. Paradoxalment, doncs, fer l’anàlisi genètica d’aquestes mostres seria més fàcil que localitzar-les”.
Scott Podolsky, de Harvard, i Dominic W. Hall, conservador del Warren Anatomical Museum de Harvard, també busquen arxius de teixits d’aquella època que continguin teixit pulmonar. Hall s’ha posat en contacte amb els responsables de les col·leccions de mostres. Anna Dhody, directora de l’institut d’investigació del Mütter Museum, que conté un fons d’espècimens anatòmics i objectes relacionats amb la història mèdica de Filadèlfia, creu que podrien ser útils les mostres conservades al magatzem climatitzat del museu. L’arxiu conté teixits de finals del segle XIX -entre els quals hi ha uns quants pulmons sencers- flotant dintre d’un pot en un líquid groc pàl·lid, l’alcohol que es feia servir com a conservant. Dhody creu que, amb la tecnologia i el finançament adequats, els investigadors externs podran analitzar els exemplars: “És una feina imprescindible. És informació de vida o mort”.
La grip russa
Tom Ewing, de l’Institut Politècnic i Universitat Estatal de Virgínia, un dels pocs historiadors que han estudiat la grip russa, sí que detecta paral·lelismes sorprenents amb l’actual pandèmia de coronavirus: el tancament d’institucions i llocs de treball a causa de l’elevat nombre de malalts, metges saturats de pacients i onades successives d’infeccions. “Jo diria que potser sí”, va contestar Ewing quan li van preguntar si la grip russa va ser un coronavirus. Scott Podolsky, professor de salut global i medicina social a la Facultat de Medicina de Harvard, qualifica la idea de “plausible”. I Arnold Monto, professor de salut pública, epidemiologia i salut global a la Universitat de Michigan, pensa que és “una especulació molt interessant”. “Fa temps que ens preguntem per l’origen dels coronavirus. ¿Hi ha hagut pandèmies d’aquests virus en el passat?”, diu.
Harald Bruessow, microbiòleg suís retirat i editor de la revista Microbial Biotechnology, cita un article publicat el 2005 segons el qual un altre coronavirus que circula avui, conegut com a OC43 i que causa refredats greus, potser va saltar de les vaques als humans el 1890. També circulen ara tres coronavirus més que són menys virulents. Potser un d’ells o fins i tot l’OC43 són una variant procedent de la pandèmia de la grip russa. Bruessow, tot i reconèixer que hi ha molts dubtes, s’hi jugaria qualsevol cosa que la grip russa va ser causada per un coronavirus. La seva investigació, que l’ha portat a furgar en antics articles de diaris i revistes i informes de salut pública sobre la grip russa, ha descobert que alguns pacients es van queixar de molèsties com la pèrdua del gust i l’olfacte i símptomes de llarga durada semblants als del covid. Alguns historiadors han arribat a especular que l’anomenat esperit del fin de siècle, de finals del segle XIX, potser no va ser res més que la languidesa associada a les seqüeles de la grip russa.
Símptomes que no són de grip
Segons Bruessow, sembla que la grip russa, com el covid, es va acarnissar sobretot amb la gent gran, però no amb els nens. Tom Ewing ha analitzat els registres de la Junta Estatal de Salut de Connecticut del 1890 i hi ha trobat una pauta semblant. Si això es confirmés, el virus del 1890 seria diferent dels virus de la grip, que seguen la vida de joves i vells. Però els registres històrics no són capaços d’acabar de respondre a la pregunta de si la grip russa va ser conseqüència d’un coronavirus. Peter Palese, investigador de la grip i professor de medicina a la Icahn School of Medicine al Mount Sinai de Nova York, creu que, en aquests moments, la idea que la grip russa va ser conseqüència d’un coronavirus és encara una hipòtesi.
Però d’altres creuen que aquesta pandèmia i les de grip podrien ajudar els que busquen indicis sobre com acabarà la que estem vivint. Com explica J.Alexander Navarro, historiador de la Universitat de Michigan, quan la pandèmia de grip russa va començar a afluixar, “la població va reprendre de seguida la seva vida”. El mateix va passar amb la pandèmia de grip del 1918. Els reportatges periodístics sobre aquest tema van anar minvant. I “el dol era gairebé una qüestió estrictament privada”. “Estic convençut que ara passarà el mateix -diu Navarro-. De fet, crec que, en més d’un sentit, ja ha passat”.
La primera de les quatre pandèmies de grip causada per un virus ara conegut va començar l’any 1918. Va afluixar després de tres onades d’infeccions, i el virus, l’H1N1, va continuar en circulació amb menys virulència fins al 1957, quan va desaparèixer. Com explica Morens: “Pel que nosaltres sabíem, aquest virus va desaparèixer per sempre el 1957”. Llavors va sorgir l’H2N2. Era molt diferent de l’H1N1 i va provocar una pandèmia. Aquesta pauta es va repetir amb l’aparició de l’H3N2 el 1968.
Però l’any 1977 va passar una cosa estranya: l’H1N1 va tornar després de dues dècades sense fer acte de presència. Aquest virus i un altre, l’H3N2, han circulat des d’aleshores. “Fins al 1977 mai havíem vist dos subtipus circulant alhora -comenta Arnold Monto-. No entenem per què un subtipus va expulsar l’altre i per què no va passar el mateix el 1977”. I el 2009, el virus H1N1, que havia tornat a entrar a la població humana el 1977, es va veure desplaçat per una versió diferent, provinent dels porcs, que va desencadenar una altra pandèmia. Però per què una nova variant va fer desaparèixer l’anterior? “Això és un altre misteri”, diu Morens.
Queda pendent, a més, una altra pregunta: per què la grip russa i ara la pandèmia del covid produeixen aquestes onades de mortalitat amb pujades i baixades. “No en tenim ni idea, ni tampoc de les onades que estem veient des de fa dos anys amb el covid”, diu David Morens. I afegeix que l’evolució dels virus no ho explica tot: “Que jo sàpiga, no hi ha cap explicació satisfactòria”.
Quatre pandèmies per fer prediccions
Moltes pandèmies –com a mínim aquests últims cent anys, des que se’n coneixen les causes– han sigut ocasionades per virus respiratoris. Hi ha, però, unes excepcions recents: el Zika i el chikungunya –antics virus propagats per mosquits– i el VIH, que es transmet a través de les relacions sexuals i l’intercanvi de xeringues. A l’antiguitat i en èpoques pretèrites, la humanitat va viure terroritzada per temibles plagues, sobretot la pesta bubònica. Propagada majoritàriament a través de les puces de les rates, la pesta va obrir la porta a un període esfereïdor: del 1347 al 1352 va provocar una gran mortaldat entre la població europea. Eren tants els morts que els havien d’enterrar apilant-los en fosses. Durant segles, la pesta bubònica tornava periòdicament a Europa. Però del final d’aquesta plaga en podem extreure ben poca informació rellevant per a l’actual pandèmia. Els investigadors tampoc han sabut trobar la solució per mitjà dels estudis fets amb animals. Segons George Davey Smith, professor d’epidemiologia clínica a la Facultat de Medicina de Bristol, fa dècades que els científics infecten centenars de milers de ratolins amb diversos virus i bacteris: intenten trobar unes lleis generals que permetin preveure l’evolució de les pandèmies. D’experiments se n’ha continuat fent any rere any a Anglaterra, Alemanya, els Estats Units i Austràlia. En tots els casos es buscava la manera de predir quan i com podria acabar una epidèmia.
No se n’han sortit. “Eren incapaços de pronosticar què passaria”, comenta Davey Smith. Així doncs, els investigadors que volen entendre com s’extingeixen les pandèmies respiratòries només poden estudiar la grip i la del covid. Les pandèmies de grip són les úniques que s’han extingit. I això, segons diu David Morens, assessor de l’Institut Nacional d’Al·lèrgies i Malalties Infeccioses, és una greu limitació a l’hora d’entendre la història natural de les pandèmies de malalties respiratòries: “Només tenim 104 anys i quatre pandèmies com a base per fer prediccions”.
Copyright: The New York Times
Traducció de Lídia Fernández Torrell