Banyoles"Una catalana va anar a Madrid a fer una sessió de fotos a una gallega que es presenta a la presidència del govern d’Espanya". Sílvia Poch (Girona, 1981) es feia ressò així poc abans de les eleccions generals del 23 de juliol a al seu compte d’Instagram de ser la fotògrafa al darrere d’una de les imatges de les generals que hem vist més als carrers les darreres setmanes: la de la candidata de Sumar, Yolanda Díaz, amb una mà al coll i el cabell en moviment. Una fotografia que portava a una pregunta implícita: com havia acabat una fotògrafa cultural gironina, bregada sobretot en retratar actrius i músics de l’escena cultural catalana, retratant una líder de la política espanyola? Al darrere no hi ha cap gran misteri, més aviat l’entusiasme cap a una forma de fer. L’equip de Díaz diu que va ser perquè feia temps que la seguien i els encantava la seva feina. Retrats íntims de, sobretot, dones. “M’agrada retratar l’energia femenina”, explica des del pati de l’estudi Quadra, el coworking on treballa a Banyoles, la ciutat que la va acollir fa set anys buscant més tranquil·litat. “A Barcelona ja em coneixen com una banyolina, però aquí encara soc la de Girona”, reflexiona.
El seu nom és poc conegut entre el gran públic, però, en canvi, és una més dins del panorama cultural del nostre país, on porta fent retrats des de fa 12 anys. Com a encarregada de les fotografies del Teatre Lliure i col·laborant amb La Planeta i el Temporada Alta, ha creat part de l’imaginari teatral català, així com nombroses portades de discos. Ho fa des d’un pis petitó a Barcelona, afectat per un pla urbanístic, que havia estat un convent i una licoreria. I des d’una habitació on només caben ella i la persona que retrata. “Necessito temps per crear un bon retrat. Crear un vincle. És una feina que farem entre els dos, un sentiment compartit”.
L’estudi Quadra
Aquesta tranquil·litat i aquest temps es respiren a la casa de poble reconvertida en estudi creatiu a tocar de l’estany de Banyoles. A l’interior de Can Boada, una casa rural, la dissenyadora i directora d’art Anna Bosch i l’arquitecte i dissenyador de productes Marc Gispert hi han creat un petit oasi: l’estudi Quadra. Una cort reconvertida en coworking on no cal aire condicionat que al davant té un petit pati on fem l’entrevista i al darrere un jardí. “Aquest espai és increïble. Aquí hi ha una qualitat de vida boníssima”, assenyala sobre l’estudi i la vida a Banyoles. També hi fa fotos, a part de fer-ne a Barcelona, però sobretot hi fa la feina de producció i edició. Sílvia Poch aprofita també per desmentir el tòpic que tenen els gironins de ser una ciutat molt tancada amb un caràcter concret. “Aquí hi passen moltes coses –diu–. Hi ha una gran oferta cultural, sobretot musical i teatral”.
L'estany
El coworking és a tocar de l’estany de Banyoles. Només en dos minuts a peu ja s’arriba als Banys Vells, on és possible banyar-se. És a tocar del Club Natació Banyoles. Una mica més lluny hi ha la zona de bany de la Caseta de Fusta. Tres maneres de refrescar-se sense haver de trepitjar la Costa Brava. “Puc treballar 15 hores al dia i després venir aquí i fer unes vacances de mitja hora”, assenyala Poch, que des que és a Banyoles va en bici a tot arreu. “M'he adonat que ja no camino i crec que a molta gent de Banyoles també li passa”. Però si hagués d’escollir un lloc de l’estany és a dins, quan s’hi arriba nedant o remant: “És la vista que més m’agrada, pel silenci”.
Les Estunes
A poca distància de l’estany, ja al terme municipal de Porqueres, hi ha les Estunes: un bosc màgic ple d’esquerdes i balmes. És un dels escenaris que han inspirat Sílvia Poch per fer retrats. D’alguna manera hi ha recreat l’espai d’intimitat de l’estudi de Barcelona. Va ser allà on va retratar Ada Colau, les dues soles, sense que els assessors estiguessin a la vista. Amb Yolanda Díaz no va poder fer el mateix, però sí que el procés va durar quatre hores. Li va sobtar la paciència que tenia. El temps és indispensable, considera, per crear vincle i intimitat. “Retrato dones perquè m’hi sento més propera, per sentir que t’escolten –assenyala–. Sobretot algú que no té por a mostrar-se vulnerable. Però també m’agrada molt desmuntar una mica la gent dura”. És aquest clima de complicitat el que creu que ha portat que mai li falti feina: un boca-orella creat sobretot a còpia de conèixer gent i anar forjant amistats. “Si el resultat és bo però la persona no surt contenta perquè s’ha sentit incòmoda, no em serveix”, afirma.
Can Pericus
Si Poch es va fer fotògrafa després d’haver estudiat publicitat i relacions públiques a la Universitat Autònoma de Barcelona va ser perquè era una oportunitat per conèixer gent, històries de vida. Va començar sense base tècnica a fer fotos d’amigues, després a amigues d’amigues i després a familiars i gent que l'hi va començar a demanar. “És curiós perquè no sé com ha anat –assenyala–. És un misteri. Penso que tinc molta feina perquè sóc maja, per la relació que s’estableix. Molta gent que he fotografiat s’acaba convertint en amiga meva i em recomana perquè s’agraden, estan a gust i còmodes”. Ha conegut així la tribu creativa banyolina amb qui treballa, com els dissenyadors gràfics d’Enserio i en Quim Roqué, una de les ànimes del gastrobar Can Pericus. I ha arribat fins a fotografiar una política madrilenya: “La fotografia per a mi és l’excusa perfecta per conèixer gent molt diferent per posar-me en contextos que fàcilment no arribaria”.